Homosexualitats i literatura catalana: Obrint l’armari dels estudis literaris catalans

La literatura catalana contemporània gaudeix d’un important corpus d’autors i obres LGTBI que arrenca amb Terenci Moix i Blai Bonet, i que compta amb algunes de les principals figures de les lletres catalanes, com ara Maria-Mercè Marçal, Biel Mesquida o Lluís Maria Todó i un bon nombre d’autors i autores emergents que mostren en les seves obres l’experiència de les sexualitats no heteronormatives. Però aquesta riquesa pel que fa a la representació de les homosexualitats no s’ha traduït —amb algunes excepcions— en una atenció investigadora per part de la disciplina de la Filologia Catalana.

Per contribuir a un canvi de tendència i per anar integrant en el discurs dels estudis literaris catalans les aportacions que des dels anys 90 han fet els estudis queer, el curs 2020-2021 el grau de Llengua i Literatura Catalanes els estudis d’Arts i Humanitats de la UOC ha ofert el seminari “Homosexualitats i literatura catalana”, impartit per Ferran Benaiges sota la direcció de Josep-Anton Fernàndez, dins de l’assignatura Seminari d’estudis catalans.

En el seminari “Homosexualitats i literatura catalana” l’alumnat ha pogut explorar les diferents representacions de les sexualitats dissidents en la literatura catalana contemporània, sobre la base d’un doble punt de partida.

D’una banda, la idea que la sexualitat és un dels elements principals en la construcció de les subjectivitats individuals i les identitats col·lectives, i que l’homosexualitat ofereix un contrapunt que qüestiona i problematitza una norma social i unes formes d’identitat dominants que es presenten com a naturals. D’altra banda, la constatació que la literatura ha tingut històricament un paper central en tots aquests processos, alhora com a reflex i com a participant activa en la creació dels discursos sobre la subjectivitat.

Així doncs, en aquest seminari hem estudiat com la sexualitat —i en particular les homosexualitats— es presenta i es narra en la literatura catalana contemporània, i com els textos literaris catalans es converteixen en llocs de dissidència sexual i contestació a normes i discursos dominants. L’alumnat ha explorat les maneres com els textos catalans representen el desig gai o lèsbic, com participen en la construcció dels gèneres (masculí, femení, etc.) i de les normes que regulen la societat i la seva reproducció, i com alhora aquestes construccions són qüestionades pels mateixos textos.

Per poder emprendre aquesta exploració, era fonamental que l’alumnat comencés reflexionant sobre els efectes d’aplicar la mirada de les homosexualitats a la seva pròpia disciplina, la Filologia Catalana. Així, vam proposar preguntes com aquestes per al debat: Com afecta una perspectiva queer —el punt de vista de les sexualitats dissidents— a l’estudi de la literatura catalana? Quines possibilitats interpretatives ens ofereix? Com canvia el paisatge de la literatura catalana si hi apliquem aquesta mirada? Aquestes preguntes comporten unes conseqüències importants, perquè aborden aspectes centrals de la manera com concebem la societat, la cultura i la mateixa literatura.

El magnífic assaig “Repensar els estudis catalans des de la teoria queer”, d’Antoni Maestre Brotons (Universitat d’Alacant), un poema de Blai Bonet i la novel·la La cançó de l’estiu de Daniel O’Hara ens van servir per estructurar la conversa.

A la resta del seminari vam treballar alguns dels conceptes claus proposats per la teoria queer per a l’estudi de les identitats sexuals i de gènere, i els vam aplicar a l’anàlisi de textos literaris catalans. En primer lloc ens vam centrar en la biopolítica, concepte  fonamental en l’obra de Michel Foucault, i en la performativitat de gènere, una idea que Judith Butler desenvolupa a les seves obres. El terme “biopolítica” es refereix al plantejament que fa Foucault del desplegament del poder en l’era moderna: les formes de poder en la modernitat disciplinen els cossos a través de determinats discursos i “dispositius” institucionals; la sexualitat és un d’aquests dispositius. Pel que fa a la teoria de la “performativitat del gènere”, Butler afirma que no hi ha una connexió directa i fixa entre el sexe biològic, el gènere i el desig (la preferència per un sexe o un altre), i d’altra banda que el gènere no és altra cosa que el resultat d’una actuació (performance) a partir d’una imitació sense original: tot el gènere, diu Butler, és imitació, és drag. Aquestes idees ens van servir per centrar l’anàlisi dels contes de Terenci Moix i de la novel·la Boulder, d’Eva Baltasar.

En segon lloc, l’alumnat va reflexionar sobre la relació entre norma, desig i transgressió. Totes les societats regulen els cossos, els gèneres i els desitjos, i en totes les societats existeix la possibilitat de resistir o fins i tot de subvertir aquesta regulació. Una funció important de la teoria queer ha estat fixar el centre d’atenció sobre aquest punt i posar-lo al servei d’un qüestionament de les normes sexuals i de gènere que faci possible una pluralització de les identitats. Un dels aspectes rellevants que es deriven de la regulació social del desig té a veure amb la posició que haurien d’ocupar les sexualitats no heterosexuals. Des d’alguns punts de vista es proposa la “normalització del fet homosexual”, orientada a una acceptació social àmplia de les homosexualitats i a la seva legitimació institucional: parlem, per exemple, del matrimoni entre persones del mateix sexe o de la regulació legal de la reassignació de gènere mitjançant el sistema públic de salut. Des de postures més crítiques, però, es posa en dubte la idea mateixa de “normalitat” i es pregunta si en el desig homosexual hi ha alguna cosa que es resisteix profundament a l’acompliment de la norma social i que rebutja la seva assimilació: aquí trobaríem, per exemple, el concepte d’“heteronormativitat”, proposat per Michael Warner i Lauren Berlant, o l’anomenada “tesi antisocial”, desenvolupada a partir de l’obra de Leo Bersani, que posa en qüestió la noció moderna de ciutadania i defensa que el desig homosexual pot donar peu a noves formes de relacionalitat. Aquestes problemàtiques són centrals en l’obra de Maria-Mercè Marçal i Biel Mesquida, així com d’autors més recents com David Vilaseca i Mireia Calafell, tots els quals vam treballar a l’aula.

La nostra panoràmica dels estudis queer va concloure amb l’estudi de dos temes cabdals: el cos i els afectes. Els debats sobre el cos són centrals en la teoria queer ja des dels seus inicis, i tenen a veure amb la regulació dels desitjos, amb el paper de la discursivitat i amb l’espinosa qüestió de la relació entre gènere i cos.

Ens hi vam endinsar gràcies a textos de Leo Bersani, Marta Segarra i Gerard Coll-Planas. Pel que fa als afectes, la teoria queer ha estat pionera en desenvolupaments en les ciències humanes i socials de les darreres dues dècades, gràcies a l’èmfasi que autores com Sarah Ahmed, Eve Kosofsky Sedgwick o Carolyn Dinshaw han posat en les emocions i els afectes.

De fet, l’experiència viscuda de les persones LGTBI i el discurs polític que es construeix al seu voltant s’estructura en bona part al voltant d’emocions i afectes, que en alguns casos són positius (l’orgull, per exemple) i en altres casos negatius (la vergonya, el sentiment de culpa, la depressió, la ràbia, la por…). L’alumnat ha estudiat aquestes qüestions en profunditat gràcies a l’anàlisi d’obres dels autors catalans que ja hem esmentat, i també d’altres com ara Lluís Maria Todó, Carles Rebassa, Maria Sevilla, Guillem Clua o Lluïsa Cunillé.

Finalment, des de la UOC hem contribuït a socialitzar aquest saber sobre la teoria queer i les homosexualitats en la literatura catalana mitjançant una sèrie de webinaris amb la participació d’especialistes catalans i estrangers. Així, Josep-Anton Fernàndez (UOC) va tractar sobre la relació entre homosexualitat i conflicte lingüístic a Dependent ben plantat per a hereu sobiranista, de Daniel O’Hara; Adriana Nicolau (UOC) va analitzar la representació de les identitats trans a l’obra Limbo, de Les Impuxibles, Marc Rosich, Pol Galofre i Miquel Missé; Ferran Benaiges (Maynooth University i UOC) va tractar sobre l’autoexili a Els homes i els dies de David Vilaseca, i Natasha Tanna (University College London) va parlar de la importància per a la recerca queer de les interaccions quasi eròtiques amb els textos a partir de l’anàlisi de La passió segons Renée Vivien, de Maria-Mercè Marçal.

Amb tota aquesta activitat acadèmica, no ens limitem a celebrar l’orgull LGTBI i a visibilitzar aquest col·lectiu, sinó que posem les sexualitats no heteronormatives al centre de la mirada acadèmica, com a prisma des del qual analitzar un corpus literari fonamental per entendre la literatura catalana contemporània.