El paper de l’art i la ciència en la pandèmia

7 maig, 2021
imatge microscòpica

“Tots som conscients de la necessitat absoluta de la ciència i de la investigació per a poder lluitar contra la pandèmia global. Però, per què és necessari l’art en aquest context?” va preguntar Pau Alsina, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i creador de la revista Artnodes, obrint així el debat en una taula rodona sobre art i ciència en pandèmia, punt de partida de l’acabat de crear hub Hac Te

Imatge del debat
Moment del debat sobre art i ciència en pandèmia organitzat per Hac Te

Per Laura Benítez, doctora en Filosofia, investigadora i professora col·laboradora de la UOC, no era una qüestió de necessitat: “el moment que vivim ens ofereix l’oportunitat de reclamar que les pràctiques artístiques generin coneixement i aquest és transversal. L’art no té un paper  específic, a priori com a mínim, però sí que facilita i cuida, crea espais i llocs de trobada, obre oportunitats” va assegurar.

L’art no té un paper  específic, a priori com a mínim, però sí que facilita i cuida, crea espais i llocs de trobada, obre oportunitats

Lluís Nacenta, director d’ HANGAR, una de les institucions part del hub i seu de la trobada, va assegurar que el seu paper és essencial. Per a ell, l’artista és un turista del coneixement: “fa una aproximació superficial però també va a tot arreu. En aquesta situació tan difícil hem hagut d’obeir a la ciència, un coneixement al qual no tenim accés directe però en el qual es basen reglamentacions que els forcen a seguir i, tot i que en molts casos estic disposat a fer-ho, no en soc conscient del perquè. Des d’una perspectiva humana és important un abordatge holístic que em permeti dotar de sentit a la situació avui, i no d’aquí a una dècada” i es va mostrar segur de què aquest enfocament ens el brinda l’art.

Segons Anouchka Skoudy, doctora en Biologia i assessora del projecte europeu Biofriction sobre pràctiques de bioart i biohacking, “els científics tenen la urgència d’oferir les seves respostes adequades. En els intercanvis amb els artistes, aquests són capaços d’assenyalar les caixes negres per a generar noves idees i també generar preguntes”.

Un altre punt de vist el va oferir Eric Berger, artista i director de Bioart Society a Helsinki, va explicar que “cal convertir-se en tot allò que ens permeti garantir la seguretat fisiològica i sanitària i anar més enllà del que és exigible per a poder expressar-ho en l’espai artístic”. A més, va plantejar com l’art pot ser transgressor: “actuant com a fonts de coneixement, cuidant del nostre entorn, instant a les persones a participar en els rituals de cura”.  En aquesta línia, Nacenta es va preguntar “com pot ser un transgressor quan col·lectivament reconeixem la importància dels límits?”.

Com pot ser un transgressor quan col·lectivament reconeixem la importància dels límits?

Biofriction, projecte europeu

Durant la pandèmia coincidien a Biofriction. Segons Benítez, directora d’aquest, “l’objectiu d’aquest projecte és generar trobades híbrides i experimentals entre els artistes, investigadors, teòrics, activistes… Considerem que la pandèmia s’ha convertit en una biofricció en si mateixa” però a més va afectar la forma del projecte, que “ha sigut un metaintra estudi de cas, des d’una perspectiva molt pragmàtica, obrint nous qüestionaments sobre allò que està passant d’un mode profund”. 

En aquest espai d’aprenentatge generat per l’impacte, Skoudy va reflexionar sobre els territoris: “puc distingir dues fases en funció de com s’ha produït la interacció entre nosaltres. La primera, sempre a través d’internet, en què intercanviem experiència en un territori neutre, sense cap tipus de rol assignat. La segona part del projecte va ser durant la meva residència. Entro en un nou territori, el wetlab. Sempre des del background d’un laboratori biològic estàndard em vaig haver d’enfrontar amb el procés de coaprenentatge: per a mi entrar en una institució artística era un territori nou. Com a científica, estava fora del meu espai i vaig haver d’identificar quins eren els codis i veure les diferències respecte a allò que coneixia”.

Imatges d'art i ciència
Autor: Mayra Citlalli Rojo

Per a Nacenta, la pandèmia “ens ha permès redescobrir alguns dels punts més potents de la intenció inicial del projecte: es va donar una connexió molt forta del com i del què. Va ser molt important el moment en que ens vam dir “Biofriction no és un projecte filosòfic”. No vam tenir por de parar-ho tot i decidir que el projecte verses sobre allò. Una cosa molt atrevida des de la perspectiva de l’administració. Molt patiment, incertesa, debat… tenim dret a parar però també tenim la responsabilitat de treballar. Els artistes i científics podem seguir treballant i no quedar-nos en stand by per anys”.  Berger va coincidir: “es va donar la necessitat i la responsabilitat de passar on line. Vam ser capaços d’implicar-nos amb les teories que estàvem produint i obtenir un contingut que tingués sentit. I aquest contingut es va publicar en el número 27 d’Artnodes”, que va comptar amb editors com els mateixos Berger i Laura Benítez. Per a ell, es van demostrar dues coses: “que era possible aconseguir-ho sense haver de viatjar però que vivim en una Europa on  intercanvi i mobilitat són importants i que no es poden substituir on line”.

Portada revista Artnodes
Portada d’Artnodes (número 27)

El valor del fet après

Per Alsina “està clar que hem anat aprenent molt però… romandrà?”. “Una cosa és el que un  ha après des de la curiositat i, una altra, veure’s forçat a aprendre quelcom d’una manera precisa per causa de la pandèmia” va respondre Benítez i per a ella resultava important “compartir que aquesta pandèmia no és només una crisi epidemiològica sinó també una crisi en termes d’accés al coneixement, a les tecnologies, que sigui considerada des del compromís polític i ètic per obrir les caixes negres, per a descolonitzar les tecnologies. A més, en les societats occidentals hem après una cosa molt present en les comunitats emigrants: la mobilitat com una fricció. Les conseqüències biopolítiques d’aquesta. Espero que puguem estar compromesos en aquest aprenentatge i en les seves conseqüències”.

Aquesta pandèmia no és només una crisi epidemiològica sinó també una crisi en termes d’accés al coneixement

Per la seva banda, Nacenta va tenir clar que ens hem vist forçats a aprendre i el que un aprèn així té un impacte diferent: “Soc una mica pessimista i la prova de tot és que tenim la urgència de tornar a la normalitat. Així i tot hi ha coses que han anat sorgint: hem après que sabem menys del que pensàvem, que tenim la teoria, però quan les coses estan fotudes… Per exemple, pensàvem que estàvem en un model de relació més oberta, però al final durant la quarantena estàs a  casa teva, en el model tradicional de família”.

La por, present

Tots ells van destacar la por que ha generat aquesta pandèmia, que com va explicar Berger, “ens porta al que teníem abans. Veig que molts dels que volen tornar no són conscients que aquesta normalitat ha estat molt violenta per a molts …  Podríem a través del nostre art arribar a ells i contribuir i usar la crisi com un punt de partida per alguna cosa? Podria ser la manera que els artistes participessin per a crear consciència”.

A més, Benítez va reflexionar que  “per una banda, apareixen els discursos de la por referint-se al virus però també a l’altre com agent de contacte possible, com una tipologia d’enemic. Al mateix temps, observem com aquesta política de la por i l’articulació neoliberal de la nostra producció tenen la capacitat d’oferir-nos una vergonya global en el context d’una vacuna que no és un bé comú”. Berger va assegurar que la qüestió del nosaltres acabem contemplant una perspectiva diferent del reconèixer la pandèmia com una crisi planetària. Benítez al fil d’això va assegurar “quan pensem a avançar, qui té dret de formar-ne part d’aquest nosaltres que camina? qui té els suficients privilegis?

Observem com aquesta política de la por i l’articulació neoliberal de la nostra producció tenen la capacitat d’oferir-nos una vergonya global en el context d’una vacuna que no és un bé comú

Per a Nacenta, “la por és una tecnologia avançada i terrible i s’ha desenvolupat durant el transcurs de la història. Va ser molt interessant descobrir que no sabem pràcticament res d’aquesta malaltia. Què ens fa patir? Tenim por del virus? Crec que sí i no. Quan llegim les notes sobre aquest virus, que és dolent i els motius, sembla que sigui intel·ligent. Després està la qüestió del nosaltres. A què tenim por realment? Jo em preocupo de mi mateix, del col·lectiu del qual formo part.  Està bé tenir por, crec”. Berger va dir que, com artistes, “la por ens motiva per a veure quin és el nostre espai”.

Següents passos per art i ciència

“Hi ha científics que parlen d’un futur del virus com a part del genoma humà i això ens permet explorar aquests impactes en l’evolució humana. Cal reflexionar sobre la cura, no és nou, la incertesa, la crisi global… el lloc on es connecta ciència amb art i tecnologia ens pot dur a tenir un paper clau en aquesta reflexió com artistes”, va afirmar Alsina.

Benítez va afegir que “som molt conscients de qu la crisi l’hem de viure com una oportunitat, tenim aquest privilegi, i és clar, alguns nivells de responsabilitat. Pensant en aquest futur com a part del genoma humà, hauríem de posa més atenció respecte a les  imbricacions ontològiques i epistemològics… Espero que aquestes pràctiques híbrides, algunes relacions que es produeixen amb la biofricció, puguin obrir noves possibilitats per ajudar i articular la política de la cura i la interdependència. Espero tenir l’oportunitat de refermar la importància de la investigació pública per entendre el coneixement com a un bé comú no només com a producte privat en termes cognitius del capitalisme”. 

Obrir noves possibilitats per ajudar i articular la política de la cura i la interdependència

“La crisi hauria de dur-nos en aquesta direcció” va dir Nacenta per a qui el concepte d’equilibri resulta clau, “tenim la responsabilitat de buscar-lo junts”. Com a científica, Skoudy va afegir que “tenim la urgència de tenir una producció en aquest intercanvi. Durant la pandèmia, en certa manera, he tingut temps per jugar i experimentar. Alguns artistes buscaven l’excepcionalitat, allò que faltava, i jo l’altre, l’experiment”.

Tenim la responsabilitat de buscar l’equilibri junts

Per a Berger imaginació era una paraula clau: “existeix una espècie de contracte entre la societat i la ciència, basant-nos en la imaginació. Allò que hem d’aconseguir, cuidar de nosaltres mateixos, és bàsicament el que prometem. Subestimem les nostres capacitats com a  artistes. Veig molta pressió vers l’art per a contribuir a la societat de manera que la imaginació passi a ser innovació.

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari