Els fets de Tiananmen, 32 anys després

3 juny, 2021
Manifestante frente a un tanque Charlie Cole ganó el World Press Photo con esta fotografía

Per alguns historiadors, el 1989 va ser l’últim any del segle XX, un segle que va començar amb la Revolució Russa i que va acabar amb la caiguda del mur de Berlín, l’inici de les transicions democràtiques a Europa de l’est i la desaparició de la Unió Soviètica. 

Caiguda del mur de Berlín (Wikimedia Commons)

El context…

Tanmateix, alguns historiadors van anar més enllà i van interpretar aquells fets històrics transcendentals com un senyal del qual van anomenar el final de la història. Pensaven que, davant del col·lapse del bloc soviètic i el desenllaç de la Guerra Freda, la democràcia liberal i el capitalisme s’acabarien imposant globalment com l’únic sistema possible. Cap analista va preveure, en canvi, que trenta anys després, el país més poblat del món (i la segona potència econòmica global) estaria governada per un partit comunista que sumaria més de 90 milions de membres, sent el partit amb més afiliats del món (i potser de la història). Ningú dubta que el 1989 va ser un any clau i un punt d’inflexió a la història contemporània. Però no va ser el final de la història. 

Ningú dubta que el 1989 va ser un any clau i un punt d’inflexió a la història contemporània. Però no va ser el final de la història. 

Per altra banda, el bloc comunista, tot i l’aparença d’esfondrament conjunt, mai va ser del tot monolític. Els dos països més importants, la Unió Soviètica i la Xina, pràcticament no van tenir relacions polítiques després de la visita oficial de Nikita Kruschev a Beijing l’agost de 1958. 

Tensions diplomàtiques

Aquella visita fou conscientment sabotejada per Mao Zedong, que va rebre al dirigent soviètic literalment en banyador a la seva piscina particular, després d’haver-se sentit humiliat a Moscou davant Iósif Stalin. Poc després, les relacions diplomàtiques bilaterals es van interrompre i van passar tres dècades fins que Mijaíl Gorbachov i Deng Xiaoping va decidir organitzar una altra trobada d’alt nivell entre la Unió Soviètica i la República Popular de la Xina. Fou a Beijing el mes de maig de 1989.

Mao Tse-Tung banyant-se al riu Iang-Tsé (ABC)

El Partit Comunista Xinès estava dividit entre una majoria reformista i una minoria que volia continuar amb el radicalisme maoista, hereu de la Revolució Cultural i les contínues campanyes d’agitació i violència. Dins la majoria reformista hi havia també qui proposava un aprofundiment liberal i aperturista (Deng Xiaoping, Zhao Zhiyang, Hu Yaobang) i un grup més conservador que apostava per limitar i moderar les reformes (Li Peng o Chen Yun). 

Feia una dècada que havien començat la política de reforma i obertura impulsada per Deng Xiaoping després de la mort de Mao Zedong i la Xina havia canviat visiblement: el sorgiment de mercats on els productes agrícoles i les petites manufactures podien ser comprats i venuts lliurement havia permès un increment dels ingressos rurals i una millora l’alimentació de la població urbana. Així començà a les zones rurals de la Xina el procés de reducció de la pobresa més rellevant que s’ha produït mai a la història.

Un partit comunista xinès amb plantejaments divergents

Però les reformes de Deng Xiaoping també van comportar conseqüències menys positives: els estudiants i els treballadors de les empreses públiques, que abans havien tingut una feina segura de per vida, encara que fos a les comunes rurals, ara veien que el seu futur podia ser incert. 

