Trinxeres de paper: una aproximació a la bibliografia sobre la guerra civil espanyola

Per Jaume Claret, professor dels
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

“Potser els grans enfrontaments bèl·lics havien acabat, però el conflicte pervivia a través de la repressió practicada per la dictadura i sobretot per la lluita pel control del relat.”

El comunicat signat l’1 d’abril de 1939 pel general Francisco Franco assegurava que “en el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Potser els grans enfrontaments bèl·lics havien acabat, però el conflicte pervivia a través de la repressió practicada per la dictadura i sobretot per la lluita pel control del relat.

Des del primer moment, van ser moltes les publicacions que, des dels dos bàndols, van intentar fixar la seva versió. La més coneguda, i difosa gràcies a la seva promoció per part del franquisme, van ser els vuit volums de la Historia de la Cruzada Española (1938-1942) dirigida pel periodista Joaquín Arrarás, amb la col·laboració de l’intel·lectual falangista José María Pemán i del dibuixant i pintor carlista Carlos Sáenz de Tejada. Autor també d’altres obres apologètiques, com ara la primera biografia de Franco (1937), posteriorment seria reivindicat pels anomenats historiadors revisionistes.

A més dels llibres publicats des de l’Espanya franquista i des de l’exili, de seguida també s’hi afegiren treballs signats per hispanistes d’arreu del món. Segons el tòpic, pocs temes haurien provocat tal allau de publicacions com la nostra guerra civil. Els primers a escriure-hi foren aquells que visqueren en primera persona el conflicte, doncs no cal oblidar que entre 1936 i 1939 els ulls, els cors i els pensaments de milions de persones es fixaren en aquest racó d’Europa. Aquests textos biogràfics, signats per escriptors rellevants com Georges Bernanos (Les grands cimetières sous la lune, 1938), Ernest Hemingway (For Whom the Bell Tolls, 1940) o Gerald Brenan (The Spanish Labyrinth, 1943), entre molts d’altres, sovint oferien interpretacions parcials, desenfocades o mitificadores, però influïren profundament en la visió estrangera sobre el conflicte. Sens dubte, el llibre més decisiu fou el de l’escriptor, i aleshores milicià voluntari, Georges Orwell (Homage to Catalonia, 1938).

Van haver de passar uns quants anys perquè la literatura cedís el pas als primers treballs historiogràfics rellevants. Amb Espanya sotmesa a la llarga dictadura franquista, aquestes primeres aproximacions van ser generades per un llarg estol d’hispanistes. La més trencadora fou The Spanish Civil War publicada el 1961 per l’historiador anglès Hugh Thomas i que va ser traduïda a quinze llengües, objecte de posteriors ampliacions i referència ineludible dels estudis sobre el conflicte espanyol. En castellà seria traduïda ja el 1962 per Ruedo Ibérico a França, per després introduir-se clandestinament a Espanya. Des de l’altre cantó de l’Atlàntic, l’hispanista estadounidenc Gabriel Jackson publicava el 1965 The Spanish Republic and the Civil War 1931-1939, unint així la guerra amb l’experiència republicana, en un binomi que es faria pràcticament inevitable a partir d’aleshores.

«Los escritos de Southworth, implacables y tajantes, impusieron nuevos niveles de seriedad al escribir sobre la Guerra Civil.»
Paul Preston 

El creixent número de publicacions per part d’hispanistes sobre la Espanya contemporània –on sempre acabava apareixent la guerra civil— va començar a inquietar al franquisme, ja que contradeien la versió oficial a l’estranger i, encara que de forma clandestina, també anaven introduint-se a la pròpia Espanya. Els llibres de Herbert Southworth El mito de la Cruzada de Franco (publicat en castellà i francès per Ruedo Ibérico el 1963), Pierre Vilar, Émile Temime, el primer Stanley Payne (abans que degenerés cap al revisionisme) i, tants d’altres, havien de ser contestats pel règim. És en aquesta línia que cal situar els esforços de reactualització de les tesis franquistes protagonitzats per l’historiador oficial del règim i propagandista Ricardo de la Cierva.

De la mà de deixebles locals dels fins aleshores omnipresents hispanistes (ara renovats amb noms com Raymond Carr, Ronald Fraser…), d’alguns pioners sovint al marge de la Universitat espanyola i d’iniciatives com els “Coloquios de Historia Contemporánea” impulsats des de Pau per Manuel Tuñón de Lara, comencem a trobar durant el tardofranquisme els primers llibres d’autèntica recerca per part d’historiadors espanyols. D’entre els més propers a la visió hereva del franquisme destaca l’historiador militar Ramón Salas Larrazábal, molt més seriós en el seu treball que no els protagonistes de l’onada revisionista que des de finals dels noranta prendrà el relleu en la defensa de les tesis exculpatòries del franquisme respecte de la guerra civil.

Enfront d’aquesta revifada neofranquista, es posiciona una nova generació d’hispanistes, on destaca el britànic Paul Preston amb un primer treball sobre la guerra (1978) i sobretot la seva biografia sobre Franco (1995); així com d’altres investigadors com les historiadores Sheelagh M. Ellwood i Helen Graham, o en el cas francès el recentment desaparegut Bartolomé Bennassar, Geneviève Dreyfus-Armand o François Godicheau. A Espanya s’hi afegeixen noves veus des de Julio Aróstegui a Julián Casanova, passant per Enrique Moradiellos o Alberto Reig Tapia, entre molts altres. També hi ha qui fa feina des de fora de l’Acadèmica, historiadors locals que, com Francisco Espinosa Maestre, han fet aportacions rellevants al nostre coneixement sobre el període.

Però, sens dubte, qui signa els treballs més coneguts, venuts, recents i referencials són, en primer lloc, l’economista, historiador i diplomàtic Ángel Viñas que ha dedicat una ingent tetralogia (2006-2009, el darrer volum amb la col·laboració de Fernando Hernández Sánchez) a la Segona República i la guerra civil, a més de diferents treballs monogràfics sobre aspectes concrets entorn el conflicte bèl·lic, amb una cadència pràcticament anual. I, en segon lloc, destaca pel seu impacte la recerca signada pel britànic Antony Beevor. Després d’una primera aproximació el 1982 en anglès, aprofitava l’edició en castellà el 2005 per donar a impremta una versió molt més completa, esdevinguda un autèntic bestseller sobre aquella guerra civil que havia finalitzat, teòricament, el primer d’abril d’ara fa 80 anys.