Propietat Intel·lectual, ciència oberta i privatització del coneixement

Per Eduard Aibar
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC
Investigador del Grup de recerca Open Science & Innovation (OSI)  

El gener de 2013 l’escriptor i activista en temes d’Internet Aaron Swartz es va suïcidar a l’edat de 26 anys. Havia estat acusat per un fiscal federal dels EEUU d’obtenir informació de forma il·legal i de voler fer-la accessible a la xarxa i s’enfrontava a una possible sentència de 35 anys de presó i a una multa de fins a un milió de dòlars. La informació que Swartz havia descarregat il·legalment no consistia en dades bancàries privades, en informes militars, en secrets industrials, ni en documents confidencials del govern. Es tractava de quelcom molt diferent: articles científics ja publicats prèviament en revistes acadèmiques. En concret, un conjunt de 4,8 milions d’articles allotjats al repositori digital JSTOR, que Swartz volia fer públics de forma oberta i gratuïta (Aibar 2014).

Durant la dècada dels 90 es va estendre en el món acadèmic la idea que l’emergència d’Internet i de la World Wide Web, farien molt aviat possible el somni de convertir la immensa majoria de les publicacions científiques en documents fàcilment accessibles a través de la xarxa, de la mateixa forma que aquestes tecnologies semblaven obrir la porta a l’accés universal a molts recursos i expressions culturals. Tanmateix, la realitat actual és que la gran majoria d’articles científics només són accessibles previ pagament – sovint de subscripcions molts cares – malgrat el gran creixement experimentat per les revistes Open Access. Només un 28% dels articles científics que es publiquen ho són amb accés obert (Piwowar et al, 2018).

Propietat Intel·lectual i accés obert

Quan es busquen culpables d’aquesta situació les lleis de Propietat Intel·lectual acostumen a ser el principal sospitós. Les lleis de propietat intel·lectual es van crear al segle XVII com una forma d’assegurar als autors un monopoli temporal sobre l’explotació de les seves obres, per tal d’incentivar la seva creació i disseminació en la societat. La filosofia subjacent era, però, que el domini públic havia de ser la regla i la propietat intel·lectual l’excepció (Boyle 2003). Tanmateix, durant el segle XX, aquest principi s’està invertint i els drets de propietat intel·lectual s’han estès tant en la seva durada com en el seu abast.

Aquesta tendència està afectant de diverses maneres l’intercanvi d’informació científica. En el cas espanyol és conegut el llarg enfrontament entre CEDRO (una entitat privada que gestiona drets d’autor en el sector del llibre) i la CRUE (la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas) respecte l’ús de recursos acadèmics en la docència universitària. Però també cal recordar que la majoria de revistes científiques obliguen els autors a cedir-los els drets abans de publicar els seus articles. Com que la majoria de societats científiques (entitats sense ànim de lucre), al llarg del segle XX, han anat transferint el control de les seves revistes a empreses editorials privades, la conseqüència, a banda d’un augment en el preu de la pàgina publicada que alguns estudis calculen en sis vegades, ha estat una crisi patent en el sistema de publicació científica i un qüestionament del rol de les universitats en el procés: actualment, no només financen la recerca dels seus investigadors i la cedeixen de franc a editorials privades, sinó que després els la tornen a comprar, a través de les seves biblioteques, a preus astronòmics. En l’actualitat un grup de cinc grans editorials multinacionals controlen la majoria de revistes científiques, obtenen beneficis multimilionaris i, fins i tot, han sabut utilitzar el moviment d’open access per augmentar-los.

Patents i privatització de la ciència

Però les lleis de propietat intel·lectual estan afectant la ciència d’una altra forma, potser molt més determinant, en una de les seves parcel·les: la propietat industrial, és a dir, les patents. A principi dels anys 80 es van començar a ampliar de forma espectacular les condicions d’allò que podia ser patentat. D’una banda, es van concedir drets de propietat industrial als resultats de recerques cada cop més fonamentals. De l’altra, es van començar a patentar resultats que provenien de sabers públics i que podien haver estat publicats en revistes científiques. La situació actual és que “les regulacions que restringien les patents tenint en compte la utilitat i l’ús s’han relaxat molt, i el resultat ha estat que ha augmentat considerablement la possibilitat de controlar l’ús comercial dels sabers científics” (Pestre 2008: 101).

L’any 1980 es va acceptar la patent d’un bacteri concebut en un laboratori i l’any 1988 la d’un ratolí modificat genèticament. De fet, més del 84% de l’ADN humà està avui afectat per patents que són propietat de diverses institucions, tant públiques com privades. Actualment s’estan patentant algorismes matemàtics, procediments de diagnòstic, mètodes de gestió, tecnologia biològica, seqüències de gens, organismes modificats i tot un llarg seguit de resultats científics cada cop més bàsics. I, en aquest context, les mateixes universitats que signen proclames en favor de l’accés obert al coneixement científic i la ciència oberta, i promouen la publicació en obert entre el seu PDI, els encoratgen simultàniament a patentar els seus resultats – i a crear startups o spinoffs – tan aviat s’ensumi una possible aplicació comercial. Una estratègia que, a banda d’impedir la reutilització d’aquests resultats per part d’altres investigadors, s’ha demostrat altament ineficient perquè només una petitíssima part de les universitats treuen rendiment econòmic positiu de les seves patents.