Així començà a les zones rurals de la Xina el procés de reducció de la pobresa més rellevant que s’ha produït mai a la història, mentre que els estudiants i els treballadors de les empreses públiques veuen un futur més incert

La introducció de mecanismes de mercat a l’economia xinesa va provocar fenòmens nous, com la inflació i l’atur urbà, que eren desconeguts i que van provocar inquietud. Per altra banda, l’obertura de Deng Xiaoping va generar corrents intel·lectuals que reclamaven bé una major obertura cap al bloc occidental i capitalista, bé una reedició de les experiències reformistes que van tenir lloc al bloc comunista (a Txecoslovàquia, Polònia o Hongria). En aquest ambient va sorgir una potent cultura avantguardista que va destacar en diferents àmbits artístics i literaris. Aquests corrents van manifestar-se públicament a la capital de la Xina, ja des de 1985.

Va sorgir una potent cultura avantguardista que va destacar en diferents àmbits artístics i literaris

Una societat que es començava a reivindicar

Les manifestacions eren doncs, una amalgama de diferents reivindicacions. A diferència de Gorbachov, les reformes de Deng Xiaoping es van centrar en l’àmbit econòmic, però la transició política va quedar fora de l’agenda oficial, tot i que alguns líders xinesos, com Hu Yaobang eren proclius a considerar-la. 

El 1987, Hu Yaobang va ser destituït per les pressions conservadores i les protestes van augmentar, en un context on alguns veïns de la Xina, com Taiwan o Corea del Sud, també emprenien reformes democràtiques. La mort de Hu Yaobang el 15 d’abril de 1989, un mes abans de la visita de Gorbachov, va mobilitzar a la població que simpatitzava amb les seves idees. 

Estudiants a Pequín el 22 d’abril de 1989, després de la mort de Hu Yaobang. Catherine Henriette/Agence France-Presse (Getty Images)

Quan va arribar el líder soviètic a Beijing, els manifestants que s’havien instal·lat a la plaça Tiananmen s’havien multiplicat, davant la creixent preocupació del govern xinès. L’arribada dels mitjans de comunicació de tot el món per cobrir la visita oficial va convertir aquella manifestació en una notícia internacional de primer ordre.

El 20 de maig el govern xinès va decretar la llei marcial i va mobilitzar les primeres unitats de l’exèrcit, però les manifestacions no es van aturar i alguns estudiants van radicalitzar les seves protestes, amb vagues de fam i altres mesures reivindicatives. 

Un altre enquadrament d’aquesta icònica imatge de les manifestacions de 1989 a Tiananmen (Jeff Widener)

Per altra banda, la plaça ja feia setmanes que es trobava ocupada i començaven a produir-se problemes d’higiene i d’ordre públic. 

Una imatge que va donar la volta al món

Finalment, la nit del 3 al 4 de juny, l’exèrcit xinès va començar a disparar contra la multitud. Els accessos a la plaça van quedar tancats i el que va succeir a continuació segueix sent objecte de debat. 

El nombre de víctimes mortals divergeix segons les fonts, entre pocs centenars i els milers, però sembla que la violència es va expandir per tota la ciutat (hi va haver víctimes mortals també fora de l’àrea de la plaça). Per altra banda, les manifestacions i la posterior violència també es van reproduir a altres ciutats xineses, tot i que no amb la mateixa intensitat. Aquells fets van tenir un gran impacte internacional i van provocar una greu crisi en el govern xinès. 

El nombre de víctimes mortals divergeix segons les fonts, entre pocs centenars i els milers, però sembla que la violència es va expandir per tota la ciutat. Aquells fets van tenir un gran impacte internacional i van provocar una greu crisi en el govern xinès. 

Les reformes econòmiques van quedar momentàniament en suspens, una victòria de la facció conservadora de Li Peng, partidària de la repressió contra els manifestants. Finalment, però, Deng Xiaoping va poder reconduir la situació i les reformes econòmiques es van reprendre uns anys després. Jiang Zemin, l’alcalde de Shanghai, que havia sabut negociar amb els manifestants i les forces de seguretat, evitant la violència, va ser premiat, situant-se al capdavant del partit com a successor de Deng Xiaoping, que ja tenia 85 anys. 

D’aquesta manera, les reformes econòmiques a la Xina van continuar a un ritme cada cop més vertiginós, mentre els fets de Tiananmen quedaven proscrits de la memòria històrica.

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari