Arqueologia en guerra: patrimoni destruït i espoliat per la barbàrie

17 juny, 2021
Edificio destruido

Gloria Munilla, directora del Máster Interuniversitario del Mediterráneo Antiguo (MIMA), organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universidad de Alcalá de Henares (UAH), analitza què impliquen les destruccions arqueològiques contemporànies en el Pròxim Orient i l’espoli del seu patrimoni.

Alep (Síria). Aladdin Hammami (Unsplash)

L’esfondrament dels règims polítics en el Pròxim i Mitjà Orient, després de la Guerra d’Iraq (2001-2003) i la Guerra de Síria després del fracàs de la Primavera Àrab l’any 2011, va propiciar el ressorgiment de moviments polítics fortament ideologitzats amb una concepció religiosa radical com l’Estat Islàmic (EI) o Daesh.

És la transmissió d’un missatge al món occidental que entén els monuments històric-arqueològics com a elements essencials d’un passat cultural i ideològic comú de la Humanitat

En els territoris que van romandre sota el seu control es van dur a terme una sèrie d’accions presentades com l’aplicació estricta dels principis islàmics, però que, de fet, suposaven atacs contra la concepció occidental de la societat, com la destrucció de la biblioteca de Mossul i el saqueig de museus i jaciments arqueològics com Nimrud, Hatra, Dur Sharrukin (Khorsabad), incloent-hi el palau de Senaquerib, i especialment el conjunt arqueològic de la ciutat de Palmira, considerat Patrimoni de la Humanitat (World Heritage Site) per la UNESCO des de 1980, on van ser destruïts els temples de Bel i Baalshamin, el Lleó d’A-lat, l’Arc monumental, la Torre d’Elahbel i diverses seccions del castell.

Palmira (Síria).  Joe Planas (Unsplash)

No es tracta únicament d’una reafirmació ideològica, sinó de la transmissió d’un missatge al món occidental que entén els monuments històric-arqueològics com a elements essencials d’un passat cultural i ideològic comú de la Humanitat, per la qual cosa la moderna iconoclàstia constitueix un acte polític i propagandístic, que arriba inclús a la decapitació pública del conservador del centre arqueològic, Khaled al-Asaad, acusat d’apostasia i idolatria. Les destruccions realitzades per Estat Islàmic des de 2004 no constitueixen una excepció, en sumar-se, entre altres, al saqueig dels museus egipcis durant les revoltes polítiques entre 2011 i 2013, o la voladura pels talibans dels budes de Bamiyan, també patrimoni de la UNESCO, en 2001.

El rerefons ideològic per aquestes destruccions no és únicament la defensa del monoteisme, sinó una versió moderna de la Damnatio memoriae (condemna i eliminació de la memòria) romana, un intent d’esborrar l’existència d’una determinada estructura social i cultural en un territori com a sistema per a negar el dret a l’existència representat pels elements icònics del seu passat.

Destruir el passat significa negar el present i, especialment, el futur. Infamar els vestigis del passat és també una eina politicosocial destinada a reafirmar la possessió d’un territori a través de la desaparició dels elements tangibles de la història com a forma de desarrelament. La iconoclàstia inclou, tanmateix, problemàtiques diferents i, en altres casos, la destrucció dels símbols del passat, com en el cas de les estàtues confederades als Estats Units, que simbolitza una revisió de la mateixa història entenent que els canvis socials contemporanis han d’aplicar-se també a la construcció del discurs narratiu del passat.

Un intent d’esborrar l’existència d’una determinada estructura social i cultural en un territori com a sistema per a negar el dret a l’existència

No obstant això, les destruccions de jaciments arqueològics per part de l’Estat Islàmic tenen també un clar component de benefici econòmic, iniciat pel saqueig dels museus de l’Iraq durant la invasió de l’any 2003, que va propiciar l’entrada al circuit semiclandestí d’antiguitats d’un gran nombre de materials arqueològics, en part perduts definitivament dins les xarxes il·legals del mercat negre d’obres d’art. 

Bet Beirut, La Casa Groga. Durant la Guerra es va convertir en un punt de control i niu de franctiradors. Actualment és el Museu de la Memòria i Beit Al Madina (casa de la Ciutat) Laura Solanilla

Després del saqueig, va tenir lloc un intent de forçar una modificació de la legislació iraquiana que permitís l’exportació legal del patrimoni històrico-arqueològic atenent a les raons de preservació de l’herència cultural comuna, en una actualització de les pràctiques colonials que van suposar l’exportació del patrimoni arqueològic de Mesopotàmia, el Proper Orient i Egipte, entre finals del segle XVIII i el segle XX, que van configurar així les principals col·leccions dels museus europeus i estatunidencs. 

Destruir el passat significa negar el present i , especialment, el futur. Reafirmar la possessió d’un territori mitjançant la desaparició dels elements tangibles de la història com a forma de desarrelament 

Aquests materials, així com els procedents dels territoris subsaharians, asiàtics i oceànics, es troben en molts casos en litigi de devolució després de les reclamacions dels països de procedència, plets que solament en una petita part culminen amb el retorn del reclamat. Perduren, així, la fractura i la despulla del patrimoni en aplicació de principis neocolonials derivats d’una errònia, però arrelada, idea de superioritat cultural. 

El tràfic d’antiguitats ha constituït durant anys una de les principals fonts de finançament de Daesh, que exporta el producte dels seus espolis a través de les permeables fronteres de Turquia, Jordania i el Líban amb la complicitat activa i passiva de les xarxes de tràfic d’obres d’art i de les autoritats polítiques, responsables de la comercialització i del tancament de fronteres. 

Aquest tràfic ha comportat un volum tan elevat d’exportacions il·legals realitzat gairebé sense emmascarar que va forçar la resolució 2199 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 15 de març de 2015, per la qual es declarava il·legal el comerç d’obres d’art històrico-arqueològiques procedents de l’Iraq i de Síria, en un intent per combatre el tràfic il·lícit, tot i que sense masses possibilitats que aquella declaració signifiqués la seva aplicació. Depenien, fonamentalment, de la voluntat de dos grups de governs: aquells que han d’impedir el trànsit dels materials procedents del saqueig de museus i jaciments del seu territori i aquells que alberguen ports francs de dipòsit  i “refredament” dels materials abans que, un cop “blanquejats”, puguin incorporar-se al mercat clandestí de l’art i, el que és pitjor, en moltes ocasions al comerç legal. 

L’espoli que compta amb la complicitat activa i passiva de les xarxes de tràfic d’obres d’art i de les autoritats polítiques 

En concret, la resolució de les Nacions Unides incloïa: la condemna a la destrucció d’indrets del patrimoni cultural de l’Iraq i Síria, amb especial menció als edificis de caràcter religiós; la prohibició de dur a terme qualsevol tipus de tràfic d’antiguitats amb organitzacions com l’ISIL, ANF i Al Qaeda; la reafirmació de la il·legalitat del tràfic d’obres d’art procedents de l’Iraq; i la declaració com il·legal del tràfic d’obres d’art procedents de Síria

En tot cas, les iniciatives de la ONU i de la UNESCO s’han demostrat ineficaces degut a l’extensió de la idea sobre el que és i significa el patrimoni històrico-arqueològic en molts països, en els quals els dirigents arriben a considerar aquesta destrucció com un problema menor dins les tensions polítiques, socials i econòmiques que els afecten, molt més profundes i urgents que no pas la conservació de les obres d’art. Possiblement, entra en joc també una decisió calculada de minimitzar l’expansió de l’Estat Islàmic dins d’una política de contenció de danys que passa per la col·laboració encoberta. 

Façana bombardejada de l’antic mercat de Teles (Beirut) Laura Solanilla

Com en qualsevol transacció econòmica, existeix la venda com a resultat d’una creixent demanda, però no s’actua amb la suficient fermesa davant les xarxes de tràfic ni tampoc davant els intermediaris a les transaccions ni receptors dels materials, donat que, amb excepció de les peces millor conegudes i catalogades, el mercat de materials arqueològics i d’obres d’art es nodreix del desconeixement de la procedència i del blanqueig al qual són sotmesos els objectes espoliats.

Les iniciatives de la ONU i la UNESCO s’han demostrat ineficaces degut a l’extensió de la idea sobre el que és i significa el patrimoni històrico-arqueològic en molts països 

La problemàtica indicada no disposa d’una solució a curt termini malgrat que ja fa més de dues dècades del seu inici. S’ha de recordar que encara en l’actualitat, i després de tres quarts de segle del final de la Segona Guerra Mundial, les conseqüències del saqueig dels tresors artístics europeus per part de l’Alemanya nazi segueixen sense resoldre, malgrat les ingents tasques dutes a terme, incloent-hi, en el cas de França, la creació i difusió de fons documentals destinats a la identificació dels propietaris legítims d’obres que formen part de les col·leccions nacionals franceses i, en el seu cas, procedir a la devolució. Si el mencionat és un cas difícil, però assumible donat que moltes peces estaven catalogades abans del 1939, en el cas dels béns procedents del saqueig contemporani de jaciments arqueològics realitzats amb cap mena de registre tècnic, el problema pot arribar a ser irresoluble. 

(Visited 67 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari