Thomas Luckmann. In memoriam

18 maig, 2016

El dia 10 de maig va morir el sociòleg Thomas Luckmann. Lamentem la pèrdua d’un dels grans sociòlegs contemporanis. En aquest cas concret, la seva mort ens entristeix particularment perquè directament i indirecta, li hem de reconèixer una bona part de la formació de la nostra mirada sociològica. Quan ens vàrem formar en sociologia, sobretot en sociologia de la religió i del coneixement, les seves obres eren contínuament sobre els nostres escriptoris. Per nosaltres, pensar en Luckmann és també recordar la nostra joventut i l’època en la qual descobrírem aquesta disciplina i la nostra vocació de sociòlegs.

Thomas Luckmann (d’origen eslovè però format primer en llengua alemanya a Àustria, i després en anglès als Estats Units) va estudiar filosofia i sociologia. El seu mestre en la sociologia va ser Alfred Schütz (l’obra del qual derivava de la forta influència de Husserl i Weber). De la mà de Schütz es va incorporar en el que es coneix com l’escola fenomenològica de sociologia o sociofenomenologia i en va heretar bona part de les seves eines conceptuals. Va ser un fidel continuador de l’obra de Schütz, reescrivint algun manuscrits que el mestre havia deixat incomplerts (Schutz, A. y Luckmann, Th. (2003) [1973] Las estructuras del mundo de la vida. Buenos Aires: Amorrortu).

Entre els seus llibres més coneguts, destaca La religió invisible (1967), Teoria de l’acció social (1992) i, més recentment, Coneixement i societat (1981-2002). La seva obra més coneguda, La construcció social de la realitat (1966), va ser escrita junt a Peter Berger, a qui el va unir, tota la vida, una gran amistat. La construcció, com la coneixem molts dels que hem estudiat sociologia, és una de les obres fundadores de la sociologia del coneixement.

La sociologia del coneixement es caracteritza per la voluntat de conèixer i d’estudiar els contextos socials en els que té lloc el coneixent humà, particularment el coneixement que els individus tenen del món (de la vida quotidiana) en el qual estan immersos. Aquesta mirada sobre la nostra experiència del món, sobre la manera com el coneixem i l’interpretem quotidianament, és una de les grans aportacions de la sociofenomenologia. El món de la vida és el món de les experiències subjectives, de l’acció social que duem a terme els individus. Alhora, es tracta d’una experiència que està socialitzada, que depèn de les relacions que establim amb els nostres contemporanis i també amb les generacions que ens precediren. El món social en què vivim, i la manera com el dotem de significat, és el resultat objectivat de la nostra acció conjunta en el món. El món institucional és un producte humà, construït socialment, que a la vegada ens coacciona, ens imposa límits. Ens fem humans en tant que fem nostre el món institucional com a realitat inqüestionable i “donada per descomptat”.

La construcció va deure el seu èxit a l’elegant manera com abordaba la “dialèctica social”, el procés paradoxal on el teixit institucional i normatiu configura el context del món de la vida (una mena d’apriori socio-històric), però a la vegada esdevé i es transforma mercès a la nostra participació quotidiana en ell.

Un any després de la publicació de La construcció, va veure la llum la seva obra en solitari The invisible religion(1967), on proposa una apoximació àmplia a la religió. Allà hi defensa que, quan conformem un “jo” gràcies a la socialització, estem transcendint la nostra existència merament biològica i per això considera els processos socials que duen a la formació del jo com a fonamentalment religiosos. Fa referència a la socialització en una visió del món, un univers moral transcendent que organitza el temps, l’espai, la causalitat i la direcció, a més d’oferir una lògica i una taxonomia que donem per descomptada. La seva tesi és que, davant la creixent incongruència entre els models “oficials” de religió i els sistemes individuals de significació última, podríemm estar davant d’un canvi revolucionari: la substitutció de les religions institucionalment especializades per una nova forma de religió. Luckmann destacaba que en el món modern els individus no només construïen de manera privada la seva identitat, sinó els mateixos sistemes individuals de significació última. Per molt que per a aquesta construcció tinguessin al seu abast una varietat de models, cap d’ells era “l’oficial” en sentit estricte. Això feia que aquesta significació privada fos molt més precària i inestable que les religions insitucionalitzades. Analitzà, com a temes religiosos moderns, l’autonomia individual, l’ethos de la mobilitat, l’expressió personal i l’autorealització, la sexualitat, el familisme.

Thomas Luckmann va morir als 88 anys,[1] després d’una llarga malaltia que, no obstant, no el va apartar de la seva passió pel coneixement i la sociologia. Testimoni d’aquest compromís amb la nostra disciplina fins al darrer moment és l’entrevista que fa tot just una setmana publicava la revista Digithum. Una perspectiva relacional sobre la cultura en la modernitat tardana en la seva secció d’història intel·lectual i que havia tingut lloc l’estiu del 2015. Es tracta d’una conversa a tres bandes entre Thomas Luckmann, Hans-Georg Söffner i l’entrevistador, també catedràtic emèrit de sociologia, Georg Vobruba. Aquesta darrera entrevista és la darrera aportació del pensament d’un sociòleg que no va deixar mai d’actualitzar-se i de plantejar-se reptes de la més absoluta contemporaneïtat.

Natàlia Cantó, Isaac Gonzàlez, Roger Martínez i Francesc Núñez

[1] http://www.soziologie.de/de/nc/aktuell/meldungen-archiv/einzelansicht/archive/2016/05/11/article/prof-dr-em-thomas-luckmann-verstorben.html

(Visited 73 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari