Per què Humanitats? Aportacions des de tutoria (3/3)

26 setembre, 2012

Tutors/es: Lluís Solà, Mar Vara, Jordi Calvet, Mireia Artís

Lluís Solà Bohigas
Per què Humanitats?  Observem que en el món actual les Humanitats han anat perdent pes dins de la nostra societat. En canvi, n’han guanyat les noves tecnologies, els financers, les enginyeries, etc. Si preguntem per què ha succeït això ens diran que aquestes noves facetes tenen més sortides laborals. Segurament és així. Ara bé, tot seguit hem de preguntar, on ens han portat.   Crec que les Humanitats tenen i tindran cada dia més futur de cara a crear una societat més justa,  més igualitària i  més feliç. En un món de tecnòcrates, banquers i maquinetes els humanistes tenim moltes coses a dir.  La gran pregunta des de la més remota antiguitat és: Què fem i què hem vingut a fer en aquest món? I la resposta la tenen les Humanitats.

Mar Vara Cifre
Per què humanitats?

Perquè sempre se’ns queden coses que encara no sabem.

Perquè des de sempre el saber fa gran l’ànima i ara més que mai necessitem entendre qui som.

Perquè moltes situacions van més enllà del que ens arriba en la quotidianitat del treball o del que coneixem a través de la ciència.

Perquè segurament la maduresa ens fa entendre millor els humans i les humanitats ens apropen a aquests homes i dones que han fet de la seva vida història.

Jordi Calvet Puig
El per què de les Humanitats

Hi ha moltes raons per estudiar Humanitats però n’esmentaré tres: per entendre la societat on vivim, per tenir “el cap ben endreçat”  i per saber posicionar-se davant els canvis que vivim.

No ens deixem enganyar: no hi ha crisi de les Humanitats. Hi ha crisi d’unes determinades maneres d’entendre-les (com a ciències parcial·litzades, estàtiques,…) i hi ha crisi de determinats púlpits i predicadors sobrepassats per les noves formes de difusió.

De feina sempre n’hi haurà: o és que el general Petraeus no feia servir antropòlegs per pacificar l’Iraq? O és que la dreta no ha preparat molts assalts al poder des de Fundacions del pensament -les anomenades think-tank– amb filòsofs i economistes? O és que el passat històric no s’ha de polir i presentar-lo sense conflictivitat, com ha fet la Real Acadèmia de la Historia? I amb la crisi, no tenen feina molts economistes de gurus mediàtics? I molts altres psicòlegs i comunicadors, no treballen ingentment per ensenyar que “és el què hi ha” i que “no hi ha més” ni “és possible res més”?

Tot depèn del paper que vulgui fer cadascú però ja veieu que de feina sempre n’hi haurà, encara que sigui per fer tot el contrari.

Durant el franquisme molts estudiàvem Humanitats per entendre el present que ens tocava viure i com podíem millorar el futur. Ara els qui entenem les Humanitats com una eina de comprensió i de canvi, continuem fent el mateix. I tot treballant-hi, les Humanitats ens ajuden a assaborir l’exposició sobre Goya al CaixaFòrum o el llibre de Marie Vieux-Chauvet sobre la dictadura de Duvalier (a l’alçada del “Pa negre” del malaguanyat Emili Teixidor).

Mireia Artís
La història de les disciplines que avui en diem “Humanitats”, és paral·lela, em sembla a mi, a la història (i consolidació) de les disciplines que avui anomenem “científico-tècniques”. Perquè, en realitat, és la història de la separació progressiva les unes de les altres, totes les quals, encara en temps de Newton (Principis matemàtics de la filosofia natural), constituïen un entramat indestriable. I és també la història de la victòria quasi absoluta de les unes sobre les atres. Al llarg dels segle XIX i XX, l’existencialisme ja es va adonar de la necessitat de –i reivindicava– la preservació d’una zona de valors humans ben protegida de la lògica quantitativa del saber positiu (tècnico-científic), lògica que avui ha envaït fins i tot el “saber” econòmic, cada cop menys ”humanístic”. “La imposició del món de la tècnica i de la seva lògica quantitativa constitueix l’essència històrica de l’actualitat” diu el filòsof peruà López Soria. Potser les humanitats ens ajudin a preservar aquella zona “existencialista” de valors (en la base de la qual ha d’estar el respecte al proïsme), sense la qual la nostra existència, des del meu punt de vista, està perdent tot el sentit. Potser les Humanitats ens ajudin a aconseguir que aquella victòria no sigui del tot absoluta. Potser… Qui sap? Com diu, però, Opoton el vell en les seves Paraules, “no hi ha pitjor lluita que la que no es mena”.

Autor / Autora

Comentaris

Deixa un comentari