Mirar la reivindicació LGTBI des del cos, la política i el mercat — Entrevista a Begonya Enguix

28 juny, 2020 etnologia-del-orgullo-entrevista-begonya-enguix

Begonya Enguix Grau, antropòloga i codirectora del grau d’Antropologia i Evolució Humana UOC, va publicar l’any passat el llibre “Orgull, protesta, negoci i altres derives LGTB”. Aquest llibre es basa en una etnografia de l’Orgull que l’autora ha realitzat durant 10 anys. El text desenvolupa les seves implicacions polítiques i planteja noves mirades des de quatre eixos que articulen l’Orgull però també serveixen per pensar les realitats LGBTI: el cos, l’activisme, la política i el mercat.

Amb motiu de la seva darrera publicació, “Orgull, protesta, negoci i altres derives LGTB” (Doce Calles, 2019) i coincidint amb el dia de l’Orgull LGTBI, hem volgut entrevistar-la, per conèixer d’una forma panoràmica la tesi i les conclusions de la seva investigació.

Begonya Enguix, antropòloga, investigadora i professora UOC



Què celebrem el 28 de juny des d’una mirada antropològica?

El 28 de juny és una celebració identitària: se celebra el dret a ser, però és també una celebració comunitària, on se celebra ser part d’un grup amb el que es comparteixen discriminacions, i vivències, lluites i esperances. Se celebra el dret a estar amb els altres i visibilitzar-se amb els altres, creant i reafirmant la idea de l’existència d’una comunitat que s’estableix d’acord amb el ser però es manté en base a la reivindicació.

La reivindicació de la diversitat afectiva, sexual i de gènere respecte a l’heteronormativitat patriarcal, no neix a Stonewall, ja havia existit abans; el que neix a Stonewall és la forma moderna de reivindicar-la des d’una posició d’Orgull i no d’estigma social. 



Com es mira aquest moviment reivindicatiu des d’aquestes perspectives: cos, política i mercat?

Articulo la meva anàlisi sobre identitats, polítiques, diversitats i diferència, entorn de tres eixos fonamentals:

El primer és el cos i analitzo com el ser, el sentir i la reivindicació les portem al cos i com ho expressem mitjançant un cos. El segon eix és la política, entesa com a polítiques corporals però també considerant l’articulació política de les reivindicacions per a l’alliberament en els activismes LGTBI i les seves relacions amb institucions públiques, partits i altres elements de la política reglada.  I finalment, el tercer eix important a la meva recerca és la mercantilització i el negoci. Parlo del capitalisme rosa, del pinkwashing, de com generalment es presenta d’una forma dicotòmica la protesta i el negoci, la reivindicació i la festa.

La manifestació estatal de l’Orgull LGTB de Madrid, la més gran d’Europa, està sotmesa a aquestes tensions, a aquestes falses dicotomies que ja no ens serveixen per comprendre la complexitat que entranya. A més de les manifestacions oficialistes o assimilacionistes, que segueixen l’esquema de la manifestació estatal de Madrid, estan emparades per la Federació Estatal LGTBI,  i a les que s’acusa d’estar “mercantilitzades”, trobem un altre model de protesta al que s’anomena orgull crític i que va adquirint més i més importància amb els anys. L’orgull crític es presenta com no mercantilitzat, com una unió de lluites i com una reivindicació més “autèntica” en no estar travessada ni pel negoci ni per la festa.

Manifestació LGTBI

 

Quins són els models de reivindicació LGTBI en la manifestació de l’Orgull?

Com he dit, existeixen almenys, i a grans trets, dos grans models de reivindicació LGTBI, que són l’assimilacionista oficialista i el crític-radical. No són nous: les tensions entre assimilar-se a la població general o lluitar per una transformació social profunda han existit sempre i sempre han estat en diàleg amb major o menor visibilitat d’uns i altres.

La reivindicació assimilacionista aspira a l’obtenció de la ciutadania sexual en igualtat de drets. És a dir, aspira a la igualtat de drets i apel·la als drets humans. L’activisme critico-radical veu l’alliberament sexual i de gènere com un element des del qual trencar la norma, acabar amb les desigualtats i el capitalisme, i cada cop més, considera la lluita per l’alliberament sexual i de génere conjuntament amb la lluita de classe, la lluita antiracista, la lluita contra precarietat, a favor dels refugiats, etc.

Un està diguem mès autocentrat en les seves reivindicacions (igualtat de drets) i l’altre apel·la a la transformació social i és un orgull anticapitalista.



Dintre de la teva tesi en relació l’eix del mercat, quin paper tenen aquests models en la manifestació de l’Orgull LGTBI?

En principi, la meva recerca s’havia de centrar en la manifestació estatal de Madrid i totes les tensions que la travessen i a partir de les quals podem explorar els activismes LGTB i també les identitats actuals. Com passa a tota recerca, a mesura que s’avançava en la investigació, es va ampliant la dimensió de l’anàlisi i al final l’Orgull Crític ha tingut molt protagonisme.

A Madrid, el model assimilacionista de la manifestació estatal té més tradició que l’orgull crític. Abans de l’any 2007 no es va celebrar cap Orgull alternatiu. Barcelona és una altra història.

A Barcelona la panoràmica és totalment diferent, perquè des de 1977 que va allotjar la primera manifestació per l’alliberament sexual de l’Estat Espanyol, fins a l’actualitat, ininterrompudament hi ha hagut un orgull crític, que es declara hereu del 77, on A Barcelona la panoràmica és totalment diferent, perquè des de que en 1977 es va celebrar la primera manifestació per l’alliberament sexual de l’Estat Espanyol, fins a l’actualitat, ininterrompudament hi ha hagut un orgull diguem  crític, que es declara hereu del 77, quan també les lluites eren conjuntes. En aquella primera manifestació hi havia comunistes, persones proamnistia, gais, feministes, trans… Barcelona ha tingut una continuïtat de la reivindicació crítica, i és en 2009 que apareix un model mercantilitzat, que és el Pride. Però el Pride Barcelona no és exactament com l’Orgull de Madrid, ja que a Madrid, i malgrat tots els interessos i pressions, la manifestació estatal la continuen convocant i controlant col·lectius activistes LGTB mentre que el Pride el convoca una organització empresarial, això sí, amb la col·laboració d’activistes. Les tensions entre protesta i negoci, entre festa i reivindicació, funcionen de forma diferent i tenen efectes diferents: des de l’Orgull crític es diu del estatal i del Pride que no són reivindicatius i estan mercantilitzats. Però els activistes madrilenys defense el seu paper social i el estatus polític de la marxa que convoquen.les lluites eren conjuntes. En aquella primera manifestació hi havia comunistes, persones proamnistia… Barcelona ha tingut continuïtat de reivindicació crítca, i és en 2009 que apareix un model mercantilitzat que és el Pride. En tot cas estem parlant de dos models, i el crític “assenyala” de mercantilitzat i de no-polític a l’assimilacionista. Els col·lectius més oficialistes reivindiquen que també tenen un paper social.


LGTBI



Com li afecta a la reivindicació de l’Orgull LGTBI quan apareix el Pride? 

El que jo defenso al llibre és que cap model de reivindicació és pur, que en els cossos s’expressen les tensions i que aquestes tensions i els cossos que les expressen són polítiques. Trobem per exemple, cossos més o menys normatius, més o menys espectaculars, i sobretot si hi ha carrosses patrocinades per empreses els cossos tendeixen a ser cossos d’aparador i estereotipats -a més de majoritàriament masculins- amb els quals moltíssima gent no s’hi veu reflectida. 

El Pride porta a l’extrem la mercantilització de la protesta, de fet surgeix per situar Barcelona en el mapa de la mediterrània. La seva primera pancarta és una benvinguda a la ciutat. Com que la fòrmula de marxa a peu+ carrosses de Madrid, des que comencen les carrosses al 1996 i sobretot a 1997, incideix en l’enorme creixement de la manifestació, el Pride ja adopta directament la fòrmula de carrosses. Hem de pensar que l’Orgull de Madrid en 10 anys passa de tenir 3.000 participants a tindre 1.500.000. Segons l’rganització, cada nya participa un milió de persones. I això, sense dubte, dona als organitzadors poder d’interlocució amb les institucions i permet promoure canvis a nivell legislatiu com els que hem viscut al país. 


Com afecta el Pride en els eixos cos, política i mercat de la reivindicació LGTBI?

Primer de tot afirma que la fòrmula que Ruth Toledano va anomenar “la manifiesta” és una fórmula de manifestació molt efectiva. Des de l’Orgull crític s’entén que aquesta fórmula de reivindicació no és crítica ni política. El que jo defenso és que poden haver-hi carrosses i que pot haver-hi reivindicació política. De fet, hi ha carrosses, reivindicació i política a la manifestació estatal de Madrid. Un bon exemple és el boicot de l’any passat a Ciutadans. Aquest estatus polític tan qüestionat de sobte va quedar exposat clarament. Lxs participants van aturar la manifestació per fer fora un partit que fa pinkwashing i només recorda les realitats LGTBI pel seu interés electoral però no a l’hora de fer polítiques progressistes i igualitàries.

Després tenim un altre model, una manifestació amb cossos no esculturals, amb no participació de partits de forma explícita… que és la de l’Orgull crític. No es fórmula des del cos estereotipat, s’articula des d’un altre cos, des d’una altra mirada del cos. No és un aparador electoral, i no està mercantilitzada, perquè no hi ha empreses ni carrosses ni partits. L’absència de tots aquests elements fan que es consideri més “pura”, en continuïtat amb la protesta dels anys 70 i 80. 

Manifestació LGTBI

 

Entre Madrid i Barcelona, què veiem en la reivindicació de l’Orgull? 

Aquests dos models de fer, de mostrar, de pensar-se, de fer política, de manifestar-se, no són excloents, són complementaris. Molta gent de Madrid va a les dues manifestacions, a l’Estatal i a la crítica.

A Barcelona trobem els dos extrems. La continuïtat des de l’any 77 en una manifestació per l’alliberament sexual i de gènere afí a l’activisme crític, i que enguany en el 2020 s’ha posicionat clarament per la unió de diferents lluites. I el Pride que no és que “estigui” mercantilitzat, és que “és” mercantilitzat, perquè l’activisme en el Pride està en un segon pla.

Al meu llibre jo parlo de la necessitat de sumar lluites utilitzant l’expertise de l’activisme LGTB oficialista i de quines són les possibles derives de l’activisme LGTB propugnant una aliança forta amb els feminismes. 2020, amb la celebració dels orgulls crítics tant a Barcelona com a Madrid, i la cancel·lació dels actes presencials de la manifestació estatal i del Pride Barcelona, pot ser un punt d’inflexió. Al lema oficialista de Madrid apareix per primer cop el terme feminisme; a la manifestació crítica de Barcelona, com he comentat, es fa molt explícita la convergència de lluites. Es possible que 2020 sigui un punt d’inflexió: de moment, enguany, els models de manifestació amb carrossa no s’han celebrat. 


El fet que entri la mercantilització, i per tant, en una lògica capitalista, quin interés podria tenir el sistema d’incloure col·lectius que abans eren exclosos? Com afecta políticament? I en un sentit de transformació social?

La inclusió de les carrosses no s’ha de veure com l’anul·lació de la capacitat transformadora de l’activisme. Tot el contrari. Entren les carrosses, entra la visibilitat, entra el ressò social, creix el número de participants, la manifestació es fa enorme, i l’activisme oficialista LGTBI es converteix en l’interlocutor legítim de les lluites LGTBI. I en 2005 som el 3r país del món en tenir matrimoni igualitari. Per això defenso que no necessàriament són dos  models on un és clarament polític i l’altre comercial, no, els dos són polítics i des dels dos es fa política i es poden fer transformacions. Ara, són lluites diferents. Una és anticapitalista i antisistema, l’altre, a partir del sistema, implementa polítiques d’igualtat. Ara l’’empresa té capacitat d’actuació política: quan porten a terme protocols antidiscriminatoris, o protocols de visibilitat de la seva diversitat, sexual i de gènere, estan fent accions polítiques. I això, cada dia es veu més en la manifestació estatal de Madrid amb la participació d’empreses però no amb carrossa sinó en la primera part de la manifestació que es a peu i molt reivindicativa.

L’acció política no està circumscrita als partits i als moviments socials  i no és incompatible ni amb el negoci ni amb l’empresa, elements fonamentals en la lògica neoliberal i capitalista.



Què ens diu d’aquest món el fet que en el moment que entra la mercantilització d’un moviment, seguidament, entra la visibilitat? 

És un món on el benefici està primant sobre les altres coses, però, de retruc pot tenir efectes positius. Per exemple, s’està parlant dels efectes positius del turisme de persones LGTBI en la democratització de països sense llibertats. La visibilitat és fonamental, i també la participació política. Durant molts anys, ha estat el model de carrosses de Madrid el que ha sabut combinar empresa i reivindicació. Recordem que les empreses que participen signen un protocol i  estan compromeses amb els drets LGTB. A més a més, bars i discoteques han estat part de la vida LGTB i fins i tot  van afavorir les relacions i les llibertats LGTB quan no hi havia ni col·lectius. Ara bé, adreçar-se al “segment” LGTB (que gairebé sempre acaba essent el segment “gai” és profundament excloent.  És un tipus d’“estratègia” que només està disponible per a certs col·lectius amb més capacitat adquisitiva. Malgrat aquesta exclusió, facilita la visibilitat i l’obtenció de drets.

Per això hem de parlar lluites polítiques i complementàries. Una té el camí més fàcil, més “mainstream”. S’adapta al sistema perquè forma part del sistema. Però s’ha d’anar més enllà perquè hi ha molta gent que queda exclosa del mainstream.

Hi ha mil maneres de viure i mil maneres de mirar, de concebre la protesta, l’acció política, la relació amb les institucions, la relació amb els partits, fins i tot la relació entre dissidents sexuals i de gènere. Hi ha objectius i estratègies diferents. Però no hi ha formes més autèntiques de protesta ni formes bones o dolentes d’acció política. Tot i que les diferents manifestacions es puguin presentar com models antagònics o contradictoris, no ho són: són exemple d’una pluralitat de vies que no s’exclouen i que sempre han coexistit. El fet que moltxs participants vagin a les dues manifestacions -oficialista i crítica- mostra com la realitat és menys antagònica que la nostra manera de pensar-la. 

Sobre l'autor

Comentaris

Deixa un comentari