Els reptes de la Filosofia Contemporània

14 febrer, 2019

Filosofia Contemporània” és una  assignatura obligatòria del màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies.

TaylorL’assignatura que presentem, Filosofia contemporània, vol centrar-se en alguns dels debats sobre els tres temes que, com Kant va posar de manifest, podem dir que centren l’atenció de la filosofia: conèixer, actuar, esperar. Ens preguntarem per la condició humana en el s. XXI, per allò que podem -o creiem poder- conèixer, per les condicions i els límits d’aquest coneixement, per com això que sabem o creiem saber condiciona o justifica les nostres accions morals i polítiques i, per tant, la vida social. Ens preguntem també per allò que com a individus i com a membres de determinades societats esperem tenir o trobar, allò que dona sentit i valor, al fer nostre de cada dia. Ras i curt, ens preguntem pel sentit de la nostra condició humana i, per tant, per allò que sabem, fem i esperem.

Preguntem-nos, per exemple, a la manera com fa Hannah Arendt en l’article “La conquesta de l’espai i l’estatura de l’home” (lectura de l’assignatura) si la biotecnologia, els superconductors o la nanotecnologia ens catapulten en la nostra posició dins de, com a mínim, el sistema solar. És aquest un senyal de la nostra grandesa? O, ben al contrari, els encara centenars de conflictes armats i violència gairebé diària, i les miríades de persones “sobrants” que han quedat fora del sistema econòmic capitalista o que sobreviuen, tot i el seu treball, en condicions de misèria, ens neguen aquesta grandesa i ens enfonsen en el fang de la història i ens deixen en les urpes del lleó que es menja indiferent al personatge de Leopardi que angoixat preguntava a la Natura per la seva indiferència?

Si en alguns aspectes podem comportar-nos com deus, intervenint en processos elementals de creació de la vida, o descobrim el negatiu de la matèria que ens ha d’explicar la infinitud de l’univers, podem per això estar segurs d’acostar-nos, com diu Stephen Hawking al final del seu llibre Història del temps, al coneixement de la ment de Déu? És a dir, estem tan a la bora de descobrir les lleis que regulen l’univers? O, malgrat el que de vegades sembla, estem lluny de la veritat (fins i tot de la possibilitat d’afirmar la seva “evidència”) i tan sols construïm magnífics miratges al servei del poder o com a efectes de poder? És a dir, unes poques respiracions més del magnífic univers i els desgraciats animals que van inventar el coneixement desapareixeran carbonitzats.

Siguem una mica més modestos en els nostres interrogants: Fins a quin punt el coneixement que adquirim, guardem i transmetem, i que ens ha portat des d’un primer tronc per creuar un riu al més luxós transatlàntic o imponent porta-avions, ens pot guiar o ens guia a l’hora d’articular la nostra vida social i personal. Per què no tenim solucions pels petits problemes que diàriament ens ronden?

En bona part, la manera en com sapiguem fer front a aquests interrogants -o altres de més minsos- i la manera en com cerquem i donem una resposta, condiciona no només la naturalesa del nostre coneixement, sinó la pròpia condició humana, el sentit i el valor de la vida. La condició humana, la possibilitat de l’ésser humà, d’elevar-nos a cims de llum i veritat o arrossegar-nos com animalons per cavernes de foscor i prejudicis està present en els mites fundadors del pensament filosòfic occidental. Pico Della Mirándola ho va il·lustrar en la figura del “Gran Camaleó”. L’ésser humà està desproveït d’essència, desfigurat, no té més que la capacitat (potència sense acte) d’engendrar-se com qualsevol cosa. Aquesta, però, no és una tasca només de la voluntat o de l’individu, sinó social i col·lectiva. Com molts pensadors contemporanis s’han ocupat d’assenyalar (J. W. Mills, Beck, Bauman) vivim i patim de forma personals i busquem solucions biogràfiques a problemes que sovint són estructurals i socials, i que han de tenir una resposta (com la seva solució o dissolució) col·lectiva i social. La filosofia, com l’humanisme en general, té entre els seus valors principals, sinó el més important, el donar-nos criteri per orientar-nos en el món.

 Francesc Núñez és el professor responsable de l’assignatura i el director del màster.

(Visited 381 times, 2 visits today)