Antropocè: Una era geològica a mida i caprici dels humans?

8 setembre, 2021
Il·lustració d'un home fent un suc amb el món

Fins ara, un terrícola Homo sapiens creia viure dins l’Holocè. Una època geològica prou discutida tot i que acceptada en l’àmbit internacional. Avui, ¿continuem sent humans holocènics productors –aquells sortits, ara fa uns 10.000 anys, dels canvis climàtics d’una cronologia que havíem fet nostra–, o som dones i homes que ens hem reservat un nou i capritxós terme geològic a mida?

És ben cert que als graus d’Antropologia i Evolució Humana i d’Història, Geografia i Història cada cop més sovint s’escolta el terme Antropocè. La seva grafia i contundència fa que, a priori, sembli formar part d’un vocabulari acadèmic consensuat, solemne i propi de saberuts. No és ben bé així. En conseqüència, abans que s’estengui l’ús indiscriminat d’Antropocè, opinem que requeriria una revisió crítica. No pretenem imposar càtedra, més quan molts adeptes de l’Antropocè són estimats, respectats i solvents col·legues de professió, però sí encetar la discussió i reflexió comuna entre investigadors, docents, estudiants i societat. En cas contrari, Miocè, Pliocè o Plistocè –tres exemples escollits a l’atzar entre molts dels acceptats i explicats per l’Acadèmia– seguiran generant preguntes i dubtes als estudiants sobre el seu significat i transcendència en el marc de la història de la Terra i l’evolució de la vida, mentre que l’ús d’Antropocè ens resultarà quelcom de pròxim i familiar.

És inevitable; les modes, l’ampliació del diccionari i els moviments de pèndol en ciència són llei de vida. Però, a risc de semblar perepunyetes, cal mirar d’emprar els mots amb propietat i no fer-ho a la lleugera. D’altra manera, en línies generals, seguirem desconeixent què amaga el Pliocè pel que fa a l’aparició dels primers homínids i, en canvi, tots creurem saber de què parlem en llegir, escoltar o escriuré sobre l’Antropocè. ¿Un moment geològic i històric protagonitzat pels humans ja sigui en el seu vessant més positiu o negatiu?

Homo cèntrics

En un article d’opinió publicat a El Periódico de Catalunya (Serrallonga, 2018), i que serveix de nucli per aquest escrit, ja dèiem que som una colla de geocèntrics, antropocèntrics, etnocèntrics i egocèntrics. Així és l’Homo sapiens que, ara fa una mica més de 10.000 anys, abandonà la predació paleolítica per tal d’esdevenir productor: des del neolític fins als nostres dies.

Una llunyana galàxia, una falguera o una balena, en cas de poder parlar, dirien que ens passem el dia mirant-nos el melic. Això podria semblar obvi, ja que, d’una banda, som els observadors del Cosmos i és lògic que ho mesurem tot en funció de la nostra escala. Però existeixen límits, i la ciència ha anat desmuntant, un per un, els mites i llegendes –sobre la falsa superioritat humana– que de vegades ella mateixa va ajudar a reforçar. De fet, la ciència no s’equivoca, són els científics i científiques els que –de forma conscient o inconscient–, immersos en un context social, polític, religiós i intel·lectual d’acord amb la seva època històrica, sovint sostenen les tesis del poder establert. Sense anar més lluny, ¿quant vàrem haver d’esperar perquè l’heliocentrisme de Nicolau Copèrnic, Galileu Galilei i Johannes Kepler s’imposés a la visió geocèntrica de l’Univers?

Existeixen límits, i la ciència ha anat desmuntant, un per un, els mites i llegendes –sobre la falsa superioritat humana

La civilització europea havia situat a la Terra com el centre del Sistema Solar. El Sol, i tots els planetes, giraven al voltant nostre. El mateix va succeir amb l’explicació sobre l’origen de la Humanitat: érem el centre de la Creació divina. Aquí tot resulta més hilarant si alhora afegim el factor etnocèntric. Un exemple: quan, en el segle XVII, John Lighfoot –vicerector de la Universitat de Cambridge– va calcular la data d’aparició d’Adam i Eva. Segons això, els dos primers humans –per descomptat blancs i d’aspecte atractiu– haurien aparegut a escena el 23 d’octubre del 4004 a.C., exactament a les 9 hores del matí. Casualitats de la vida, data i hora coincidien amb l’inici del curs acadèmic a Cambridge. Un etnocentrisme compartit per Vicent Mares; a la seva obra La Fènix Troiana –també del segle XVII– va situar l’Edèn, i la gènesi d’Adam i Eva, a València.

