Lliçó 24. Les primeres expressions artístiques

Bednarik[1] i Lorblanchet[2] han establert la relació d’ítems del registre arqueològic que permeten deduir les primeres expressions artístiques, transmissió d’informació, capacitat o intenció de comunicació… Aquests indicis s’ordenen segons els graus d’expressivitat i serien:

• les marques i incisions deixades en superfícies òssies i pètries
• perforacions fetes a certs objectes que presenten la possibilitat de ser penjolls
• els colorants naturals, com els ocres, que presenten la possibilitat d’haver estat utilitzats com a decoració corporal o per a pintar
• els enterraments, que poden donar informació sobre la superestructura ideològica del grup

1. Ossos i pedres amb incisions

En recopilar les restes prehistòriques d’os i pedra que conserven algun indici d’incisió «artificial» es comprova que les peces de major antiguitat provenen del Plistocè Mitjà i de contextos tecnoindustrials acheulians  confeccionats per l’Homo erectus.

En concret, en el jaciment francès de Pech de l’Aze s’ha trobat un fragment ossi amb diverses incisions. Està datat al voltant del 300.000 ane.

Descobert per F. Bordes, aquest fragment de costella  presenta una «decoració» en forma de línies sinuoses embullades, que fou interpretada com un gravat deliberat. Aquesta interpretació fou confirmada per l’anàlisi microscòpica realitzada per Marshack, el qual va veure en aquests gravats el motiu precursor dels «macaroni» (una forma d’art que consisteix a realitzar amb els dits línies sinuoses a l’atzar damunt l’argila encara fresca o tova). Però l’anàlisi d’aquest objecte amb microscòpic electrònic de rastreig (SEM, de Scanning Electron Microscopy) ha mostrat que els gravats són només l’empremta dels solcs vasculars, fenomen natural provocats per les venes i artèries a la superfície de l’os[3]. Aquest estudi ha qüestionat diversos objectes similars que presenten decoracions de forma lliure, com ara els de la Cova Morin i Stránska Skála[4].

Gravats simètricament disposats en grups sobre un fragment de tíbia d’elefant, Bilzingsleben (Alemanya), 350.000 / 200.000 ane. Vèrtebra amb incisions de Stránska Skála

Aquests exemples d’incisions intencionades han estat rebutjats per la majoria d’investigadors, que consideren que les marques són degudes a causes naturals.[5]

En un nivell acheulià d’uns 230.000 anys del jaciment de Berekhat Ram (Israel)va aparèixer el que es qualifica de «protoescultura», que no és més que un tros de tuf o tova volcànica de 35 mm amb entalles naturals que simula un tors femení, en el qual, segons sembla, es va alterar de manera artificial per mitjà de diverses incisions per augmentar la definició de la figura. L’estudi D’Errico i April Nowell[6] confirmen la modificació humana.

Cassoleta o cúpula[7]i petroglif en forma de meandre. Cova de l’Auditori. Bhimbetka, Madhaya Pradesh, India. Complex acheulià (700.000-290.000 ane)

Cúpules a la paret a Daraki-Chattan

Durant la primera meitat del Plistocè Superior o complex mosterià –l’autoria del qual recau, a Europa, en els neandertals–, trobem una altra sèrie de vestigis amb elements gravats. En suports ossis hi ha el conjunt d’unes trenta marques al jaciment de La Ferrassie, una escàpula de bòvid a La Quina, una costella amb línies paral·leles a la Cova Morin i un altre exemple a Lezetxiki. Fora de l’àrea franco-cantàbrica cal citar els sis ossos amb ratlles de la cova Tagliente d’Itàlia, un exemplar a Kebara (Israel), indicis a Molodova (Ucraïna) i una mena de ziga zaga sobre un os d’ós a Bacho Kiro (Bulgària) datat d’uns 47.000 ane. Al jaciment belga de Schulen es va trobar associada a una indústria mosteriana un fragment d’os amb marques que ha estat interpretat com un instrument musical (probablement és un raspador d’una antiguitat d’uns 40-50.000 ane). A Diepkloof (Sudàfrica), en un context Paleolític Mitjà, datat en 100.000 ane, s’han trobat dotze fragments de closca d’ou d’estruç

Fragments decorats d’ous d’estruç de Diepkloof, de 60.000 ane.

En suports petris, es troben divuit petites cúpules o cassoletes gravades en un bloc de La Ferrassie i diverses pedres dels jaciments italians de Solinas, Tagliente i Alto.

Bloc adornat amb cúpules provinent de La Ferrassie, possiblement aurinyacià, datat cap els 35.000 ane.

L’exemplar més singular es troba a Quneitra (Israel), una placa de sílex amb quatre arcs concèntrics i altre línies gravades, d’una datació de 54.000 ane. La seva autoria és complicada atès que al Proper Orient conviuen neandertals i sapiens fabricant ambdós les mateixes indústries del Paleolític Mitjà.

Es pot concloure que els presumibles motius plasmats sobre suports ossis i petris per part dels erectus i els neandertals no estan normalitzats ni es repeteixen, i en la majoria dels casos no es pot tenir la certesa del seu origen natural o intencional. En el cas dels ossos les marques poder ser empremtes de descarnat produïdes per les eines de sílex, mossegades de carnívors o rosegadors, deformacions provocades per les rels, empremtes dels vasos sanguinis, i en el cas de les pedres simples traces de tall degudes a l’ús del bloc com a enclusa.

Pràcticament tots els objectes citats, després d’haver estat sotmesos a estudis tafonòmics, traceològics i anàlisis òptiques, estan actualment desmentits o qüestionats. Probablement algunes d’aquestes marques siguin intencionals –això voldria dir que les primeres manifestacions gràfiques foren abstractes–, i segurament alguns erectus varen «col·leccionar» fòssils o pedres amb formes curioses i cristalls de quars; si l’hominí que va recollir i transformar lleugerament el tuf de Berekhat Ram hi veia alguna cosa més que una pedra, no deixa de ser anecdòtic. La capacitat de modificar la naturalesa està palesada per la fabricació de bifaços i la tècnica levallois de les indústries acheulianes i mosterianes.

Pedrenyal mosterià. 9,1 × 5,2 × 1,2 cm

Ascla levallois acheuliana

Coneixem, doncs, el que de moment són les primeres restes, indicis i vestigis d’objectes gravats, tallats i decorats, però sembla que pertanyen a l’esfera privada, al desig individual, a la curiositat o interès personal. El que interessa és esbrinar quan i per què aquests objectes passen a l’esfera pública i esdevenen una manifestació cultural i, per tant, un document històric. I això sembla que només va esdevenir amb l’homo sapiens.

2. Objectes perforats

Els elements perforats permeten pensar que serien utilitzats com penjolls  i això podria significar la pertinença al grup, una distinció individual… Les anàlisis tecnològiques confirmen que aquestes perforacions van ser dutes a terme amb instruments manipulats amb un gest rotatiu, probablement sobre substàncies toves (el cuir) i fustes.

Entre els objectes perforats més antics es troben dues peces en un nivell micoquià (acheulià tardà, al voltant dels 100.000 ane) del jaciment alemany de Bocksteinschmiede, i altres en els jaciments de Bachi Kiro, La Quina i Pech de l’Azé II

a, b i c: os perforat dePech de l’Azé II, de Kulna, de Bois Roche (segons D’Errico i Villa); e: fèmur d’un ós jove de Divje Babe (Eslovènia) amb perforacions múltiples fetes probablement per óssos i inicialment interpretat com una flauta (al dibuix de la dreta s’hi mostren els impactes i estries de dents de carnívor).

El nombre total d’artefactes és molt reduït en el Mosterià, com per a considerar-lo una «complex cultural» però, a més, quasi la totalitat de les peces ornamentals i/o perforacions nítides provenen de nivells arqueològics adscrits a contextos materials aculturats (chatelperronià, protoaurinyacià…) i, per tant, poden ser explicats com manlleus dels sapiens als neandertals o còpies de les manufactures d’aquells per part d’aquests.

Sembla clar que els orificis de la col·lecció d’ossos perforats són deguts a l’acció dels rosegadors, les larves, mossegades de carnívors, àcids gàstrics…, igual que els suposats penjolls de petxines, atès que els mol·luscs sofreixen el forat circular de determinats depredadors (litòfags) pel qual accedeixen a l’animal i el devoren.

3. Colorants

Els dipòsits de substàncies colorants en jaciments prehistòrics, com els òxids de ferro (hematites o ocres), poden implicar en els humans el coneixement del color, la discriminació entre diferents tons cromàtics, la possibilitat de realitzar senyals en roques o en el propi cos.

El registre arqueològic ha constatat que els ocres són coneguts i utilitzats des del Plistocè Mitjà. La datació més alta prové de la cova de Wonderwork (Sudàfrica), on a un nivell acheulià d’uns 800.000 ane varen aparèixer bastants fragments d’hematites i cristalls de quars. Els colorants dels jaciments de Zimbagwe (Bambata i Pomongwe) són del 125.000 ane. Es té constància de trossos d’ocres amb empremtes d’estries de fregament que permeten deduir el seu ús com a llapis, com en el cas de Hunsgi a l’India (entre el 300 i el 200.000 ane) i de Beçov a la República Txeca.

El problema està a saber quina era la funció d’aquests colorants, atès que els ocres ofereixen moltes facetes funcionals. A subratllar que no ens ha arribat cap pintura ni Acheuliana ni Mosteriana.

b: Pigment de Pech de l’Azé IV, probablement raspat amb una eina de pedra

4. Enterraments

Les primeres evidències d’enterraments apareixen a l’inici del Plistocè Superior, és a dir, amb el Neandertal, de manera que, segons els actuals coneixements es pot afirmar que els hominins anteriors no duien a terme aquest tipus de pràctiques.

El repertori d’inhumacions neandertals inclouen els següents exemples: Chapelle-aux-Saints, La Ferrassie, Kebara, Teschik Tach, Shanidar.

Cal tenir present que la majoria dels enterraments neandertals van ser excavats fa temps i avui per avui està molt qüestionada la seva interpretació com a tals. El fet de la deposició del difunt en una fossa pot adquirir un caràcter més higiènic que ideològic, i les probables ofrenes-aixovars van poder entrar en contacte amb els cossos com a conseqüència de la remoguda dels estrats inferiors en obrir el forat i el seu posterior rebliment amb els mateixos materials. L’ocre que recobreix molt cadàvers podria haver estat utilitzat com a desinfectant, més que tenir una orientació simbòlica.

Enterrament Neandertal de la Chapelle-aux-Saints. Sepultura en fossa i ofrena o aixovar compost per restes d’animals

Sepultura Neanderthal de Kebara, Israel. Cap a 58.000 ane.

Il·lustració per al llibre de Jean Auel Clan of the Cave Bear a partir de la sepultura de Shanidar IV

Molts investigadors de la cultura Neandertal creuen que els neandertals van ser els primers hominins a enterrar ritualment els seus morts. Una important evidència que recolzaria aquesta conclusió prové de la cova de Shanidar, situada a les muntanyes de Zagros, al nord de l’Iraq. Ralph Solecki la va excavar entre 1951 i 1960. Es van recuperar eines mosterianes i la sepultura de set adults i un nen. Quatre d’aquestes persones semblen haver mort per la caiguda de roques, unes altres quatre podrien haver estat deliberadament enterrades.

Mostres de sòl preses al voltant de l’enterrament conegut com Shanidar IV va revelar la presència de grans de pol·len i restes de matèria vegetal. Si bé hi va haver molt poc pol·len en la majoria de les mostres de sòl preses al voltant de l’esquelet, dues mostres de la mateixa sepultura contenia una gran quantitat de grans de pol·len que representen 28 espècies de plantes. Aquesta prova es va utilitzar per donar suport a la hipòtesi que més de 50.000 anys enrere, el cos va ser deliberadament i ritualment enterrat en un llit de branques llenyoses i flors en algun moment durant els mesos de maig a juliol, quan les plantes estaven en flor. Les flors inclouen milfulles, xenixells, jacint, i cards.

No tothom, tanmateix, ha acceptat aquesta conclusió. L’informe original informa de l’existència de forats de rosegadors al voltant de la sepultura, juntament amb les restes de rosegadors de les espècies de Merionespersicus o el jerbu Pèrsic. Aquests animals viuen en grans colònies, i són coneguts per emmagatzemar gran quantitat de llavors i flors en els seus caus. L’anàlisi dels caus de jerbu ha revelat la presència de moltes d’aquestes flors que es troben al voltant de Shanidar IV. Així, la presència de pol·len de flors al voltant de l’esquelet no pot haver estat el resultat de l’activitat ritual, sinó simplement l’establiment de caus de jerbu després de l’enterrament[8].

5. Canibalisme

Una altra pràctica que tradicionalment s’ha posat en relació amb el món simbòlic, ideològic o metafísic de les antigues poblacions és el canibalisme de caire ritual. Els vestigis més clars d’una activitat antropofàgica es detecten en els fragments esquelètics de l’Homo antecessor d’Atapuerca, amb una datació d’uns 780.000 ane. Pel que fa als neandertals, els individus menjats (ossos amb empremtes de descarnat) o processats al foc (parcialment cremats) provenen dels jaciments d’Hortus, Krapina, Vindija i Zafarraya. Cal citar també el cas del cap de Monte Circeo (Itàlia) que va servir per argumentar a favor d’un culte al crani entre els neandertals, però fou trobat en superfície amb un orifici occidental engrandit artificialment i envoltat d’un cercle de pedres.

Actualment el canibalisme ritual està molt debatut i criticat, tot i que resulta evident que alguns individus varen menjar éssers humans, però això pot no tenir res a veure amb religió o cultes estranys, i sí en canvi amb la necessitat de no malbaratar cap recurs biòtic o fins i tot es pot suggerir que els caníbals foren els sapiens i no els neandertals.

6. Zoolatria

El «culte a l’ós» és una altra de les construccions metafísiques que s’atribueixen als neandertals. Les claus documentals partien de les coves Regourdou i Drachenloch, on sembla que els humans varen construir fosses  amb pedres cobrint així les restes dels úrsids. Ens trobem, però, amb les mateixes imprecisions pel fet de ser treballs antics executats amb una tècnica d’excavació deficient; probablement, aquestes disposicions tingueren un origen natural. A la cova de Llonín (Astúries) s’han exhumat en un nivell  mosterià restes de carnívors i herbívors (lleopard i cabra) dins d’una «caixa» confeccionada amb lloses de pedra.

Datacions

Mirem de resumir les datacions numèriques que palesen, per una banda, la relativa antiguitat de la creació figurativa i, per una altra, la universalització del fenomen en tots els continents a finals del Plistocè.

Pel que fa a l’art moble:

• es generalitza a partir del 35.000/30.000 ane
• Àfrica: plaquetes de la Cova Apol·lo 11 (Namíbia), 26-19.000 ane
  terracotes amb volums zoomorfs del jaciment d’Afalou (Argèlia), 12.000 ane
• Extrem Orient: closques d’ou d’estruç del jaciment de Patne (Índia), 25.000 ane
  possible atzagaia de Longgu (Xina), 13.000 ane
  dues pedres gravades de l’abric de Kamikuroiwa (Japó), de 12.000 ane       
• Proper Orient: plaqueta gravada de Hayonim (Israel), de l’aurinyacià
• Europa: els penjolls ja estan presents entre 40-35.000 ane les escultures naturalistes al voltant del 34-32.000 ane

Pel que fa a l’art rupestre:

• deixant de banda les «cassoletes» de l’abric de l’Auditorium, les dates més primerenques corresponen a estacions d’Austràlia, en concret, els petroglifs o gravats a l’aire lliure de Whartoon Hill i Panaramitee amb datacions entre el 45.100-36.000 ane
• l’Abric d’Early Man (Austràlia) conserva uns gravats que varen estar coberts per estrats arqueològics del 13.000 ane
• en el continent americà, la data més antiga la tenim en els gravats exteriors de Coso Ranger (Califòrnia), que han donat una cronologia de 10.000 ane i 11.500 ane
• a Brasil s’han obtingut mesures per a pintures i gravats d’uns 17.000 ane (Pedra Furada entre el 17.000 i el 15.000 ane), i en Los Toldos (Argentina) trossos de paret pintada varen caure i foren trobats en un nivell arqueològic datat en 11.000 ane
• els documents parietals més antic d’Europa són d’uns 32.000 ane a la Cova Chauvet i uns mil·lennis abans a La Viña (Astúries)

Queda, doncs, palès, que la creació artística al final del Plistocè no es cenyeix exclusivament a Europa, sinó que es va estendre per tot el planeta (Austràlia, Amèrica, Àsia i Àfrica).

En funció de què s’entengui per art, hom sol confirmar que l’iniciador de l’art és l’Homo sapiens, tot i que no sabem si els neandertals tenien la capacitat de fer-ne i no la varen utilitzar, o simplement ha desaparegut com a conseqüència de materials peribles. A més, els primers sapiens apareixen cap el 100.000 ane a l’Àfrica i al Proper Orient, i no varen confeccionar de manera generalitzada res semblant a una expressió artística fins bastants desenes de milers d’anys després.

Les anàlisis dels aparells fonadors i de les zones cerebrals de la parla, palesen la possibilitat d’emetre certs sons articulats i, per tant, la presumible existència d’un llenguatge sonor des del genèric Homo erectus. Alguns autors consideren que la comunicació verbal juntament amb la visual és pròpia de l’Homo sapiens i opera a nivell biològic com un instrument adaptatiu, augmentant i cimentant la consciència social del grup alhora que dirigeix el comportament social de l’individu.

El paradigma actual verifica que és l’Homo sapiens qui porta la «revolució» a Europa, amb una tecnologia laminar per a la talla del sílex, amb el que aconsegueix rendabilitzar la primera matèria, i eines normalitzades per a fabricar altres eines, instruments i puntes de projectil en os, així com un sistema d’informació visual amb base a l’art mobiliari.

Kozlowski[9] ha seqüenciat l’evolució de primer art europeu, és a dir, l’art aurinyacià:

• abans del 35.000 ane ornaments personals d’incisives perforades i closques
• entre el 35-32.000 ane, peces d’art moble d’estil figuratiu realista, com les esculturetes de Vogelherd i Stadel
• entre el 32-28.000, inici de l’art rupestre.

Els ornaments personals o elements perforats sorgeixen amb l’Aurinyacià, tant a Europa (46-40.000 ane) com en el Proper Orient i fins i tot en els inicis del poblament d’Austràlia (al voltant del 50.000 ane) i, com suggereix Davidson[10] correspondrien a una decoració personal en un territori col·lectiu; a l’inici de les seves grans expansions territorials l’Homo sapiens s’adorna amb collarets de granadura que deuen tenir molt valor per ell, atès que cerca les primeres matèries estranyes o exòtiques per confeccionar objectes d’ornament personal, com l’ivori o petxines procedents de distàncies considerables (500 km).

En el segon estadi s’hi sumen als ornaments l’art escultòric, que apareix de sobte sense proves d’un preàmbul tècnic.

Finalment, esdevé la transposició de la imatge a la paret –en desconeixem també la raó– potser, com afirma Otte[11], com a resposta a l’apropiació d’un nou món.

Amb l’estat actual dels coneixements, sembla clar que l’explosió creativa té lloc en el trànsit del Paleolític Mitjà al Superior, amb l’expansió dels sapiens, i a Europa durant l’extinció dels neandertals i la seva substitució pels humans moderns. Per tant, l’estandardització de l’art-simbolisme (ornaments personals, objectes mobiliaris, imatges rupestres, enterraments) i la total integració en la societat d’aquest fenomen cultural es deu a l’Homo sapiens. Una possible causa potser seria l’increment demogràfic dels sapiens que necessitaven ampliar les seves àrees d’aprofitament a nous territoris, xocant a Occident amb els neandertals, els quals perderen protagonisme en no poder competir amb els nouvinguts, atès que aquests estaven proveïts d’una nova tecnologia (làmines de sílex i indústria òssia) de caça-recol·lecció més efectiva, una tendència a la planificació i especialització econòmica, un llenguatge verbal i visual, i una estructura social més cohesionada.

Cap el 100.000 ane el sapiens posseïa la capacitat de crear imatges, però no la va desenvolupar fins que el context social i cultural fou l’adient.

L’art moble, o art dels objectes transportables, sol ser recuperat en una capa arqueològica i per això la seva datació queda perfectament definida en relació a la seva posició cronoestratigràfica i contextual. En canvi, l’art rupestre o parietal roman totalment aïllat de qualsevol context arqueològic en estar ubicat sobre les superfícies rocoses; per això, la seva datació esdevé problemàtica, i s’utilitzen diversos mètodes i tècniques analítiques.

1. Datacions indirectes

a) datació estratigràfica per cobriment

Estrats arqueològics cobreixen a través dels processos sedimentaris totalment o parcial un motiu artístic gravat  o pintat sobre una roca. La realització del gravat o la pintura ha de ser, doncs, anterior a aquestes capes. Aquest mètode només ens indica una data «abans de».

Quan es dóna aquesta circumstància, que vincula estrats prehistòrics i art parietal, s’infereix l’autenticitat del motiu, com s’esdevingué amb els gravats de Pair-non-Pair.

Entre els jaciments que mantenen aquestes particularitats citem Isturitz, Ambrosio, La Viña, Placard i algunes roques del complex de Foz-Coa.

b) datació estratigràfica per despreniment

És una situació similar a l’anterior. Les parets o voltes rocoses decorades es desprenen en blocs i cauen al pis de la cova incorporant-s’hi i, amb posterioritat, són soterrats per estrats arqueològics.

Aquest fenomen ha estat documentat a l’abric Colombier, Lascaux, Teyjat, Paglicci, Vignaud…

c) restes del context arqueològic artístic

S’interrelacionen les representacions rupestres amb vestigis localitzats en les seves proximitats i que podrien obeir a tasques efectuades a l’interior de la cova (ex. restes de colorant, làmpades, estris, petjades).

És el cas de Lascaux, Niaux, Tito Bustillo, Llonín, Tête-du-Lion

Altres vegades, les boques de les coves s’han tapat en una època immediatament posterior a la confecció de les pintures.

És el cas de Tuc-d’Audoubert, Chauvet, La Garma

d) anàlisi morfològica comparada

És un dels sistemes més utilitzats des de l’inici de la investigació sobre art rupestre i ha donat lloc als grans esquemes cronoestilístics relatius a l’art paleolític (Breuil, Leroi-Gourhan). Consisteix a comparar els caràcters formals d’obres mobles ben datades, per provenir d’un nivell arqueològic precís, amb els mateixos elements de les representacions parietals.

e) superposicions tècniques

Quan en una mateix paret rocosa es superposen diversos traços, s’obté una mena d’estratigrafia que palesa que el motiu de sota és més antic que el de sobre. El problema està a saber el temps que hi ha entre els dos motius sobreposats. Cal també diferenciar entre les superposicions diacròniques i les sincròniques

f) anàlisi de pigments

Consisteix en la determinació físico-química dels pigments i els seus components

g) marc tecnoestilístic

Ha estat en vigor fins fa molt poc. Es basa en el supòsit que un cicle artístic passa per diverses fases de progressió estètica, dins d’un esquema global del simple al complex: inici, desenvolupament, decadència (arcaic, clàssic, hel·lenístic)

Actualment aquest mètode esta molt qüestionat o matisat

2. Datacions directes

a) AMS (espectometria de massa per accelerador)

Només cal una petita quantitat de substància orgànica, uns mil·ligrams, per obtenir una datació fidel. És efectiu en pintures d’origen orgànic (en el cas de pintures negres cal saber, doncs, si el color dels pigments prové del manganès o del carbó vegetal).

b) datació de les concrecions de calcita

L’art rupestre ubicat en cavitats càrstiques pot ser recobert parcialment o totalment per espeleotemes (concrecions de calcita o aragonit). Aquest dipòsits de carbonat càlcic permeten la seva datació per mitjà dels isòtops de la sèrie de l’urani; ofereixen, tanmateix, una forta imprecisió cronològica.

c) datació de microorganismes fossilitzats

És un mètode utilitzat en gravats a l’aire lliure. En les incisions i petits solcs s’hi poden acumular per sedimentació, aportats, infiltrats i arrastrats per la pluja un seguit d’elements orgànics de l’ambient (bactèries, fongs, algues, esquelets d’insectes…) susceptibles de ser datats per AMS.

d) datació dels vernissos rocosos

S’utilitza en gravats a l’aire lliure; els suports rocosos exposats a les inclemències es descomponen i formen un «vernís» quasi sempre d’òxids de ferro i manganès que ocasionalment cobreixen els gravats. Els components inorgànics dels vernissos es podrien datar pel mètode proporció de cations (atorga resultats similars als donats per les sèries de l’urani en la calcita).

Actualment, deixant de banda els mètodes més experimentals (medició del Cl36 a partir de les radiacions còsmiques sobre els suports a l’aire lliure) tots els mètodes directes es basen en l’existència d’algun tipus de substància orgànica relacionada amb major o menor grau amb les obres figuratives (pintura o gravat) atès que els sistemes per a datar les concrecions de calcita i vernissos només serveixen, per ara, com a complement degut a les seves notables bandes de desviació temporal.

Repertori de dades que actualment s’utilitzen:

[1] Bednarik, R.G. (1994): «Art origins». Anthropos, nº 89, pàgs. 169-180