CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

La segona conversa que us proposem és: Literatura europea, literatura mundial

Neus Rotger serà l’interlocutora convidada

17 de gener de 2017 a les 18,30h a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

neus-rotger_world-lit1

“Avui la literatura nacional no significa gran cosa: està començant l’era de la literatura mundial, i tothom hauria de contribuir a accelerar el seu adveniment”. Des de les cèlebres paraules de Goethe, pronunciades en conversa amb Eckerman el 31 de gener de 1827, el somni de la Weltliteratur ha inspirat la Literatura Comparada en el seu afany per superar la parcialitat i la intolerància de les perspectives nacionals. Ara bé, la qüestió d’una “literatura europea” –que és de fet com s’ha volgut entendre el concepte de Weltliteratur durant molt de temps–, i encara més la d’una “literatura mundial”, és sens dubte polèmica. El problema remet, en primer lloc, a la continuïtat de la tradició literària al llarg de més de dos mil·lennis. Però també es refereix a la possibilitat d’aïllar, més enllà de les llistes de textos, una concepció literària sostinguda i comuna. Implica reflexionar avui sobre Europa i el món com a subjectes culturals, o com a espais imaginaris que ha forjat la literatura.

Neus Rotger és doctora en Literatura Comparada per la UAB i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

David Foster Wallace (1962-2008): Des de l’infinit i més enllà

Per Maria Cristina Pividori Gurgo, consultora de l’assignatura d’Introducció a la literatura anglesa del grau d’Humanitats de la UOC.

David Foster Wallace

David Foster Wallace (1962-2008)

És David Foster Wallace, com sosté l’escriptor argentí Rodrigo Fresán en el seu article sobre The Pale King (2011), “la ment més brillant i influent de la seva generació”? Certament la capacitat de discerniment, el despietat sentit de l’humor i la fina ironia d’aquest fill dilecte de Thomas Pynchon, són qualitats que poques vegades es troben en un mateix escriptor. Tant és així que avui és difícil distingir entre mestre i alumne. Com bé assenyala Fresán, “Wallace és més Pynchon que Pynchon,” i la seva obra hamarcat un trencament en la literatura americana contemporània, desafiant qualsevol classificació i demolint un a un els esforços per desxifrar-la i explicar-la. Amb una prosa estilitzada i intricada, Wallace ha portat a la màxima expressió la idea que l’estil literari és més important que la trama. Les seves pàgines recarregades de notes, algunes llarguíssimes, semblen escrites per un filòsof especialitzat en lògica matemàtica, que escriu només per a ell i per als que llegeixen com ell.

Dissortadament per als lectors-groupies que esperaven amb candeletes la publicació de la seva tercera novel·la, l’autor de The Broom of the System (1987) i The Infinite Jest (1996) es va llevar la vida el 12 de setembre de 2008 als 46 anys. Patia depressió i trastorns d’ansietat des de l’època d’estudiant a Amherst College i no va aconseguir guanyar la batalla a la malaltia, “the bad thing” (la cosa dolenta), com ell mateix li deia. Si bé l’obra del Wallace ha sobreviscut els detalls escabrosos de la seva mort (la dona el va trobar penjat a casa seva a Califòrnia), la tristor, alienació i aïllament, sempre ocults darrere una pàtina d’ironia o escepticisme, o ambdues coses, van ser protagonistes de moltes de les seves pàgines, no només com a elements autobiogràfics sinó com a reflex del malestar de la societat americana del segles XX i XXI, de la qual va ser l’observador més crític i a la qual va exposar en la seva més aterridora i desoladora nuesa. Potser llegir els seus pensaments sobre la societat en què va créixer sigui una forma de conèixer el que pensava de si mateix. A diferència de Pynchon, el mestre que desapareix, literalment, darrere de la seva obra, Wallace hi és sempre present. Així ho afirma ell mateix en un prefaci curiosament ubicat al capítol nou de la inconclusa The Pale King: “Aquí l’autor. Vull dir l’autor de veritat, l’ésser humà vivent que sosté el llapis, no una d’aquelles persones abstractes i narratives … Tot això és veritat, aquest llibre és veritat.”

Wallace va ser sempre obsessiu i pulcre amb l’escriptura i va treballar, com afirma Fresán, “enfocant el telescopi-microscopi de Proust, connectant amb els procediments més extrems dels escriptors surrealistes per creuar-los amb el paisatge social-realista de la literatura nord-americana més clàssica.” Segons James Wood, un dels crítics literaris més prestigiosos del món anglosaxó, Wallace va ser “estèticament radical i metafísicament conservador.” Es va esforçar per entendre la idea d’infinitud, associada no només a la seva enorme erudició, sinó també a les ànsies per vincular la metafísica amb la realitat en una narrativa circular, inabastable i múltiple, sense principi ni fi i reproduïble indefinidament. El llegat literari que ens deixa és tan eclèctic com provocador. A més de les dues novel·les esmentades, cal esmentar les tres col·leccions de relats curts, Girl with Curious Hair (1989), Brief Interviews with Hideous Men (1999) i Oblivion: Stories (2004) així com diversos llibres d’assajos, entre els quals destaco A Supposedly Fun Thing I’ll Never Do Again (1997) i Consider the Lobster ( 2005). Però serà millor que vosaltres jutgeu si aquesta apreciació és encertada, llegint la seva obra, si encara no ho heu fet.