TIZIANO, VECELLIO DI GREGORIO
Copyright de la imatge ©Museo Nacional del Prado

El cert és que molts científics europeus van defensar aquesta idea d’una creació immutable i perfecta de l’ésser humà fins que personatges, com Charles R. Darwin –en ple segle XIX–, gosaren proposar un origen biològic de la vida, endemés de la mutabilitat d’aquesta. Humans, i la resta d’éssers vius, compartíem un mateix inici que, lluny de ser un disseny diví, havia pres els camins atzarosos de l’evolució biològica. 

La nostra espècie pot desaparèixer mentre que d’altres formes vives i la Terra continuaran sense trobar-nos a faltar.

I quan crèiem que l’antropocentrisme científic estava superat, ara s’ha posat de moda una nova època geològica: l’Antropocè. Fou suggerida, l’any 2000, pel premi Nobel de Química Paul Josef Crutzen. Un terme no aprovat per la Unió Internacional de Ciències Geològiques malgrat avalat per molts dels meus volguts i volgudes col·legues (des de 2013, ja compta amb una revista científica internacional). Per què? Perquè aquesta idea, aquesta denominació, s’ha vist retro-alimentada amb l’evidència científica del canvi climàtic global que pateix al nostre petit planeta blau.

Crutzen a l’acte d’entrega del Nobel amb Carles XVI Gustau de Suècia (1995) NP/CC

Antropocè

Llevat dels negacionistes, està clar que existeix un canvi climàtic provocat i accelerat per l’activitat humana; i les proves més sòlides no les han aportades oficines internacionals plenes de buròcrates o els costosos satèl·lits artificials, sinó l’Arqueologia i la Paleontologia. Molts abans de les nostres jungles d’asfalt i la Revolució Industrial, ja en el Neolític detectem que es va començar a alterar el medi físic a causa de l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions; conseqüentment, hauríem d’exculpar o eximir de responsabilitats als primers humans caçadors-recol·lectors del Paleolític. Ara bé, malgrat la gens menyspreable petja humana en el medi ambient, batejar aquesta nova època com Antropocè ens sembla del tot impropi. Tal com desenvolupem, de forma més aprofundida, al llibre Dioses con pies de barro. El desafío humano a las leyes de la naturaleza… y sus consecuencias (Serrallonga, 2020), no som tan importants. Només som una espècie més en el context de la vida al planeta, i si volem estudiar-nos, en la seva justa mesura, seria molt més encertat seguir fent ciència –tot i pugui semblar un eufemisme o una paradoxa– des d’una perspectiva global i no únicament centrada en el melic antròpic.

Ja en el Neolític detectem que es va començar a alterar el medi físic a causa de l’agricultura, la ramaderia i l’assentament de grans poblacions

De la mateixa manera que a ningú se li ha acudit batejar com «Trilobiticè» al Paleozoic (des dels 541 fins als 298 milions d’anys la Terra va estar dominada pels trilobits); igual que no definim com a «Saurocè» al Mesozoic (els dinosaures sauròpods regnaren el planeta al llarg d’uns 180 milions d’anys), opinem que en l’actualitat no té sentit que parlem d’Antropocè per a un període que, sent generosos, ocupa tan sols uns 14.000 anys de la història cosmològica i geològica. Inclús menys si situem el seu inici l’any 1800, i és que alguns especialistes vinculen el començament de l’Antropocè amb el tret de sortida de la Revolució Industrial; d’altres el situen l’any 1945 amb la primera explosió experimental d’una bomba atòmica a Nou Mèxic.

Estudiar i debatre sobre el canvi climàtic, la desforestació, el creixement demogràfic, la manca de recursos naturals, les megaciutats o la globalització provocada per l’ésser humà és cabdal, però, si-us-plau, no retornem –ni que sigui de forma inconscient– a l’antropocentrisme científic. Som una espècie més en el si de la natura, i per molt humans i sapiens que ens creguem, no posarem fi a la vida al planeta ni amb la Terra; ambdues ens sobreviuran i continuaran evolucionant en l’àmbit cosmològic, geològic i biològic (Serrallonga, 2020). Per descomptat que hem extingit moltíssimes espècies i d’altres les hem convertides en pràcticament invisibles (Martínez, Serrallonga & Santamans, 2021) però la vida s’obre camí, i per camins insospitats. La nostra espècie pot desaparèixer mentre que d’altres formes vives i la Terra continuaran sense trobar-nos a faltar.

Som una espècie més en el si de la natura, i per molt humans i sapiens que ens creguem, no posarem fi a la vida al planeta ni amb la Terra; ambdues ens sobreviuran i continuaran evolucionant en l’àmbit cosmològic, geològic i biològic

És cert que el terme Antropocè té ganxo mediàtic, i també dramàtic. Apareix per tot arreu. Hi ha un llibre publicat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona –Som Natura. El repte de l’Antropocè (VV.AA., 2018)– on moltes de les aportacions, per part de diferents investigadors, giren al voltant de l’Antropocè; i cada cop s’empra més en publicacions diverses. Ara bé, l’estudi científic no pot caure en el cantó fosc de l’antropocentrisme. Per sobre de passions personals, i l’impacte mediàtic, hem de ser curosos en el moment de fer servir segons quina terminologia no consensuada en l’àmbit acadèmic. Una cosa és saber i endevinar a què ens referim, una altra que la manera de fer-ho sigui la correcta. No som una espècie escollida que mereixi situar-se en el centre, en l’ego, del marc cosmològic, geològic i biològic de la Humanitat sinó com una peça més en l’arbre evolutiu de la biodiversitat (Serrallonga, 2020). Però d’aquestes coses en saben molt més grans naturalistes i comunicadors com Sir David Attenborough (2021), o la periodista Elizabeth Kolbert (2014 i 2021), i ens van deixar un gran llegat, entre d’altres, l’ecòleg Ramon Margalef, l’astrònom Carl Sagan, la biòloga evolucionista Lynn Margulis, el primatòleg Jordi Sabater i Pi o el naturalista Félix Rodríguez de la Fuente.

Félix Rodríguez de la Fuente

Alguns especialistes vinculen el començament de l’Antropocè amb el tret de sortida de la Revolució Industrial; d’altres el situen l’any 1945 amb la primera explosió experimental d’una bomba atòmica a Nou Mèxic

Siguem dins l’àmbit cronològic de l’Antropocè, l’Holocè o, senzillament, de l’Evolució en el moment actual, el que és cert és que cal replantejar-nos el paper de l’ésser humà i el seu impacte en el medi. I aquí s’esdevé fonamental tota la comunitat UOC. No es tracta d’inventar i escampar un nou mot sense càtedra farcit de bells i nobles conceptes idealitzats –com és el cas d’Antropocè–, sinó que, de forma immediata i apressada, cal passar a l’acció; vegis el cas de la pandèmia que som patint des de les acaballes de l’any 2019 i molt estretament relacionada amb la destrucció del medi, la pressió sobre espècies animals exòtiques, la superpoblació, el canvi climàtic… Les universitats, sens dubte, han d’aportar solucions –recerca científica, debat, publicacions, activisme, etcètera– enfront dels problemes mediambientals i socials que afecten la nostra espècie, i les que ens envolten. ¿Serem capaços? ¿Som a temps? ¿Ho intentem? 

Només som una espècie més en el context de la vida al planeta, i si volem estudiar-nos, en la seva justa mesura, seria molt més encertat seguir fent ciència –tot i pugui semblar un eufemisme o una paradoxa– des d’una perspectiva global i no únicament centrada en el melic antròpic

Bibliografia

Attenborough, D. (2021). Una vida en nuestro planeta. Mi testimonio y una visión para el futuro. Barcelona: Crítica.

