Simposi-Balanç: 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

programa-simposi-congres-de-cultura-catalanaPer commemorar el 40è aniversari del Congrés de Cultura Catalana, s’ha organitzat un Simposi d’història sota el títol: “El Congrés de Cultura Catalana. Un balanç des de l’actualitat“. Durant dos dies, s’aplegaran acadèmics, investigadors i congressistes per aportar coneixement i recerca sobre la història del Congrés de Cultura Catalana en el marc del Franquisme (Pre-Congrés) i la Transició (celebració del CCC) des de les diferents disciplines de les ciències socials (Història, Sociologia, Sociolingüística, etc.).

Continua llegint

Literatura romànica al Museu Nacional de Catalunya

El dissabte 13 de maig els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen la darrera activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals, que en aquesta ocasió ens durà al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

mnac-site

Horari de l’activitat: de 10:00 a 13:00 h.

Visita limitada a 25 participants

En els vint-i-sis conjunts que conté el Museu Nacional hi ha una unitat d’estil i una unitat d’interès que remet a la literatura de l’època d’arreu de l’Europa Occidental. Aquesta unitat es deu al fet que existia una comunicació cultural molt intensa entre els diferents territoris de l’Europa medieval.
Malgrat que la literatura medieval té un alt component laic, cal tenir en compte fortes influències de l’àmbit religiós –exclusiu en els conjunts murals–; per exemple, no podem deixar de pensar en les Maiestas Domini quan es fa referència a Carlemany en la Chanson de Roland.
L’objectiu de la visita és observar punts de connexió entre les arts figuratives i la literatura de l’època romànica. Així, es comentarà la relació dels grans conjunts de pintura mural que conserva el museu relacionats amb la literatura de l’època.

L’activitat és gratuïta i oberta a tothom. La inscripció és obligatòria.

Podeu descarregar el Dossier complet d’aquestes visites en aquest enllaç.

Amb la col·laboració de:

Museu Nacional_Logo_POS

World- sociology, per Peter Wagner

En el marc del Seminari internacional Perspectives globals en les Humanitats i les Ciències Socials, us convidem a la conferència World- sociology, a càrrec de Peter Wagner, Investigador ICREA- Research Council Advanced Grant project, Universitat de Barcelona.

La conferència tindrà lloc el dijous 18 de maig de les 14:30 hores a la seu central de la UOC (Avinguda Tibidabo, 39-43 08035 Barcelona).

Inscripcions: l’entrada és lliure, però cal inscriure’s aquí.

seminario-internacional-uoc-humanidades

 

Resum de la conferència

The objective of a world-sociology is to elaborate an understanding of the present sociopolitical constellation that is global in its outlook but sensitive to differences in specific spatiotemporal circumstances and that is based on insights into how this present constellation has been brought about through transformations of preceding socio-political constellations. This is a time honoured task addressed in ‘classical’ historical sociology, but largely abandoned today because of theoretical and methodological criticism of earlier attempts. This seminar tries to show how a new approach to this task can be developed: by identifying the elements for such work in recent debates; by outlining the conceptual steps necessary for reconstruction; and finally by sketching the contours of such a new world-sociology in some substance.

Continua llegint

Mil anys d’història pels carrers de Barcelona

El proper dissabte 20 de maig tindrà lloc una visita guiada pel centre de Barcelona per tal de dur a terme un recorregut per la història política i institucional de Catalunya des de l’Alta Edat Mitjana fins al moment actual, i se centrarà sobretot en els aspectes següents:

  • Les institucions catalanes medievals.
  • Catalunya a l’Espanya dels Àustries.
  • La Guerra de Successió i la Nova Planta.
  • Catalunya dins la monarquia liberal espanyola.
  • La Segona República i la Guerra Civil.
  • La dictadura franquista.
  • La Catalunya autonòmica

plaça_rei

La ruta de la visita inclou diversos edificis, monuments i espais relacionats amb la història política de Catalunya, com ara la Plaça del Rei, el Palau de la Generalitat, el Mercat del Born, el Fossar de les Moreres, el Parlament de Catalunya i l’antiga seu del Govern Civil de Barcelona.

Inscripció obligatòria

Aquesta activitat tindrà una durada de dues hores i estarà dirigida per Josep Grau Mateu, doctor en Història i professor col·laborador d’Història de Catalunya de la UOC.

El punt d’inici de la visita és la plaça Ramon Berenguer el Gran (metro Jaume I) a les 10:30 h.

Properes visites del cicle:

  • 27 de maig: La història de Catalunya en vint objectes

Escenaris de la Guerra Civil a Barcelona

El proper dissabte 13 de maig tindrà lloc una visita guiada que recorrerà els escenaris principals de la Guerra Civil espanyola al centre de Barcelona. La visita proporciona una visió general de la guerra i se centra sobretot en els aspectes següents:

  • La derrota del cop d’estat del 19 de juliol de 1936
  • La revolució anarquista
  • La violència revolucionària
  • Els atacs a edificis religiosos
  • Els Fets de Maig de 1937
  • La Barcelona de George Orwell
  • Els bombardeigs de Barcelona
  • La vida quotidiana durant la guerra
  • L’ocupació de Barcelona per l’exèrcit franquista

sant-felip-neri

La ruta de la visita inclou diversos edificis i espais relacionats amb els fets clau de la guerra, com ara la Plaça de Catalunya, les Rambles, les Esglésies de Betlem, Sant Jaume i Santa Maria del Pi, l’Avinguda de la Catedral, la Plaça de Sant Jaume i la Plaça de Sant Felip Neri.

Inscripció obligatòria

Aquesta activitat tindrà una durada de dues hores i estarà dirigida per Josep Grau, doctor en Història i professor col·laborador d’Història de Catalunya de la UOC.

El punt d’inici de la visita són les escales d’accés a l’Oficina dels Mossos d’Esquadra de Plaça de Catalunya, a les 10,30 h.

Properes visites del cicle:

  • 20 de maig: Mil anys d’història pels carrers de Barcelona
  • 27 de maig: La història de Catalunya en vint objectes

De TFG a novetat editorial: “La depuració de mestres balears per motius morals”

Maquetación 1 (Page 1)Francesc Tur i Balaguer, graduat d’Humanitats, va defensar fa uns mesos el seu Treball Final avui convertit en llibre amb el títol La depuració de mestres balears per motius morals, 1936-1939 (Documenta, Palma 2017). L’estudi analitza la purga ideològica a què el nou estat franquista va sotmetre els docents balears, amb especial atenció als càrrecs vinculats a qüestions morals i ètiques. A més, s’ofereix una panoràmica dels projectes educatius republicans escapçats per la dictadura, així com del model nacional-catòlic nascut de la guerra civil. Continua llegint

Transgènere i sistema de sexe/gènere. Normativitats, violències i resistències

Us convidem a participar en la II edició de la Setmana de l’Antropologia, en la que la professora dels Estudis d’Arts i Humanitats i directora del grau d’Antropologia i Evolució Humana URV-UOC, Begonya Enguix, moderarà la taula “Transgènere i sistema de sexe/gènere. Normativitats i resistències”. La taula també comptarà amb la doctoranda Krizia Nardini, que hi participarà amb la ponència: Cuestionar el machismo y la homo-transfobia desde el activismo de los hombres por la igualdad.

setmana-antropologia

Art contemporani

En començar l’assignatura Art contemporani del grau d’Història, Geografia i Història de l’Art ens preguntarem, parodiant a Barbara Kruger, què n’espereu d’aquesta assignatura?

Kreger_Why_are_you_hereBarbara Kruger: Why are you here?, 1991. Fotografia i tipografia sobre paper. 15,2 x 11,4 cm. Per què estàs aquí? I ens demana: Per a matar el temps? Per a cultivar-te? Per a ampliar el teu món? Per a tenir bons pensaments? Per a millorar la teva vida social?

Si mirem els manuals d’Història de l’Art del segle XX bàsicament hi trobarem  una juxtaposició d’-ismes (impressionisme, fauvisme, expressionisme, cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme…) cosa que dóna una visió molt sincopada i lineal de la realitat artística i  fa difícil d’entendre les connexions i interrelacions que es produeixen.

Per a evitar aquesta perspectiva tradicional s’ha optat per dissenyar un material amb el títol «La construcció de la modernitat en art» que recull, en 25 capítols, les grans ruptures, aportacions, influències i reflexions que han anat construint el que s’entén per modernitat en art.

S’inicia el material amb una presentació de quines són les tipologies i models d’artistes en el segle XX, i es comenten els paradigmes encarnats per Vincent van Gogh, Marcel Duchamp, Salvador Dalí, Pablo Picasso, Andy Warhol i Josef Beuys.

A partir d’aquí, i seguint més o menys un relat cronològic, s’analitzen:

  • les influències de la fotografia i el cinema en les avantguardes,
  • els problemes que planteja el llenguatge verbal per a descriure allò que és visual,
  • l’ensulsiada de la valoració acadèmica i la seva substitució per la novetat, l’originalitat i la diferència,
  • les polèmiques creades davant la instal·lació d’obres en espais públics (Buren, Serra, Dread Scott, David Nelson),
  • la fugida de Gauguin i la construcció de l’altre «primitiu»,
  • el classicisme de Cézanne,
  • la influència de Sigmund Freud en l’ascens de l’art expressiu,
  • l’origen de l’escultura moderna de la mà de Rodin, Matisse i Brancusi,
  • la ruptura de la perspectiva renaixentista: l’espai corpori en l’obra de Picasso,
  • la introducció dels sentiments en els objectes: l’abstracció amb Kandinsky i Malèvitx,
  • la vinculació del futurisme a la cultura de masses i al feixisme,
  • la revolució dadaista i el canvi de paradigma d’art i d’artista,
  • el retorn al naturalisme, amb el purisme i el constructivisme rus,
  • els mites surrealistes centrats en la dona, el desig i la sexualitat,
  • la crisi capitalista de 1929 i el segon naixement de l’art abstracte,
  • el paper de l’art durant la Guerra freda a Europa i als EE.UU,
  • la incorporació de la cultura popular a partir de l’efecte Warhol,
  • la crisi de l’informalisme i la desmaterialització de l’objecte, que dona pas a la postmodernitat.

Cada tema comença amb un: Enunciat dels problemes, on es plantegen les qüestions que cada capítol ajudarà a resoldre i que poden facilitar l‘elaboració de PACs i d’exàmens, així com l’estudi per part de l’estudiant.

Aproximadament es tractaran al llarg del semestre dos capítols per setmana i, en paral·lel, l’avantguarda a la que es faci referència, algunes de les quals es presenten en format wiki (que està en construcció).

L’anàlisi i comentari d’algunes obres es realitza en format vídeo.

Aquesta estructura i organització de materials:

  • la part reflexivo-teòrica en format mòdul encapçalant cada capítol amb les preguntes adients
  • la part descriptiva dels continguts en format wiki on es dóna la informació molt ampliada de cada –isme i l’anàlisi aprofundida de les obres més importants
  • alguns comentaris d’obres molts significatives en format vídeo

endreça força el discurs de l’assignatura i la programació didàctica del semestre.

S’inicia el  corregut per l’assignatura amb la invenció de la fotografia el 1816. Com  va incidir en la producció pictòrica? Quin paper va jugar en l’aparició de dos corrents, fins a cert punt antagònics, l’impressionisme i el simbolisme? Quan la fotografia va aconseguir el mateix estatus que la pintura? Per passar, més endavant, a analitzar com el cinema va incidir en les avantguardes.

ciolat

Arrivée du train à La Ciolat, http://www.youtube.com/watch?v=1dgLEDdFddk&feature=related

 

 

primeres_avantguardes

Continua llegint

Converses a la Documenta: “La creativitat… pràctica individual o col·lectiva? (per Dafne Muntanyola)

La creativitat és una pràctica individual o col·lectiva? D’entrada aquesta pregunta és ja una mica trampa. Implica una redefinició del concepte de creativitat.  Si la creativitat és una pràctica i no només un procés mental, la veiem com a una activitat que té lloc en el món social, lluny de termes com instint, geni, inspiració, intuïció, motivació. Sovint, la creativitat s’assimila a aquests processos psicològics interns que acaben reduint el que entenem per creativitat. Aquí no entrarem a discutir quin és el disseny neuronal que fa possible la creativitat (els exemples de supervendes de pensadors que aborden aquest tema serien Dennett (1995), Damasio (1999), Ramachandran i Blackeslee (1999) i Rizzolatti (2015)), ni tampoc explicarem quines capacitats psicològiques, com l’atenció o la percepció,  faciliten o dificulten el que en anglès s’anomena Ahà moment, quan se’ns encén la bombeta i tenim una idea. El que ens interessa és l’embolcall de la creativitat, és a dir, el context de producció d’allò que considerem com a creatiu.

plaza ice

 

 

Indignados ocupant la Plaza del Sol, Madrid, 2011 i Icewatch, de l’artista Olafur Eliasson, Paris, 2015

Des de la sociologia, emprem el terme legitimitat per parlar d’aquelles activitats socials acceptades i transmeses per les institucions socials dominants i etiquetades, per tant, com a normals i desitjables. Doncs bé, una primera idea clau d’aquesta xerrada és que la pràctica creativa es patrimoni dels professionals d’entorns artístics i científics. Que la creativitat no és una pràctica exclusiva d’aquests professionals ho tenim clar: però també és cert que les pràctiques professionals socialment legitimades com a creatives són unes, i no unes altres. La segona idea que voldria discutir és la visió alternativa sobre el mite de la creativitat que dóna Paul Feyerabend (1987). El filòsof anarquista explica com la creativitat no és dona en un buit social, dins del cervell d’una artista, d’un científic o d’una adolescent. La creativitat, com a pràctica, és una activitat que es produeix en unes determinades condicions materials i històriques. Per tant, la tercera idea que us proposo, és la de prendre consciència de que no podem congelar la creativitat i donar-li un contingut unívoc, sinó que la pràctica creativa és sempre relativa a una societat, a un moment, a un temps. Com a tota activitat social té un important component atzarós o arbitrari, és de caràcter processual i de naturalesa acumulativa, en d’altres paraules, històrica. No podem identificar la capacitat de crear, de ser lliures, d’imaginar, de tenir noves idees, amb un determinat currículum, un estil arquitectònic o un determinat accent. Aquest va ser el gran mite de la modernitat, que Feyerabend ataca de ple. La creativitat és una activitat que pren forma, socialment, al llarg del temps i de l’espai, de manera canviant, i de contingut mutable. No obstant, el mite del geni tancat a la torre d’ivori propi del segle XIX romàntic encara ara perdura en els discursos sobre l’art i la ciència.

Referències bibliogràfiques:

  • Muntanyola-Saura, D. (2017) ” El habitus en la danza: las habilidades sociales y artísticas de un ensayo” En A. Rodríguez y A. Santana (Coord) La nueva sociología de las artes. Barcelona: Gedisa.
  • (2014) “How Multimodality Shapes Creative Choice in Dance”, Revista Internacional de Sociología, 72(3):563-582.
  • (2012) “La decisió artística i les seves condicions de producció”, Athenea Digital, 12(2): 89-109.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
9 de maig
Hora: 18,30h

Propera Conversa: “El pensament pobre. Filosofia i precarietat” per Antonio Castilla Cerezo (13 de juny)

Seminari sobre Ciència i Neoliberalisme

El proper dijous 27 d’abril, de 16 a 18h, el grup de recerca en Open Science and Innovation (OSI) organitza el següent seminari:

Llloc: Universitat Oberta de Catalunya (Sala Tony Bates), Av. Tibidabo 39. Entrada lliure (no cal inscripció).

 

Ciència i neoliberalisme: un nou règim de producció de coneixement científic?

Els impactes de les polítiques i pràctiques neoliberals estan produint per alguns autors la transformació més important de la ciència i l’acadèmia contemporànies des de mitjan s. XX. Des de la dècada dels 80 les polítiques científiques neoliberals han posat l’èmfasi més en la creació de valor comercial que en la consecució del benestar social o en la generació de coneixement; s’ha fomentat l’ús de patents – amb lleis de propietat intel·lectual cada vegada més permissives sobre el tipus d’objectes patentables – més que la difusió oberta del coneixement i s’ha promogut la inversió privada en les universitats i en els projectes de recerca desenvolupats pels seus investigadors, a fi d’afavorir aquelles línies de major aplicació comercial i, per tant, amb més expectatives de retorn econòmic. En aquest seminari explorarem algunes de les qüestions més rellevants d’aquest fenomen, així com llur conceptualització teòrica des de diverses disciplines, i discutirem possibles línies de recerca futures.

 

Programa:
16:00 – 16:10 Eduard Aibar (UOC). Introducció.
16:10 – 16: 30 Xavier Roqué (UAB). Ciència, diners i política: una lectura històrica.
16:30 – 16: 50 Ester Conesa (UOC). Acadèmia neoliberal, temps i gènere. Cap a una ètica de la cura enfront del model de competitivitat?
16:50 – 17:10 Daniel López (UOC). La universitat emprenedora contra l’ethos acadèmic?
17:10 – 18:00 Discussió

 

Research group on Open Science and Innovation

“Transnational Literature, the Triumph of the National Novel”, per Jernej Habjan

En el marc del Seminari internacional Perspectives globals en les Humanitats i les Ciències Socials, us convidem a la conferència Transnational Literature, the Triumph of the National Novel, a càrrec de Jernej Habjan, investigador al Research Centre of the Slovenian Academy of Sciences and Arts.

La conferència tindrà lloc el dijous 27 d’abril de les 18:00 hores a la seu central de la UOC (Avinguda Tibidabo, 39-43 08035 Barcelona).

Inscripcions: l’entrada és lliure, però cal inscriure’s aquí.

 

seminario-internacional-uoc-humanidades

Resum de la conferència

The expansion of modernity has led to what we today call globalization; and the expansion of generic differentiation in literature has led to what we might call literary globalization. And just as with globalization in general, in literary globalization too differentiation comes with its opposite, unification. Just as the globalization of modernity brings about not only ideological differentiation but also capitalist standardization, so too literary genres not only lose first Horatian and then classicist unity, but also gain a certain unity. With Mikhail Bakhtin, this new unity can simply be called the novel. Literary globalization, if we may indeed call it that, certainly has to do with the Bakhtinian process of the novelization of all genres since the Renaissance. Indeed, this may be the key to the strange fact that not only histories of national literatures but even studies of postcolonial, transnational, and world literature tend to revolve around novels.

Continua llegint

La història de Catalunya a través de l’art

El proper dissabte 29 d’abril tindrà lloc una visita guiada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La visita consistirà en un recorregut per la història de Catalunya des de l’Edat Mitjana fins al segle XX a partir de l’anàlisi d’una selecció d’obres del fons del MNAC.

Entre les obres analitzades hi ha el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, les pintures murals de la conquesta de Mallorca, la Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau, La Batalla de Tetuan de Marià Fortuny, La catedral dels pobres de Joaquim Mir, Cala Forn de Joaquim Sunyer, Tarda de diumenge de Xavier Nogués, i un conjunt de cartells i fotografies de la Guerra Civil espanyola.

Projection: Rectilinear (0) FOV: 54 x 51 Ev: 13.93

La visita anirà a càrrec de Josep Grau, consultor d’Història de Catalunya de la UOC.

Inscripció obligatòria

Aquesta és una activitat gratuïta.

Hora d’inici: 10:30 del matí

Punt d’inici: davant de l’entrada del MNAC

Durada de la visita: 2 hores

Capacitat màxima de la visita: 30 persones

Escuela de Verano ETNOGRAFIA DIGITAL EN LA PRÁCTICA

digital-ethnographyYa os podéis preinscribir en la Escuela de Verano Etnografía Digital en la Práctica, que ofrece a los profesionales, estudiantes de doctorado e investigadores la oportunidad de adquirir y practicar un conjunto de técnicas básicas de investigación, análisis y difusión de la etnografía digital. Esto se obtendrá por medio de una formación teórica y práctica de primera mano en este campo. Los participantes asistirán a una serie de talleres en línea y presenciales, y planificarán, desarrollarán y realizarán informes sobre la etnografía colaborativa del Festival Sónar de Barcelona.

Además de desarrollar habilidades en el campo de la etnografía digital, los participantes de la Escuela de Verano trabajarán para conseguir publicar la etnografía de grupo.

El curso está dirigido por investigadores de ERC-RMIT y del grupo de investigación Mediaccions de la UOC. Los tutores son Sarah PinkJohn PostillElisenda ArdévolDébora LanzeniShanti SumartojoEdgar Gómez Cruz y Alba Colombo.

El curso cuenta con el apoyo de Bianca Vallentine (directora de la Escuela de Verano) y Adriana Partal (coordinadora de la Escuela de Verano).

Preinscripción hasta el día 5 de mayo

Programa completo

 

La història de Catalunya en 20 objectes

El dissabte 22 d’abril tindrà lloc una visita al Museu d’Història de Catalunya. La visita consistirà en un recorregut per la Catalunya medieval i moderna (des del segle VIII fins al segle XVIII), a través d’una selecció d’objectes del fons del museu. El recorregut inclourà, entre altres, els temes següents:

  • De la Marca Hispànica al Principat de Catalunya
  • El model feudal català
  • La unió amb Aragó i la formació dels Països Catalans
  • Les institucions medievals de govern
  • La Catalunya dels Trastàmares
  • Catalunya dins la monarquia hispànica
  • Pirates i bandolers als segles XVI i XVII
  • Catalunya entre dues guerres: de la Guerra dels Segadors a la Guerra de Successió

museu_historia

Aquesta activitat anirà a càrrec de Josep Grau, doctor en Història i consultor d’Història de Catalunya de la UOC.

La visita és gratuïta, però és necessari inscriure’s.

Inscripció obligatòria [entrades exhaurides]

Hora d’inici: 10:30 del matí

Punt d’inici: davant de l’entrada del Museu d’Història de Catalunya

Durada de la visita: 2 hores

Capacitat limitada a 30 persones

Guia i comentaris a càrrec de Josep Grau Mateu
jgraum@uoc.edu

Propera visita del cicle:

  • 29 d’abril: La història de Catalunya a través de l’art (MNAC)

Perspectives globals en les Humanitats i les Ciències Socials. Seminari internacional

Abril-Juny 2017
Universitat Oberta de Catalunya – UOC
Avinguda del Tibidabo 39-43, Barcelona

Aquest seminari es proposa analitzar l’ús i aplicació de les nocions de “global” i “globalització” en diferents àmbits de les Humanitats i les Ciències Socials. En concret, comptarem amb la participació de quatre investigadors internacionals que han estudiat i aplicat aquestes nocions de manera significativa en els seus àmbits de recerca: la història de l’art, els estudis literaris, la sociologia i la història. L’objectiu principal és oferir un espai de debat i intercanvi sobre les perspectives teòriques i metodològiques que s’han generat al voltant d’aquests conceptes i afavorir una mirada interdisciplinària.

cicle-globalitzacio-i-lite

PROGRAMA

Dijous 6 d’abril, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes  [vídeo]
Digitizing Global Art History. The Decolonial Potential of a Very “Western” Method
Béatrice Joyeux-Prunel (École Normale Supérieure)

Dijous 27 d’abril, 18:00 – 19:00 hores. Sala Tony Bates
Transnational Literature, the Triumph of the National Novel
Jernej Habjan (Institute of Slovenian Literature and Literary Studies)

Dijous 18 maig, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes [vídeo]
World-Sociology
Peter Wagner (Investigador ICREA- Research Council Advanced Grant project, Universitat de Barcelona)

Dijous 15 juny, 14:30 – 15:30 hores. Sala d’Actes [vídeo]
Notions of the ‘global’ in historiography after the spatial turn
Katja Naumann (Entanglements and Globalization Department, Universitat de Leipzig)

Organitza
Diana Roig i Neus Rotger

Amb:
Teresa Iribarren
Carles Prado
Marta Puxan-Oliva

Amb el suport de
Estudis d’Arts i Humanitats
MapModern

Més de 2 milions i mig d’anys fabricant ferramentes de pedra

Us convidem a l’acte de presentació del grau d’Antropologia i Evolució Humana (URV/UOC), que tindrà lloc el proper dimecres 19 d’abril a la URV – Campus Catalunya de l’Av. de Catalunya, 35 de Tarragona, de 10h a 12h.

cartell-presentacio-grau_2017

Durant la conferència “Més de dosmilions i mig d’anys fabricant ferramentes de pedra”, l’arqueòleg Miquel Guardiola Fígols ens explicarà el context mediambiental i els canvis evolutius de la cultura humana a partir de l’evolució de les eines de pedra, mentre se’n fabriquen algunes en directe.

També podreu veure una mostra de més de cinc-centes rèpliques i reproduccions pensada per mostrar la gran majoria de tipus d’eines de pedra que han existit durant l’evolució humana.

Finalitzarem amb una demostració d’encesa de foc.

Aquest activitat és gratuïta i oberta a tothom. Us hi esperem!

‘Yo no soy mi cerebro’ de Markus Gabriel (per Francesc Núñez)

(Versión en castellano)

Yo no soy mi cerebro. Filosofía de la mente para el s. XXI és el segon llibre de Markus Gabriel que publica l’editorial Pasado & Presente. La tesi que es vol defensar és que no és la neuroquímica del cervell la que governa les nostres vides. Contràriament al que el neurocentrisme dóna per descomptat, que només som éssers materials absolutament determinats, s’argumenta que tot i formar part del regne animal, som éssers espirituals absolutament lliures.

cerebro_ordenador1La proposta de Gabriel segueix fidel a les idees presentades en El mundo no existe, on s’argumentava, com també farà en aquest nou llibre, que cal superar el materialisme que ens vol fer creure que només existeix el que es troba en l’univers, el món de la matèria-energia i les causes anònimes. Aquesta concepció estreta de la realitat –afirma Gabriel- es desespera cercant una concepció de l’esperit que pugui reduir-se a la consciència, i aquesta a les tempestes neuronals (pàg. 292). S’ignora que som ciutadans de molts mons, que poblem diferents universos de significat, que ens movem en el regne dels propòsits i que això fa possible el regne de la llibertat.

Continua llegint

Vols fer de crític cinematogràfic? Participa en el Nova Crítica.

ficcat-neo

El Festival Internacional de Cinema en Català presenta la segona edició del programa Nova Crítica, una secció que s’inscriu en el programa del festival. Alfons Gorina, crític a La Finestra Indiscreta de Catalunya Radio, tutoritzarà quatre crítics que vulguin aprendre a escriure i elaborar qualitatives crítiques. La dinamització d’aquesta pràctica s’establirà sobre les pel·lícules que es projectaran durant el festival. Una bona oportunitat per a adquirir coneixements i experiència amb el suport d’un professional.

Els seleccionats conviuran del 5 a l’11 de juny a Roda de Berà, amb l’allotjament cobert i hauran de comentar i fer la crítica de tot el que es projecti al FIC-CAR,a través del seu blog.

Com participar-hi:

Continua llegint

“Digitizing Global Art History” Béatrice Joyeux-Prunel

En el marc del Seminari internacional Perspectives globals en les Humanitats i les Ciències Socials, us convidem a la conferència Digitizing Global Art History. The Decolonial Potential of a Very “Western” Method, a càrrec de Béatrice Joyeux-Prunel, investigadora i professora de l’École Normale Supérieure.

La conferència tindrà lloc el dijous 6 d’abril de 14:30h a 15:30h, a la seu central de la UOC (Avinguda Tibidabo, 39-43 08035 Barcelona).

Inscripcions: l’entrada és lliure, però cal inscriure’s aquí.

seminario-internacional-uoc-humanidades ciencias sociales

Béatrice Joyeux-Prunel proposarà una reflexió sobre les metodologies que ens podrien ajudar a globalitzar i descolonitzar la història de l’art. Un camp que ha canviat poc i continua establint els mateixos patrons. Podríem començar per descolonitzar els nostres mètodes? És òptim proposar una resposta computacional per al desafiament descolonial? Aquestes metodologies poden servir de punt de partida per a una història descentralitzada de modernitats artístiques? A continuació us adjuntem un petit resum del tema central de la jornada:

Continua llegint

Vil·la Joana, visita a la casa de Jacint Verdaguer

El proper dissabte dia 1 d’abril hem organitzat una visita a Vil.la Joana, conduida pel Dr. Josep Bracons, professor dels Estudis D’Arts i Humanitats, historiador del art i responsable del departament de coleccions al Museu d’Historia de Barcelona.

Vil.la Joana és un espai del Museu d’Història de Barcelona que ha estat renovat recentment. La nova museografia gira al voltant de la casa, una de les més importants de Collserola, de Jacint Verdaguer, que hi va morir l’any 1902, de la literatura i de Barcelona com a ciutat literària.

vilajoanaVisita a MUHBA Vil·la Joana

Dia: Dissabte dia 1 d’abril

Horari: d’11h a 13h

Punt de trobada:
A l’entrada de Vil.la Joana, a les 11h

 

Per arribar amb transport públic, FGC estació baixador de Vallvidrera (i tot seguit seguir el caminet que puja fins a Vil.la Joana, uns 5-10 minuts a peu)

Activitat gratuïta i oberta a tothom, amb inscripció obligatòria. Grup de màxim 25 persones.

Més informació a http://museuhistoria.bcn.cat/ca/muhba-villa-joana

Visita a la Girona del Cerverí

MAC2_4
Us recordem que hem obert la inscripció per a la segona activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Dissabte 25 de març

La Girona del Cerverí

Horari: de 10:00 a 13:00 h.

Visita limitada a 30 participants

Conduïda per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC, ens portarà al Museu d’Arqueologia de Catalunya, per després visitar els carrerons de la Girona medieval.

L’activitat és gratuïta i oberta a tothom amb inscripció obligatòria

El relativisme lingüístic – L’estructura d’una llengua i el món

Fins a quin punt l’estructura d’una llengua afecta la manera en què els seus parlants pensen i entenen el món?

Tradiling, el blog del Grau de Traducció, interpretació i llengues aplicades UOC-Uvic, explorava recentment la relació entre llenguatge i pensament amb un article de Marta Coll-Florit. Un tema complex que ha estat present a la comunitat de lingüistes, psicòlegs i filòsofs des de l’antiguitat. El text se centra en La hipòtesi del relativisme lingüístic o Sapir-Whorf, una de les postures que ha originat més polèmica que es remunta a la primera meitat del segle XX. Aquesta hipòtesi segueix vigent i ha tornat a prendre rellevància gràcies a la ciència cognitiva i el debat sobre la influència de l’estructura de les llengües en la cognició. Us convidem a llegir l’article entorn a aquesta hipòtesi.

captura-de-pantalla-2017-02-28-a-las-13-41-09

“aquesta hipòtesi parteix del fet que les llengües, en tant que impliquen diferents maneres de categoritzar i d’analitzar la realitat, esdevenen un prisma a través del qual veiem i conceptualitzem el món. De manera més específica, la hipòtesi estableix que els parlants de llengües substancialment diferents des del punt de vista gramatical (temps, aspecte, mode, classificadors, etc.) faran observacions i avaluacions diferents d’una mateixa realitat externa. Així, segons aquesta aproximació, l’estructura gramatical i lèxica de la nostra llengua afecta la nostra visió del món i, per tant, el nostre pensament.” + Llegir més l’article EL RELATIVISME LINGÜÍSTIC

Converses a la Documenta: “Al Raval tot s’hi val! Els bombardejos com a tècnica de sanejament urbanístic” (per Miquel Fernández)

El Raval, situat al districte que, després de l’enderrocament de les muralles, es coneix com Ciutat Vella, ofereix avui pràcticament totes les característiques que el converteixen en un lloc excel·lentment disposat per a la producció de quantioses plusvàlues seguint la lògica de l’acumulació per despossessió . A més, en les intervencions sobre el barri del Raval emergeix la contradicció més clara entre les pretensions urbanístiques oficials (transformar la morfologia urbana per millorar les condicions de vida dels seus habitants) i les conseqüències efectives sobre la població allà resident. En el procés que podríem definir com de colonització del barri del Raval de Barcelona hi ha una continuïtat des dels anys vuitanta del passat segle XX fins als nostres dies que pot ser reconstruïda.

xino-2
“Els successius governs municipals «progres-sistes» han justificat la destrucció de milers d’habitatges en nom del benestar dels nous veïns de més capital econòmic o cultural. I han legitimat així una política de destrucció que, ni tan sols en les èpoques més fosques de l’oligarquia barcelonina protegida pel explícit govern feixista de Franco, aquestes haurien somiat fer: intentar lapidar un barri irredempt, la seva gent, la seva cultura, la memòria de seva insubmissió i aixecar sobre les seves cendres un nou món, perfecte, ideal, de classes mitjanes universals, harmoniós, homogeni i, per sobre de tot, sol·lícit i submís

Miquel Fernández González, sociòleg, antropòleg, és professor al Departament de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del grup de recerca ISOR d’aquesta mateixa universitat.

González, M. (2014). Matar al Chino: entre la revolución urbanística y el asedio urbano en el barrio del Raval de Barcelona. Barcelona : Virus Editorial.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de març
Hora: 18,30h

xino_1

Acte de lectura dels TFG del Grau d’Humanitats

El Grau d’Humanitats celebrarà un acte públic on un grup d’estudiants del grau presentaran els seus Treball Finals de Grau. A l’acte hi són convidats tots els estudiants del Grau, directors i docents col·laboradors, i els familiars i amics que vulguin assistir-hi.

fasana_01_general_carouselL’acte tindrà lloc el dissabte 11 de març, d’11.00 a 14.00 h al Parc Arqueològic Mines de Gavà            (C/ Jaume I, 7 de Gavà). L’hora de trobada és a les 10.45 h a les portes del Parc.

