Iconografia i anàlisi de la imatge per Ivan Rega

26 desembre, 2017
S. Botticelli, La primavera, c. 1482.
S. Botticelli, La primavera, c. 1482.

Què significa «llegir» una imatge? Es pot llegir la imatge com un text? En el context actual en què vivim, endinsats en la «societat de la imatge», tot donant per fet que existeix una «comunicació audiovisual» paral·lela a la «comunicació verbal», sembla una ximpleria aquesta pregunta. No obstant això, durant molt de temps, la història ha estat una disciplina «logocèntrica» (tendència a posar el focus d’atenció en qualsevol text, en la paraula escrita), ja que la noció de «font» era bàsicament textual. En aquest assignatura no es pretén, però, deixar de banda el textos, sinó fer servir-los al costat de les imatges. Per tant, sembla raonable parlar de «llegir» abans que simplement «mirar» quadres, pel·lícules, fotografies o escultures. Tanmateix el model de lectura de textos (desxiframent, descodificació) és només una metàfora que fem servir pel que fa a la interpretació de diferents fenòmens o actes comunicatius en que intervé la imatge. Si una obra d’art, però, és susceptible de ser llegida, és a dir, d’entendre o interpretar el seu significat, de comprendre el seu sentit, segurament hi ha maneres de fer-ho correctament i d’altres de fer-ho malament. És allò l’objectiu principal d’aquesta assignatura —més enllà dels seus continguts—, ensenyar a «mirar» a l’alumnat,  atès que no és una capacitat que es desenvolupa en nosaltres de manera innata, és a dir, no és automàtica.

Nicola Scott and Romulo Fajardo, Jr., Portada de Wonder Woman Annual, vol. 5, #1 (Juliol 2017).
Nicola Scott and Romulo Fajardo, Jr., Portada de Wonder Woman Annual, vol. 5, #1 (Juliol 2017).

Quantes vegades heu vist una pintura o escultura de temàtica mitològica sense tenir la més remota idea dels personatges i/o històries que representa? Sense un coneixement raonable de la cultura clàssica, som incapaços de “llegir” moltes obres de l’art occidental —escultura, arts visuals, literatura, arts escèniques, òpera, cinema, etc. —, que formen part, fins i tot en l’actualitat, de la nostra cultura visual i, en general, de la cultura popular contemporània. Atès que la mitologia clàssica segueix present en la literatura popular en forma d’arquetips (imatges arquetípiques), tant en la novel·la popular —en la tradició del fulletó— com al cinema d’acció, però especialment als còmic books de superherois —bàsicament els de Marvel, DC Comics, i alguns més—.

La mitologia ha estat una referència habitual en el gènere: la ‘Wonder Woman’ va ser concebuda per Hipòlita, la reina de les amazones, i dotada dels seus atributs per Atenea; el Capità Amèrica porta el casc alat d’Hermes i un escut indestructible com el de Perseu. De fet, Superman —creat en 1933 a les pàgines del fanzine Science Fiction— constitueix l’inici d’una nova mitologia. En aquest sentit, el còmic i els seus superherois de paper, juntament amb el cinema d’acció i les telesèries, constitueixen un marc contemporani ideal per al desenvolupament de l’arquetip de l’heroi/semidéu.

Ticià, Espanya rescata la Religió, c. 1572-1575.
Ticià, Espanya rescata la Religió, c. 1572-1575.

No obstant això, la iconografia no només tracta de sants o déus, o de l’estudi d’obres d’art en relació amb les seves fonts textuals i visuals; és quelcom més. Aquest mètode d’estudi abasta qualsevol manifestació de tipus figuratiu, qualsevol imatge en l’accepció més àmplia del terme. I té moltes altres aplicacions depenent de l’objecte d’estudi, de la societat, de l’època i de les relacions que s’estableixen entre forma i contingut. L’arquitectura, per exemple, pot ser objecte d’aquestes lectures, en la mesura en què s’entén l’edifici com una forma simbòlica. També podem abordar l’estudi del paisatge o l’art del retrat, atès que la iconografia parteix sempre del supòsit de l’existència d’un llenguatge figuratiu en el qual les imatges adquireixen un valor simbòlic i, per tant, un significat.

De fet, davant un retrat podem caure en l’errada de pensar, com a la fotografia, que es tracta d’una representació exacta de la realitat, una simple instantània o «reflex» d’un personatge determinat. Res més allunyat de la realitat. Tal com demostren avui dia els professionals de la comunicació no verbal i les agències publicitàries, hi ha regles que regeixen el fenomen de la comunicació a través de la «nostra» imatge, en tant que «imatge» metafòrica del jo o «representació del jo» —com en una autofoto o «selfie» als nostres dies—. De la mateixa manera, es pot suposar que els retrats fets abans de 1900, anteriors a la fotografia, s’ajustaven a un sistema de convencions, més o menys formals, que tenien com a finalitat representar el retratat d’una manera determinada, en general favorable a la seva «representació».

H. Rigaud, Luís XIV, 1701.
H. Rigaud, Luís XIV, 1701.

Així doncs, la creació de la imatge pública del rei o d’altres poderosos, no només de gènere masculí, també femení. És interessant analitzar com els monarques europeus van elaborar o van fabricar la seva «imatge pública» a fi de mostrar el seu poder i virtuts, de vegades de manera molt evident, amb al·legories o elements iconogràfics fàcilment intel·ligibles per tots els estrats de la societat. Altres vegades, en canvi, van recórrer a eines molt més intel·lectuals que només feien anar l’alta cultura i les elits. Per expressar-ho en termes més moderns, el que interessa la iconografia en aquest context és la propaganda i la ideologia que es vehicula a través dels «mitjans de comunicació» visual de l’època; de manera semblant al que succeeix a les societats actuals.

 

Ivan Rega, professor de la UdL i PRA de “Iconografia i anàlisi de la imatge” al Grau d’Història, Geografia i Història de l’Art UOC-UdL

(Visited 166 times, 1 visits today)