Martínez, G., Serrallonga, J. i Santamans, J. (2021). Mite, vida i extinció. Animals Invisibles. Madrid: Nørdica / Capitán Swing

Serrallonga, J. (2018). ¿Reneix l’antropocentrisme? el Periódico de Catalunya, 16/01. pp 12.

Serrallonga, J. (2020). Dioses con pies de barro. El desafío humano a las leyes de la naturaleza… y sus consecuencias. Barcelona: Crítica

VV.AA. (2019). Som natura. El repte de l’Antropocè. Barcelona: Museu de Ciències Naturals de Barcelona i Generalitat de Catalunya

(Visited 970 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
AITOR16 setembre, 2021 a les 1:01 pm

Després de llegir l’article, tinc opinions enfrontades. D’una banda, és cert que el nom Antropocè resulta pompós, i paradoxalment antropocèntric; com tu bé dius, té ganxo mediàtic, és dramàtic, és a tot arreu, i això em recorda a la lluita que tenim en psicologia amb el terme “neuro”, del que podem dir exactament el mateix, i que no només impregna la psicologia popular o folk, sinó l’acadèmica (hi ha tot un assortit de màsters en neuroeducació, en neuromarketing, en neuro-lo-que-sigui, i potser no trigarem a veure un màster en antropologia de l’antropocè…), amb la no massa subtil pretensió de reduir tota conducta al cervell, de veure causes cerebrals, però des d’una perspectiva totalment naïf que sembla parlar d’un cervell dissenyat intel·ligentment, ignorant l’etoecologia de la nostra filogènia i qualsevol consideració epistemològica seriosa, com si tot hagués començat amb el sistema nerviós humà i aquest fos, a més, autosuficient. D’altre banda, i tal com comentes, la ciència no diu res, son els científics i les científiques les que parlen “en nom seu”, però ho fan, i em permeto emprar tecnicismes, dins d’un sistema de metacontingències on cada macroconducta (des de “estudiar un grau de ciències” fins a “nombrar/inventar nous ‘camins’, ‘corrents’ o ‘projectes d’investigació'”) forma part d’una sèrie de contingències entrellaçades amb un producte agregat rellevant socialment i és reforçada (i seleccionada), principalment, pel grup cultural; a això podem sumar el fet que els criteris de demarcació de cientificitat, i, dins d’un camp científic, els criteris de demarcació d’un concepte dins d’un marc ontològic determinat, són molt debatuts i no hi ha consens; per tant, i des d’un punt de vista pragmàtic, caldria preguntar-se la utilitat que té parlar d’Antropocè. Dit això, jo no tinc un posicionament definit; el terme pot servir, és cert, per posar el focus en els perills que corre l’espècie humana (no el planeta ni la natura) per culpa de la mateixa espècie humana, però també es pot emprar per intentar mantenir la idea, encara imperant en molts àmbits, de l’homo sapines com a espècie escollida i regnant, segons es posi l’èmfasi. Estaré atent al debat i espero que sigui fructífer. I em reservo sempre el dret a canviar d’opinió en funció de la nova informació, és clar.
Saluts i molt bon dia!

Respon
Josep17 setembre, 2021 a les 10:07 am

Bon dia,

L’enhorabona per un article tan interessant, del qual a partir d’un debat etimològic, se’n desprèn un debat científic, però també filosòfic, ben profund. Des del meu punt de vista, la clau del debat gira al voltant de dos punts que es plasmen en dues afirmacions del mateix article: per una banda, “només som una espècie més en el context de la vida al planeta” però, per l’altra, “som els observadors del Cosmos i és lògic que ho mesurem tot en funció de la nostra escala”. És a dir, cal tenir en compte la relativitat del nostre pes com a part —diminuta i inseparable— d’un Tot en contínua transformació; però, a la vegada, cal no oblidar que aquesta capacitat per a ser conscients de la nostra existència ens empeny, de forma natural, a “mirar-nos el melic” i que si no fos per les preguntes més elementals sobre el “Jo”, com a ésser que existeix i en té consciència, segurament no hauríem arribat a desenvolupar el coneixement acumulat fins al moment.