La jornada es desenvoluparà en dues parts: en la primera, d’11.00 a 12.00 h es realitzarà la presentació dels treballs i, en la segona, de 12.30 a 14.00 h es farà una visita guiada al Parc Arqueològic Mines de Gavà.

Els estudiants que presentaran els seus treballs són:

  • Ivan Muriana Reig. La Catalunya punk. Una aproximació a l’articulació i desenvolupament del punk a Catalunya
  • Angeles Hernando Prior. Patrimonio material e inmaterial en la Mancomunidad Alfoz de Lara. Perspectiva y transmisión de la memoria colectiva local.
  • Alejandro Loro Andrés. Orden cósmico y justicia social en el antiguo Egipto

La visita al Parc Arqueològic Mines de Gavà ens descobrirà com era la vida quotidiana fa 6.000 anys i sobretot el treball a l’interior de les mines, les més antigues d’Europa i les úniques dedicades a l’extracció de la variscita, un mineral semipreciós utilitzat per confeccionar joies.

La inscripció és gratuïta i cal formalitzar-la abans del dia 9 de març a través d’aquest enllaç.

Mil anys d’història pels carrers de Barcelona

El proper dissabte 18 de març tindrà lloc una visita guiada pel centre de Barcelona per tal de dur a terme un recorregut per la història política i institucional de Catalunya des de l’Alta Edat Mitjana fins al moment actual, i se centrarà sobretot en els aspectes següents:

  • Les institucions catalanes medievals.
  • Catalunya a l’Espanya dels Àustries.
  • La Guerra de Successió i la Nova Planta.
  • Catalunya dins la monarquia liberal espanyola.
  • La Segona República i la Guerra Civil.
  • La dictadura franquista.
  • La Catalunya autonòmica

plaça_rei

La ruta de la visita inclou diversos edificis, monuments i espais relacionats amb la història política de Catalunya, com ara la Plaça del Rei, el Palau de la Generalitat, el Mercat del Born, el Fossar de les Moreres, el Parlament de Catalunya i l’antiga seu del Govern Civil de Barcelona.

Inscripció obligatòria

Aquesta activitat tindrà una durada de dues hores i estarà dirigida per Josep Grau Mateu, doctor en Història i professor col·laborador d’Història de Catalunya de la UOC.

El punt d’inici de la visita és la plaça Ramon Berenguer el Gran (metro Jaume I) a les 10:30 h.

Properes visites del cicle:

  • 22 d’abril: Museu d’Història de Catalunya
  • 29 d’abril: La història de Catalunya a través de l’art (MNAC)

La ideologia de la innovació

La innovació s’ha convertit en l’eix central d’una de les ideologies més esteses de la nostra època. L’ús d’aquest concepte va començar a estendre’s després de la II Guerra Mundial i actualment és un dels termes més utilitzats en tota mena de discursos polítics, empresarials o acadèmics, incloent-hi, especialment, els econòmics. Tot i que sovint aquests discursos no ofereixen definicions ni caracteritzacions clares del que entenen per innovació –un estudi recent sobre literatura especialitzada trobava més de 40 definicions diferents–, gairebé tothom li atorga un valor enormement positiu. La innovació és indiscutiblement quelcom desitjable, quelcom a encoratjar, promoure i premiar. És, a més, suposadament, políticament neutre i, de fet, la majoria de partits polítics, siguin d’esquerres o de dretes, siguin d’orientació neoliberal o socialdemòcrata inclouen en els seus programes polítiques específiques per a afavorir la innovació i sovint en fan ostentació.

Moltes mesures polítiques es justifiquen en nom de la innovació que es considera, gairebé, un imperatiu per al progrés social. Fins i tot, es diu, cal transformar moltes de les nostres institucions –en especial, l’escola i la universitat– en nom d’ella. Els discursos crítics amb la innovació són pràcticament inexistents i quan algú formula objeccions és immediatament titllat de retrògrad o reaccionari (“no vius al segle XXI!”, “no ets un professor del segle XXI”!). De fet la ideologia de la innovació es vesteix sovint amb un discurs que intenta generar por o angoixa.

fqlb_innovateordie

En general, innovació vol dir “innovació tecnològica” i, en tot cas, la glorificació de la innovació neix del culte previ i acrític a la innovació tecnològica. Fins i tot en aquells àmbits on s’utilitza sense l’epítet, com quan es parla d’innovació docent en el context educatiu, la innovació acaba interpretant-se preferentment com a introducció de tecnologia.

La ideologia de la innovació assumeix, bàsicament, que el canvi tecnològic és el principal motor del creixement econòmic i, més en general, del benestar social i la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, es tracta d’una ideologia fortament impregnada de l’anomenat determinisme tecnològic. No es limita a considerar la innovació tecnològica com un factor important en el desenvolupament social o el creixement econòmic –quelcom indiscutible–, sinó que el converteix en l’element més important i, per tant, en l’eix fonamental per tal de reestructurar la societat actual.

En part, aquesta ideologia es basa en la distinció entre innovacions radicals i incrementals i en la idea que són principalment les de tipus radical les que realment constitueixen la font de creixement econòmic. Són molts els economistes que ha qüestionat aquesta tesi. Autors com Nathan Rosenberg o David Mowery, entre d’altres, especialistes reconeguts en la història econòmica de la tecnologia, sostenen en canvi que són les innovacions incrementals les que han estat generadores preeminents de creixement econòmic al llarg de la història.

La ideologia de la innovació es basa, igualment, en una suposada preeminència de la novetat respecte a l’ús, en l’àmbit de la tecnologia. Actualment, per exemple, hi ha molts més estudis sobre la innovació tecnològica, que sobre l’ús de les tecnologies i sobre els seus complexos processos d’adopció i difusió social. En paraules de Nathan Rosenberg:

«Durant diverses dècades, molts historiadors, fins i tot historiadors econòmics, s’han centrat en un únic aspecte del progrés tècnic: “Qui va ser el primer a fer-ho?”. Aquestes qüestions són importants en la història de la invenció. Amb prou feines s’ha prestat atenció a la velocitat amb la qual les noves tècniques han estat adoptades i incorporades al procés productiu. Veritablement, és com si la difusió no existís».

N. Rosenberg (1993). Dentro de la caja negra: tecnología y economía. Barcelona: Hogar del Libro, pàg. 19.

 

Una visió similar l’expressen els economistes Paul Stoneman i Paul David que insisteixen que,

«Les millores en productivitat i en qualitat, i per tant en el benestar econòmic i el rendiment de les empreses i indústries, no responen a la taxa de desenvolupament de noves tecnologies, sinó a la velocitat amb què les seves aplicacions s’estenen en les operacions comercials»

P. L. Stoneman i P. A. David (1986). «Adoption subsidies vs. Information provision as instruments of Technology policy». The Economic Journal, 96, Supplement (pàg. 142-150).

Però en l’àmbit de la tecnologia és molt diferent posar l’atenció en la innovació que fer-ho en l’ús dels artefactes. I cal no oblidar que només una petita part de les innovacions tecnològiques arriben a ser utilitzades a gran escala. La majoria d’innovacions, simplement, fracassen perquè no resulten socialment acceptades.

james-watt-and-the-invention-of-the-steam-engine

A banda d’això, existeix, en primer lloc, una marcada diferència en termes cronològics entre innovació i ús. Podem esmentar el cas de la màquina de vapor i l’anomena Primera Revolució Industrial. Tot i que la seva invenció data de mitjan segle XVIII, el seu ús i difusió va ser molt més important el 1900 que el 1800 –tant en termes relatius com absoluts. De fet, el consum de carbó a tot el món va augmentar de forma sostinguda fins al final dels anys 80 (i a Anglaterra el màxim consum es va donar als anys 50). Com assenyala l’historiador de la tecnologia David Edgerton, quelcom semblant passa amb la Segona Revolució Industrial. Tot i que acostuma a situar-se al final del segle XIX i al principi del segle XX, el màxim grau de desenvolupament de les indústries que s’associen amb ella no es va produir fins després de la segona Guerra Mundial.

Existeixen, de fet, nombrosos exemples d’indústries «antigues» que creixen més que les «noves». Tot i que la producció d’automòbils continua creixent des del final dels anys 60, des de llavors s’han fabricat en el món més bicicletes que automòbils. En general es pot afirmar que l’impacte de les innovacions tècniques sobre el creixement econòmic es produeix sovint molt més tard de la seva introducció. Per posar-ne un altre exemple, l’impacte més gran de l’electrificació en la productivitat industrial als EUA va tenir lloc en la dècada del 1920 i no en la del 1880.

A banda d’aquesta diferència cronològica entre la innovació i l’ús, existeix també una clara distinció espacial o geogràfica. Normalment l’activitat innovadora està molt més concentrada que la producció –considerant països, regions o empreses. Tot i que els primers usos dels electrodomèstics es van produir de forma gairebé simultània als EUA i a Europa, Anglaterra va arribar els anys 50 al nivell de difusió que els EUA havien assolit els anys 20. Aquestes diferències geogràfiques van, a més, associades a diferències socials. Com s’ha dit més d’un cop, en els estudis de la innovació no apareixen normalment ni dones, ni negres, ni pobres; mentre que si parem atenció a l’ús de la tecnologia, és molt probable que els usuaris siguin dones, homes no blancs o pobres.

condom

La ideologia de la innovació, a més, focalitza la seva atenció en els artefactes d’alta tecnologia per sobre de la resta. L’historiador David Edgerton comença la seva obra The Shock of the Old preguntant-se què ha tingut conseqüències més importants en la història de la humanitat: ¿l’avió o el preservatiu? És obvi que la majoria d’històries de la tècnica del segle XX esmenten l’avió i no el preservatiu. Una exposició sobre les tecnologies més significatives del segle XX destacarà un nombre reduït d’innovacions: l’avió, l’electricitat i l’automòbil per a la primera meitat, i l’energia nuclear, els ordinadors electrònics, internet i els coets espacials, per exemple, per a la segona –totes elles innovacions d’alta tecnologia. Però, tot i que no existeix una forma unívoca de copsar la rellevància social d’una tecnologia, seria possible argumentar que els efectes que el preservatiu ha tingut sobre la vida d’un nombre enorme de persones i sobre la dinàmica de les poblacions humanes, han estat més importants que els de l’aviació.

La ideologia de la innovació, finalment, és també pròxima a una altra tendència contemporània en referència a la tecnologia: l’imperatiu tecnològic (en anglès, technological fix). L’imperatiu tecnològic consisteix a pensar que la solució a qualsevol problema social – des de la soledat de la gent gran, el minvant hàbit de lectura entre els infants o la fam i la desnutrició – s’ha de trobar en la tecnologia. Fins i tot, quan el problema en qüestió sigui fruit de les conseqüències negatives d’una innovació tecnològica anterior, es pensa que la seva solució ha de venir de futures innovacions tecnològiques.ori_robot_senior_eldercare

És sabut, per exemple, que el canvi climàtic actual ha estat causat en bona part per les emissions de CO2 artificial provinents d’aquelles tecnologies que consumeixen combustibles fòssils. Des de l’imperatiu tecnològic, la solució no ha de ser la reducció dràstica d’aquestes emissions, sinó, per exemple, el disseny i construcció de miralls gegantins que, orbitant la Terra, puguin reflectir part de la llum que ens arriba del sol i minorar així l’efecte hivernacle –existeix actualment, de fet, tota una línia de projectes de recerca en aquesta línia sota la denominació de Gestió de la Radiació Solar (Solar Radiation Management).

L’imperatiu tecnològic, també anomenat de vegades solucionisme tecnològic, viu actualment una renovada efervescència al voltant d’Internet i les TIC. Evgeny Morozov és un dels crítics més destacats del solucionisme tecnològic al voltant del que ell denomina Internet-centrisme: la tendència a reduir la complexitat de tots els problemes socials, o bé a problemes clarament definits i acotats que es puguin escometre en termes computacionals, o bé a processos transparents i autoevidents que puguin ser resolts amb algorismes inserits en dispositius mòbils.

Eduard Aibar (eaibar@uoc.edu)

Nou cicle Literatura europea i patrimoni

MNAC site

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen una nova edició del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Les visites, programades amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, són totalment gratuïtes i obertes a tothom i tenen l’objectiu d’acostar-nos al nostre patrimoni històric i cultural a partir dels relats de l’Europa medieval.

El Cicle està organitzat per Neus Rotger, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats, i conduït per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC.

El cicle consta de tres activitats independents que tenen lloc a tres ciutats que destaquen pel seu patrimoni medieval: Barcelona, Girona i Vic.

CALENDARI 

Dissabte, 11 de març de 2017: Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 25 de març de  2017: La Girona del Cerverí al Museu d’Arqueologia de Catalunya
Dissabte, 13 de maig de 2017: Literatura romànica al Museu Nacional d’Art de Catalunya

PROGRAMA 

Continua llegint

Feliç aniversari Mr. Darwin! – Trencant tòpics

Després de 208 anys de darwinisme celebrem l’aniversari de Charles R. Darwin trencant 10 tòpics sobre ell.

 

Jordi Serrallonga
Arqueòleg, naturalista i explorador
Professor col·laborador de la UOC
Estudis d’Arts i Humanitats UOC
jserrallonga@uoc.edu

 darwin

El dia 12 de febrer, de 1809, Charles R. Darwin va néixer a la localitat anglesa de Shrewsbury. És a dir, avui celebrem el 208 aniversari d’aquest eminent naturalista; un fascinant personatge que –com sempre m’agrada destacar– no només va revolucionar la Història de la Ciència sinó també la Història de la Humanitat. I unes 208 vegades, aproximadament –segons indica el comptador del meu iTunes–, són les que he escoltat la Banda Sonora Original amb la que escric aquest article: la música que Christopher Young va composar per a la pel·lícula Creation. Una extraordinària cinta que la BBC va dedicar a Darwin l’any 2009 però que, curiosament, no es va estrenar a les sales comercials de casa nostra. Poc després, això sí, van arribar poderoses pel·lícules de natura bíblica com Noé o Exodus. Sense anar més lluny, aquell Any Darwin de 2009 (on es celebrava el 200 aniversari del seu naixement i el 150 aniversari de la publicació de L’Origen de les Espècies), també a casa nostra vàrem passar més temps discutint, en els mitjans de comunicació i a les acadèmies, sobre polèmiques introduïdes pels anti-darwinistes, que de la vida i obra d’una de les grans figures de la Ciència i el Pensament. Però és que al voltant de la ‘caricatura’ que, moltes vegades, s’ha dibuixat sobre Darwin (si se’m permet aquesta expressió… tinc fusta, com en Thomas H. Huxley, de Bulldog de Darwin), i malgrat el coneixement que hauríem de tenir del seu llegat, precisament per desconeixement –unes vegades– i ganes de ridiculitzar –unes altres– han anat creixent i retro-alimentant-se tota una sèrie de vells tòpics que tot seguit exposaré. Només seran uns pocs, i per suposat que m’esperona el meu posicionament d’admirador absolut de Darwin –en la seva vessant científica però també personal–, però espero siguin útils a tothom interessat en el nostre protagonista.

captura-de-pantalla-2017-02-11-a-las-13-49-27

 

1

Darwin, abans del seu viatge de cincs anys a bord del HMS Beagle, no fou un naturalista que tenia en ment demostrar l’evolució de les espècies; li agradaven molt les Ciències Naturals però s’havia graduat a la Universitat de Cambridge com a teòleg; conseqüentment, de forma prèvia a voltar món (la seva autèntica carrera universitària), Darwin va ser seguidor convençut de la Teologia Natural d’en Paley: les espècies eren immutables i, a la Natura, tot es corresponia amb una Creació divina perfectament dissenyada.

 

2

Aleshores, perquè el jove Charles R. Darwin, va embarcar l’any 1831 com a tripulant convidat del HMS Beagle? En primer lloc s’ha de dir que ell no era la persona escollida; el millor candidat era un dels seus professors: Henslow. Ara bé, aquest va declinar l’oferiment per temes personals, i va recomanar al seu deixeble preferit: Darwin. En realitat, el capità Robert FitzRoy –pensant en la llarga durada del viatge– volia comptar amb algun cavaller –ben instruït a nivell intel·lectual– amb el que compartir discussions sobre temes diversos. Alhora, si tenia coneixements d’Història Natural, molt millor. I Darwin en tenia, però encara era un aprenent, i un teòleg; com hem dit abans, es va ‘graduar’ com a naturalista al llarg de la circumnavegació de cinc anys. Sobretot, gràcies a les seves grans facultats d’observació.

 

3

A les Illes Galàpagos, fora del que s’ha dit moltes vegades, Darwin no va cridar el famós eureka que relacionem –no sempre de forma correcta– amb determinats científics. Precisament, la decepció de Darwin en desembarcar a les illes fou monumental. Les seves primeres descripcions parlen d’un lloc infernal construït a base de laves i volcans, i poblat d’animals antediluvians (les tortugues gegants, les iguanes marines i terrestres…). Ara bé, de mica en mica, també és cert que va començar a observar alguns aspectes que serien claus per al desenvolupament de les seves teories un cop va ser de retorn a Anglaterra; per exemple, la variació de les espècies animals i vegetals a les diferents illes segons clima, alimentació, ubicació, etcètera.

 

4

En el punt anterior hem desvinculat a les Illes Galàpagos de l’eureka de Darwin, i és que els descobriments científics sempre acostumen a derivar-se d’un cúmul d’observacions, dades, experiments, reflexions, etcètera. En aquest sentit, podem dir que els primers escrits de Darwin sobre el que seria la seva famosa teoria sobre l’evolució de les espècies a partir dels mecanismes de la Selecció Natural van ser en una de les seves llibretes vermelles, poc després de desembarcar al Regne Unit. El viatge s’havia allargat fins l’any 1836. Això vol dir que Darwin trigà poc en publicar la seva obra magna: L’Origen de les Espècies? No. Passarien molt anys fins que va gosar, atrevir-se, a publicar aquest llibre que suposaria un punt d’inflexió en la forma de veure el món.

 

5

Forces vegades s’ha dit que el gran fre a la publicació de L’Origen de les Espècies va ser la dona de Darwin, però no és així. Malgrat Emma fou una persona molt religiosa, quan investigues, veus com sempre va respectar i recolzar el treball del seu marit. Aquest, precisament, per respecte a la família, és a dir, neguitós pel rebuig social que podrien patir esposa i fills, va enclaustrar les seves idees més revolucionàries a les pàgines de llibretes i més llibretes que avui coneixem però que, aleshores, eren inèdites. Darwin només gosà compartir els seus descobriments/neguits científics amb alguns dels seus amics més fidels: Henslow, Lyell, Hooker i Huxley.

 

6

Finalment, l’any 1859, després de més de dues dècades a partir de la seva primera referència –en un diari personal– sobre la Selecció Natural, Charles R. Darwin publicà la gran obra que, com ell sospitava, va causar una gran resposta no només científica sinó també social: L’Origen de les Espècies. I aquí és on hem de desmuntar un dels tòpics més malintencionats amb els que s’intenta desprestigiar el bon nom d’aquest naturalista: l’afirmació de que Darwin es va apropiar de les idees d’un altre eminent científic. Parlo d’Alfred R. Wallace. Wallace era un naturalista més jove que, després de molts anys voltant pel planeta a la recerca d’espècimens naturals, i aturat a l’Arxipèlag Malai afectat de malària, escriu un breu treball on resumia les seves sospites sobre l’evolució de les espècies segons el mecanisme de la Selecció Natural. Efectivament, era la mateixa idea que Darwin estava desenvolupant des de feia anys. Wallace, sabent del prestigi de Darwin a les acadèmies angleses, va enviar el seu treball a Down House –la mansió dels Darwin– tot suggerint si podia ser presentat a la Societat Linneana de Londres (on Darwin i els seus amics n’eren membres reconeguts). Podem imaginar-nos la sorpresa de Darwin quan, un bon dia de 1858 –un any abans de la publicació de L’Origen de les Espècies–, llegeix l’article de Wallace, i ràpidament reconeix que és parlant del mateix que ell havia apuntat feia vint anys.

Aleshores, arribats a aquest punt, certs detractors han afirmat que Darwin es va apropiar de la idea de Wallace i que, degut això, va accelerar la publicació de L’Origen de les Espècies amb l’objectiu de desenvolupar-la en una obra molt més extensa que li assegurés la paternitat de la revolucionària teoria. Però, això és una absoluta infàmia, i ho raonaré degudament. Per exemple, començarem pel començament. Una carta, enviada a una mansió aïllada del camp anglès, des d’ultramar no és com un burofax o una carta certificada actuals dirigida a la secretaria d’un departament universitari, o a la redacció d’una prestigiosa revista científica. Darwin podria haver destruït el paquet d’en Wallace i publicar L’Origen de les Espècies, un any després, sense que ningú s’assabentés; sempre hauria estat la paraula d’un científic sense posició social ni recursos, com Wallace, contra la d’un respectable cavaller britànic membre de la Royal Society, i de gran poder econòmic, com Darwin. Alhora, no ho oblidem, Wallace era sota les febres del paludisme, i a l’altra punta del món, podia morir en qualsevol moment; retornaria sa i estalvi algun dia? Lluny de tot això, Darwin es va dirigir a la Societat Linneana de Londres i va recolzar que el treball d’aquell jove fos presentat en públic. Darwin era cedint el protagonisme a Wallace doncs havia estat més ràpid en les seves intencions de publicar; ell, en canvi, encara tenia tota la seva saviesa amagada en llibretes vermelles inèdites que s’acumulaven als prestatges de Down House. I aquí és on van fer acte de presència els amics de Darwin. Des de Henslow a Lyell, passant per Hooker i Huxley, tots van protestar. Eren posseïdors de les proves –nombroses cartes que tothom pot llegir doncs són publicades per la University Cambridge Press– que demostraven que Darwin duia més de dues dècades desenvolupant la mateixa idea que, de sobte, Wallace era insinuant de forma magistral. Quina era la solució?

Els amics de Darwin van insistir en el fet que Darwin havia d’avançar-se a Wallace, del contrari perdria la paternitat de la idea, però el nostre protagonista era tot un cavaller –quelcom difícil de trobar a la Història de la Ciència– i va exposar que només accediria a presentar un treball sobre la Selecció Natural si l’autoria era compartida amb en Wallace. I així es va fer. L’any 1858, a la Societat Linneana de Londres, va tenir lloc aquest moment crucial on, paradoxalment, només van assistir unes poques persones, i que no va despertar cap ressò. Ara bé, Wallace, lluny d’haver estat esborrat de la història, amb aquest acte acadèmic públic quedava ratificat, per sempre, com a pare –junt a Darwin– de la teoria de la Selecció Natural. Però, Wallace era viu? Algú sabia on era?

 

Com a testimoni de l’actitud cavalleresca d’en Darwin versus Wallace, Wallace versus Darwin, s’ha de dir que cal explicar què va succeir inclús després de la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859. Wallace havia sobreviscut al seu enèsim episodi de febres palúdiques, i passat un temps va poder trepitjar, de nou, el Regne Unit. Esclataria en ira en veure que el seu treball de 1858 havia estat publicat de forma conjunta amb el seu admirat Darwin? Encara s’enervaria més en descobrir que Darwin era venent milers d’exemplars de L’Origen de les Espècies i acaparava tots els focus –per bé i per malament– de la comunitat científica, religiosa i política de l’època? Eren això, cavallers. Wallace va manifestar que ell només havia apuntat una idea sense desenvolupar, mentre que Darwin portava molt de temps –tal com es demostrava a L’Origen de les Espècies– treballant aquesta mateixa idea. En poques paraules, tots dos es van sentir orgullosos de ser els coautors… i sempre foren amics.

 

7

Si parlem una mica del què pensava Darwin sobre l’evolució de les espècies, és el moment de recordar una idea que moltes vegades es fa servir a la lleugera –aquests dies l’hem pogut escoltar de llavis d’en Donald Trump– i que s’atribueix, injustament, al nostre eminent naturalista; es resumeix en una frase: “sobreviu (triomfa) el més fort”. Darwin mai no va dir això, entre d’altres coses perquè no sempre triomfa el més fort: sobreviu el millor adaptat.

charles-darwin-libro-the-origin-of-species

8

I què podem comentar sobre una altra cita que hem llegit en nombroses ocasions: “Darwin va dir que venim del mico”. Aquest tema és, si més no, tan dramàtic com divertit. I ho dic perquè relacionem aquesta màxima amb la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859, però segurament despertaré l’atenció del lector si explico que Darwin va tenir la suficient cura de no excitar, encara més, a l’establishment tot endinsant-se en un tema tan escabrós, sensible i passional com l’origen de l’ésser humà. Una cosa era parlar de l’evolució dels animals –i ja es va muntar un bon sidral, per dir-ho d’una manera simpàtica– però atrevir-se amb la gènesi de la Humanitat era una heretgia que podia disparar no precisament les lloances sinó els insults més salvatges. Ara bé, malgrat va esquivar introduir la discussió sobre els nostre llinatge a L’Origen de les Espècies, l’any 1860, arran d’aquesta publicació, es va celebrar a la Universitat d’Oxford un debat entre creacionistes i evolucionistes. Entre els primers hi havia el bisbe d’Oxford, Samuel Wilberforce, i en un moment final del debat –tot volent ridiculitzar les teories darwinianes– va dir el següent: “Sr. Huxley, prefereix descendir d’un simi per part d’avi o àvia?”. I Thomas H. Huxley, el Bulldog de Darwin, va respondre que si li donaven a escollir entre descendir d’un home –com Wilberforce– o d’un simi, preferia descendir, sense dubtar-ho, d’un simi. “Venim del mico, quin horror!”, va exclamar un dels assistent al debat abans de patir un esglai. Darwin no era present a l’acte però, com és normal, al dia següent –i fins els nostres dies– tothom va relacionar, de forma inexacte, el “venim del mico” amb Darwin i la seva gran obra. I dic ‘inexacte’ perquè ell, encara, no havia obert la boca al respecte. Però ho va acabar fent.

 

9

L’any 1871, Charles R. Darwin va publicar L’Origen de l’Ésser Humà. Aquesta obra és fonamental per entendre les arrels de la nostra espècie. Per exemple, Darwin va afirmar que els humans compartíem un ancestre comú amb els actuals ximpanzés. És a dir, que lluny del que es podria pensar (de vegades m’he trobat amb aquest error, o mite, inclús en centres docents) els ximpanzés no són els nostres ancestres sinó que són els nostres cosins. Compartim una forma simiesca de la qual descendeixen ximpanzés –d’un banda– i humans –d’una altra. Però Darwin va anar molt més enllà quan va situar a aquest ancestre comú, i a les primeres baules mig humanes-mig simiesques de la humanitat, al continent africà. Ho va proposar de forma teòrica, doncs ell mai no va explorar Àfrica, però en contra dels desitjos que tenien molts científics i prohoms del XIX (i encara alguns del segle XXI), va ubicar el bressol de la Humanitat a l’Àfrica; i això ho ha demostrat l’arqueologia i la paleontologia actuals.

 

10

I acabarem aquest decàleg de tòpics sobre Darwin amb l’etiqueta de l’Anís del Mono. Normalment, afegint-se a les nombroses caricatures que es van mofar de Darwin coincidint amb la publicació de L’Origen de les Espècies i, sobretot, L’Origen de l’Ésser Humà (el més habitual era veure un cos de simi amb el bust d’en Darwin), s’ha dit que l’etiqueta del famós anisat badaloní també era una burla a Darwin, i una postura en contra del darwinisme. La cara de la mona, si ens fixem, té un semblant amb el científic britànic. Ara bé, l’etiqueta adquireix una lectura molt diferent si estudiem el pergamí que té agafat, amb la mà dreta, la mateixa mona. Obrim el moble bar i fem-nos amb una ampolla d’Anís del Mono. Comprovarem que el pergamí té inscrit el següent text: “Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento”.

Ni que fos amb objectius comercials, els germans Bosch de Badalona, segurament van aprofitar-se d’una polèmica, i escàndol, que es repetia a Acadèmies però també a teatres i revistes de societat –”Venim del mico!”– per tal de donar molta més volada internacional al seu anisat. I ho van aconseguir. És l’anisat més venut arreu del món. I és que, efectivament, venim del mico!

Feliç aniversari Mr. Darwin!

Converses a la documenta: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit (per Toni Estradé)

Durant els últims anys, s’ha anat escampant una visió crítica del règim polític i social sorgit del postfranquisme. Un dels retrets que s’han formulat a l’etapa històrica compresa entre la mort del dictador i l’esclat de la darrera crisi socioeconòmica del 2008 és que va ser un període en el qual, des dels sectors dominants que conformen la opinió pública (dirigents i partits polítics principals, grans mitjans de comunicació, sistema general d’ensenyament, etc.), es va fomentar l’oblit d’aquells elements del passat que podien posar en qüestió el relat mític de la Transició. Darrerament, per contra, se’ns reitera que vivim un boom espectacular de la memòria, i que aquelles coses amagades comencen a sortir, amb força, a la llum.

elisee-reclus1

Potser sí. Però, en qualsevol cas, aquí volem posar de relleu que hi ha aspectes essencials del nostre passat col·lectiu que en temps de records continuen preterits, que quan suposadament “es parla de tot” segueixen sent silenciats. O que quan s’arriben a esmentar és només per presentar-ne una imatge tan parcial com distorsionada. I en aquesta des-consideració (en sentit literal) hi intervenen no tan sols els “sospitosos habituals” abans esmentats (forces parlamentàries hegemòniques fins ara, diaris i televisions de més abast…) sinó alguns dels que més insisteixen a presentar-se avui en tant que abanderats de la “memòria històrica”: la major part del sindicats anomenats “de classe”, departaments universitaris d’història i de ciències socials, revistes d’assaig i de difusió en aquests mateixos àmbits, opcions sorgides de la que es designa com a “nova política”…

El cas del moviment obrer d’inspiració anarquista és paradigmàtic en aquest sentit. D’una importància cabdal durant més de tres quarts de segle al nostre país, amb uns nivells d’afiliació que per moments deixen en ridícul l’actual nombre de socis del Barça (425.000 cotitzants a la CNT catalana l’any 1919, quan el total d’habitants del territori ben just superava els dos milions), capaç de mantenir durant dècades un diari redactat íntegrament per obrers i amb una circulació de desenes de milers d’exemplars cada dia, organitzat de baix a dalt amb un règim federal assembleari on els càrrecs eren rotatius i sense remuneració, articulat com una força sociocultural que, mitjançant ateneus, biblioteques, escoles, etc., educava i capacitava la gent de classe treballadora, amb un estol de militants destacats que en qualsevol altre país serien figures llegendàries… malgrat tots aquests (i molts altres!) elements d’interès innegable, no només per a les persones que viuen a Catalunya sinó per a la història social del continent europeu i de tot el món, malgrat l’actualitat i rellevància de bastants dels seus plantejaments i propostes, el moviment llibertari català continua sent, ara i aquí, un gran desconegut per a la immensa majoria.

Quins són els factors que poden ajudar-nos a entendre la persistent negligència de què ha estat objecte un ingredient tan remarcable del nostre patrimoni comú? Per quin enfilall de circumstàncies, com diria Max Weber, s’explica que en sapiguem molt poques coses? Des d’una perspectiva que gosem qualificar de “sociologia del desconeixement”, en aquesta sessió de debat mirarem de formular unes quantes preguntes com aquestes i d’avançar algunes temptatives de resposta.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de febrer
Hora: 18,30h

Zygmunt Bauman

Ahir, 9 de gener, va morir Zygmunt Bauman , un dels sociòlegs contemporanis amb més fama i reconeixement mundials. Nascut a Polònia l’any 1925, d’origen jueu, durant les darreres dues dècades de la seva vida va adquirir fama mundial, sobretot arran de la seva conceptualització de la “modernitat líquida”, en el marc de l’estudi de la modernitat, la postmodernitat i la globalització. També és conegut per les seves aportacions sobre l’holocaust, el socialisme i el consumisme, entre d’altres.

zygmunt_bauman_fot-_m-_oliva_soto_6144135392Com a bon sociòleg, la seva obra traspassa les estrictes i acadèmiques fronteres de la sociologia per barrejar-se amb la història, la filosofia o la ciència política. Bauman també és un bon escriptor que ha mostrat tenir un dels dons més valuosos de l’escriptura literària: la capacitat de generar metàfores que donen forma (imatge) a l’abstracció i la gràcia de fer de la manera de descriure la realitat social una motiu més d’interès. A aquesta capacitat narrativa se li ha de sumar un enorme coneixement de la tradició literària, filosòfica i humanística, en general, de la cultura occidental. És un plaer intel·lectual llegir els seus llibres.

Bauman és, com hem dit, un sociòleg i, per tant, el seu centre d’interès ha estat la modernitat i els seus efectes. La sociologia és filla de la modernitat i, com a tal, una constant reflexió per comprendre les causes d’aquest moment de la història occidental que anomenem modernitat, així com les conseqüències socials i personals que aquesta modernitat té en les consciències dels individus. Així doncs, no és d’estranyar que el centre d’interès de Bauman siguin alguns dels temes que vertebren i que millor descriuen aquest “huracà” que ha sacsejat formes de vida i consciències, comunitats humanes i països, estructures econòmiques, polítiques i societats.

Continua llegint