El gir neoliberal de la ciència contemporània

Tot plegat, però, va més enllà de les lleis de Propietat Intel·lectual i forma part del que molts especialistes anomenen una nova fase històrica en l’organització social de la ciència i de les seves relacions amb la indústria, l’Estat i les finances. Es tracta de l’anomenat gir neoliberal  que comença en la dècada dels 80 i que es caracteritza fonamentalment per la la creixent subordinació de la ciència als interessos privats (principalment, d’empreses i grans corporacions) i, de l’altra, a la reestructuració de l’activitat científica d’acord amb la lògica de la competència i de la comercialització dels seus resultats (Mirowski 2011).

Cal recordar, en aquest sentit, que més de dos terços de la investigació científica actuals són de caràcter privat: o bé es duen a terme en el si d’empreses i organismes privats, o es desenvolupen, amb fons privats, dins d’institucions públiques com les universitats (a través d’investigació contractada, de doctorats industrials, de convenis de col·laboració amb empreses, etc.). De fet s’observa un decreixement continu en el finançament públic de la investigació durant les últimes tres dècades. L’equilibri entre ciència pública i privada, que va existir al llarg de la major part del segle XX, s’ha trencat en benefici de la segona (David, 2004) i cal tenir en compte que la ciència privada és, en gran part, ciència propietària i tancada, és a dir, que no permet l’accés lliure als seus continguts o resultats, ni la seva posterior reutilització. Una situació que ens hauria de fer reconsiderar el nostre conegut mantra de “tota recerca finançada públicament ha de ser publicada en obert”.

La transformació neoliberal de la ciència contemporània afecta especialment les universitats, que es conceben i gestionen, cada vegada més, com empreses o corporacions multinacionals (Halffman i Radder, 2015). Els organismes de decisió i de poder a la universitat estan passant del sector acadèmic a l’administratiu – als EUA des del 2006, per exemple, el percentatge de personal fix en el sector administratiu supera a l’acadèmic en la majoria de les universitats i, en aquest, s’aprecia una creixent polarització entre una petita elit de professors ben pagats i amb recursos i una majoria de personal acadèmic altament precaritzat. S’està produint, igualment, una separació creixent entre la funció universitària docent i la investigadora. Les universitats competeixen entre si per captar estudiants (tractats ara com “clients”), les titulacions es consideren ‘productes’ a comercialitzar i el llenguatge i les tècniques pròpies del management inunden tots els racons de l’acadèmia.

És la ciència oberta la solució?

No està clar quina és la posició de l’actual moviment per la ciència oberta davant aquesta nova conjuntura. D’una banda, la major part dels seus discursos programàtics semblen obviar la magnitud del problema i les seves arrels polítiques i econòmiques, concentrant-se gairebé exclusivament en l’afer de la publicació científica i el seu monopoli actual per part d’unes quantes editorials – fins i tot advoquen per construir un veritable “mercat lliure” (amb més competència) al voltant de la publicació científica. De l’altra, sovint intenten presentar com a compatibles la comercialització del coneixement científic i el seu caràcter públic i obert (European Commission 2016). Però encara és més preocupant l’ús del terme ciència oberta per part d’iniciatives privades, basades en capital risc, com Academia.edu o Research.gate que semblen obrir l’àmbit de la ciència a l’anomenat “capitalisme de plataforma”, en allò que alguns han començat a anomenar la futura uberització de la ciència (Mirowski 2018).

Finalment, la ciència oberta es justifica sovint en la necessitat d’accelerar la recerca i els processos de producció de coneixement científic, en un argument que curiosament accepta acríticament la visió productivista de la ciència i l’acadèmia en què es recolza el gir neoliberal. Però no està gens clar que el principal problema de la ciència actual sigui la seva poca velocitat, ans el contrari: no és estrany que, entre les diverses iniciatives de resistència que han proliferat en els darrers anys destaqui el manifest per a l’anomenada slow science.

Referències

Aibar, E. 2014. “ Ciència oberta, encerclament digital i producció col·laborativa”. In: T. Iribarren, O. Gassol and E. Aibar (eds.). Cultura i tecnologia: els reptes de la producció cultural en l’era digital. Lleida: Punctum; 99-120.

Boyle, J. 2003. “The second enclosure movement and the construction of the public domain”. Law and contemporary problems, 66 (1/2), p. 33–74.

David, P. A. 2004. “Understanding the emergence of ‘open science’ institutions: functionalist economics in historical context”. Industrial and Corporate Change, vol. 13, 4, 571-589.

European Comission. 2016. Open Innovation, Open Science, Open to the World. http://publications.europa.eu/resource/cellar/3213b335-1cbc-11e6-ba9a-01aa75ed71a1.0001.02/DOC_2

Halffman, W. & Radder, H. 2015. “The academic manifesto: From an occupied to a public university”. Minerva, vol. 53, 2, 165-187.

Mirowski, P. 2018. “The future (s) of open science”. Social studies of science, 48(2), 171-203.

Mirowski, P. 2011. Science-Mart. Privatizing American Science. Harvard (Mass.): Harvard University Press.

Pestre, D. 2008. Ciència, diners i política. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum.

Piwowar, H., Priem, J., Larivière, V., Alperin, J. P., Matthias, L., Norlander, B., … Haustein, S. 2018. “The state of OA: a large-scale analysis of the prevalence and impact of Open Access articles”. PeerJ, 6, e4375. doi:10.7717/peerj.4375