Pandèmies en la història: hem après dels fets històrics per combatre la COVID-19?

7 maig, 2020
historia-pandemia-pandemies-covid19-coronavirus

Les pandèmies en la història ha esdevingut un tema cabdal arran de la crisi mundial pel coronavirus. Hem après de la història per fer front a la pandèmia de la COVID-19? Quines similituds trobem entre els antecedents històrics sobre pandèmies i l’actual emergència sanitària? Hem repetit errors que ja havien succeït en el passat?

 

 

Per Jaume Claret, historiador i professor
dels
Estudis d’Arts i Humanitats UOC

 

 

COVID-1984: Brave Old World 


Si la memòria individual ja tendeix a ser fal·lible i a autoenganyar-nos, en el cas de la col·lectiva aquests biaixos i capricis encara s’accentuen més: “el conocimiento se puede perder en tres generaciones”, assegurava l’historiador econòmic Santiago M. López. La crisis provocada per la COVID-19 se’ns ha aparegut com un succés excepcional quan, en realitat, més que davant un cigne negre ens trobem davant d’una catàstrofe anunciada.

De fet, la història de la Humanitat es troba puntejada de successives pandèmies que han delmat periòdicament el món, fins el punt que historiadors com Walter Scheidel les inclouen entre els “quatre genets de l’apocalipsi”, juntament amb les guerres, les revolucions i els col·lapses civilitzadors, que de forma violenta han ‘anivellat’ les desigualtats de cada període històric. Fins i tot, el biogeògraf Jared Diamond tancava el seu recent Crisis apuntant sobre la probabilitat d’una propera emergència sanitària especialment virulenta.

A aquestes veus en el desert, a les que cabria sumar-hi epidemiòlegs i investigadors diversos, hi podríem afegir les advertències prèvies representades per episodis anteriors de virus respiratoris com el SARS, el MERS o el H1N1. Cap d’elles va assolir l’impacte de l’actual COVID-19. I no ho van fer perquè, en aquest cas, la pandèmia ha fet realitat la teoria del formatge suís –tot allò susceptible de fallar, va fallar—, però a més molts pocs països aprofitaren aquelles primeres crisis per testar i preparar respostes a amenaces majors.

Immersos ara en l’emergència hospitalària i davant d’un horitzó post-pandèmia que fluctua entre els pessimistes apocalíptics i els optimistes tecnòfils, potser pagaria la pena recuperar antecedents històrics que la memòria col·lectiva ha desdibuixat.


Pandèmies en la història — Grip epanyola
Grip espanyola 1918



La grip espanyola i el relat històric

El referent més similar i més citat és, sens dubte, la mal anomenada grip espanyola de 1918. Desfermada a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, els seus efectes foren més mortífers i més globals que el mateix conflicte bèl·lic. Laura Spinney, la principal especialista sobre aquells fets, calcula que aquest ‘genet pàlid’ va endur-se entre 50 i 100 milions de persones.

A Espanya, la primera onada va afectar especialment a Castella i, com que les autoritats van negar-se a cancel·lar les festes de Sant Isidre i a tancar els centres escolars i mercats, es calcula que només a Madrid hi van morir unes 10.000 persones en tres mesos. La segona onada va produir-se després de l’estiu i es va allargar fins als primers mesos de 1919, impactant amb especial duresa sobre Catalunya. En grans xifres, es calcula que vuit milions d’espanyols (el 40% de la població) va contaminar-se i les víctimes van elevar-se per damunt del quart de milió. I encara es va produir un tercer rebrot el 1920 amb 20.000 morts, sobretot canalla menor de 4 anys.



Societat i política en el marc de la grip espanyola

En general, tot l’episodi va afectar sobretot a les zones urbanes i, per exemple, Barcelona va arribar a les 350 defuncions diàries en els pitjors moments. Sorprenentment, com destaca l’historiador Borja de Riquer, aquest drama no va ocupar massa titulars de premsa –l’estat de guerra declarat pel president Antonio Maura també ho dificultava— i la gent semblava més interessada en les vicissituds polítiques internes i bèl·liques externes: “I, cosa encara més greu, aquella pandèmia, de fet, va desaparèixer de la memòria oficial”.

Més aviat i amb excepcions contades com la del valencià doctor Joan Peset, davant les evidents mancances de l’actuació espanyola –el propi rei Alfons XIII va estar convalescent—, l’episodi va ser aprofitat per llençar la idea interessada sobre la necessitat d’un cirurgià de ferro capaç (es deia) de regenerar Espanya, figura que el 1923 encarnà el general Miguel Primo de Rivera.

A nivell més general, l’experiència de la grip espanyola, una de les pandèmies en la història més destacada, va deixar-nos una sèrie d’aprenentatges bàsics, com ara que calia apostar per la higiene i per la ciència. També el comportament exemplar i compromís solidari de certs individus i col·lectius fou destacable, tant el 1918 com ara. En paraules del geògraf econòmic Richard Florida, “this emerging working-class movement for higher wages, more protective equipment, and better working conditions bears an eerie similarity to the movement of industrial workers that emerged a century ago in the wake of the 1918 Spanish flu pandemic”.


Pandèmies en la història — COVID19
COVID-19 2020



Pandèmies en la història: respostes socials i sanitàries

Tornant al succeït fa un segle, el confinament va ser sovint la resposta més efectiva, perquè el contrari només accentuava els efectes devastadors de l’epidèmia, com va succeir a Zamora on el bisbe ho va fiar tot a les misses multitudinàries.

Avui, novament, parlem de distanciament social preventiu, i només minories radicals o il·luminats malaltissos qüestionen aquesta certesa. Per desgràcia, en alguns casos aquestes mesures estan fora de l’abast, evidenciant desigualtats vergonyosament normalitzades com les dels camps de refugiats.

Perquè la realitat és que, mentre no es disposi d’una vacuna efectiva, les quarantenes han estat i són encara l’única mesura efectiva, tot i que per major garantia demanen d’unes autoritats organitzades (i legitimades) i (es beneficien) d’una ciutadania compromesa i informada.

Sense necessitat de rememorar les grans plagues medievals i modernes, ja a finals del segle XIX trobem diferents episodis, sobretot de còlera –molt més mortal que el tifus o la febre groga— que colpejaren diferents indrets de la geografia espanyola. En el cas de Mallorca, com han explicat recentment els demògrafs Pere Salas i Joana Maria Pujadas (seguint els treballs pioners d’Isabel Moll), l’illa va viure 28 acordonaments entre 1787 i 1899.

Es tractava de cordons armats, a partir de 1884 únicament formats per militars, que garantien l’aïllament de la zona afectada. Precisament ara fa dos segles, la zona del Llevant mallorquí des d’on escric aquestes línies va quedar confinada. L’epidèmia no va anar més enllà dels pobles de Son Servera, Artà, Capdepera i Sant Llorenç des Cardassar, però la mortalitat a l’interior del cordó va elevar-se fins al 60% en el cas concret de la població serverina.


Una mirada a la pandèmia de la COVID-19 des de la història

Els antecedents històrics ens mostren com la Humanitat requèiem en els errors i sembla que redescobrim els encerts. Evidentment, no tot és tan simple. Hi ha aspectes que han millorat com la recerca científica i el coneixement acumulats, però d’altres que han empitjorat com la reducció de la biodiversitat. Com dèiem al principi, la memòria col·lectiva és curta i després del desastre combinat de la grip espanyola i la Primera Guerra Mundial vingueren els feliços anys 20. Per tant, res no descarta que, malgrat les promeses de contrició i de futurs sostenibles (aprofitant el ‘renaixement’ animal, a redós del nostre confinament), res canviï. Si ho fa confiem que, entre tots els camins possibles, escollim aquell que passa per la ciència, l’empatia i la sostenibilitat. No convertim un virus en una postpademia orwelliana a l’estil Covid-1984.




Després de llegir aquest article sobre pandèmies en la història, si us interessa la història contemporània, us convidem a visitar aquesta publicació sobre 10 llibres recomanats per Jaume Claret, historiador i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats UOC

(Visited 63 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis d'Arts i Humanitats i director del màster universitari d'Història del Món Contemporani
Comentaris
Deixa un comentari