Dit això, crec que, per sobre de tot, s’ha de ser coherent amb les idees que es defensen i que no es pot, per una banda, afirmar la nostra petitesa davant la infinitat del temps i de l’espai i, per l’altra, plantejar la nostra acció com quelcom a part, paral·lel si es vol, dels processos naturals del Cosmos, capaç de portar-los per uns viaranys o uns altres a través del nostre lliure albir. La nostra acció al planeta forma part inseparable d’aquest Cosmos —també la Revolució industrial, la bomba atòmica i tota empremta ecològica— i no és sinó la consciència de nosaltres mateixos —un altre element inseparable del Cosmos—, el que ens porta a sentir que actuem lliurement, el que ens porta a creure que, lluny de formar-ne una part essencial, hi cohabitem i, en conseqüència, som capaços de malmetre’l com qui malmet el jardí del veí.

Tot plegat, em sembla un debat apassionant, que segurament va molt més enllà de les nostres “competències acadèmiques” però que, sens dubte, és d’agrair que s’enceti i que tots hi puguem dir la nostra.

Salutacions,

Respon
Marcel Gutinell17 setembre, 2021 a les 4:32 pm

Molt interessant l’article. Jo el què tinc clar és que li diguem com li diguem, hem de trobar un nom al moment en el que la petjada humana va començar a alterar d’una manera dramàtica i sense retorn el nostre planeta.

És veritat que no es pot comparar amb les cronologies dels períodes i èpoques geològiques, però segurament aquesta alteració que estem provocant si que te un component geològic. Estem modelant territoris amb la creació de megaciutats, estem dessecant aiguamolls per fer aeroports, estem transformant (metamorfitzant?) materials orgànics fossilitzats per fer plàstics, transportant minerals d’un lloc a un altre del món per poder penjar fotos banals de la nostra gossa amb unes ulleres de sol i una barretina.

Això és ser part del cicle geològic. No?

Jo posaria l’inici d’aquesta era en diferents moments. En el que l’humà s’oblida que forma part d’aquest món i es creu que és el seu propietari. Al moment en el que comencem a extreure del planeta mes del que s’hauria de fer. Potser en el punt de no retorn.

Quin creieu que és per vosaltres?

Respon
Paula Llompart19 setembre, 2021 a les 2:18 pm

Aquest article ens convida a reflexionar de manera crítica sobre el terme Antropocè o edat dels humans. És un fet que, sovint, adoptem un neologisme que ens sembla que ha estat establert per la comunitat científica (en aquest cas per un premi Nobel de química) sense plantejar-nos la seva necessitat o reflexionar sobre les seves conseqüències.

És indiscutible que l’activitat humana ha tingut de manera històrica un impacte sobre el planeta ja que és el mitjà físic on desenvolupa la seva vida i això ha suposat la seva inexorable transformació; però l’home no és l´únic que transforma el planeta, les altres espècies (les actuals i les que ja s’han extingit) també l’han modificat.

Així, doncs, sembla evident que la utilització d’aquest terme és el resultat d’una visió totalment antropocèntrica del món, que considera que l’home és un ésser superior i les seves necessitats són l’eix de tot el que ens enrevolta.

Una gran part de la societat (fonamentalment l’europea) se sol considerar en un plànol superior a la resta d’éssers vius amb els que conviu i considera que els animals i la naturalesa són ens externs i inferiors i subordinats a les necessitats humanes. Aquest fet és diametralment oposat a la concepció que tenen alguns pobles (com per exemple els que habiten l’Amazones) que consideren que els homes formen part de la mateixa naturalesa.

En conclusió, la creença en una suposada superioritat humana i considerar que l’empremta dels humans sobre la Terra és tan gran que ha originat una nova era geològica ens hauria d’obligar a fer una reflexió crítica ja que és pretensiós anomenar un període geològic amb el nom d’una de les espècies que l’habiten. Considerar que el medi és una simple eina al servei de l’home ens pot fer no respectar-lo com cal i pot tenir conseqüències devastadores per a tota la Humanitat.

Paula Llompart
Grau d’Història, Geografia i Història de l’Art

Respon
Deixa un comentari