La incerta transició cubana

29 abril, 2021
Documentación que acreditaba el espíritu combatiente de las personas vinculadas a la Revolución Cubana (Jaume Claret) Documentación que acreditaba el espíritu combatiente de las personas vinculadas a la Revolución Cubana (Jaume Claret)

El passat mes d’abril Raúl Castro feia efectiva la seva retirada com a primer secretari del Partit Comunista de Cuba. Era la darrera posició pública que conservava, després d’haver cedit la presidència del país el 2018. En ambdós càrrecs havia succeït prèviament a Fidel, el seu germà gran. Les respectives renúncies, justificades per l’edat, suposen la desaparició del cognom Castro de la primera línia política cubana. Enrere queden el fracassat assalt a la caserna Moncada el 1953 (incloent el famós al·legat “la historia me absolverá” i el posterior exili mexicà), la lluita guerrillera a partir de 1956, la presa del poder el 1959, l’adopció del marxisme revolucionari el 1961, el seu paper com a peó de la Guerra Freda, els seus mites i les seves crisis.

Al·legat d’autodefensa de Fidel Castro davant el judici en contra iniciat el 16 d’octubre de 1953 pels assalts a la caserna Moncada

El pes del castrisme

La petjada de sis dècades de castrisme és absoluta i ha condicionat –condiciona— la societat cubana d’avui, socialitzada, crescuda i desenvolupada dins de les coordenades oficials. De fet, qualsevol relat personal passa necessàriament per aquesta experiència i pel posicionament individual respecte dels esdeveniments contemporanis viscuts a l’illa caribenya.

Fins i tot, les noves generacions més contestatàries construeixen els seus missatges a partir d’aquests referents, com en el cas de l’exitosa cançó “Patria o vida” de Yotuel Romero que, per exigir llibertat, versiona –per desesperació de les autoritats— la clàssica consigna castrista de “Patria o muerte”.

Imatge de la cançó ‘Patria o vida’
Fidel Castro proclama ‘Patria o muerte’ el 5 de març de 1960

També a l’estranger, tant si aquesta marxa respon a un exili polític o a una emigració econòmica. Sense insistir-hi massa, davant les primeres preguntes sobre el seu país, una amiga cubana em regala anècdotes de la seva àvia, que just acaba de fer els 103 anys, fundadora del PCC i amiga de Camilo Cienfuegos, i em fa a mans documentació diversa on es barregen consignes revolucionàries amb diplomes acreditatius de l’esperit combatent.

Present i futur

La situació actual de país caribeny és indestriable de l’herència castrista. Aquest llegat es concreta en una economia poc competitiva amb àmplies bosses de pobresa i depenent del mercat negre, el turisme i les remeses; en un sector estatal i militar poderós, sobredimensionat i en part reticent als canvis; i en uns serveis educatius i sanitaris universals, però precaritzats per les dues circumstàncies anteriors. Això provoca tensions i contradiccions, com la convivència de les bones dades enfront la pandèmia i el desenvolupament de vacunes en fase de proves amb la manca de subministraments, aliments i medicaments bàsics, o dels discursos de les velles glòries encara testimonis dels anys sota l’empara soviètica i la lluita contra l’embargament estatunidenc amb el desencís d’uns joves que, a través de l’accés a internet, saben que hi ha mons més enllà de la tramoia revolucionària. En paraules del còmic i poeta Alexis Valdés, les noves generacions “ja no tenen res a perdre”.

Autor: Falco Negenman (Unsplash)

Evidentment, la nostàlgia respecte de l’illa també es conjuga, entre en els sectors més polititzats i/o perjudicats, amb un clar rebuig respecte dels Castro i de la continuïtat del castrisme. Aquest exili de combat ha tendit a concentrar-se als Estats Units i, de manera significativa, a Florida. Amb un important ascendent sobre la política exterior de Washington, especialment entre els republicans –a diferència del tradicional biaix demòcrata del votant d’origen llatinoamericà—, han construït un imaginari propi, sovint incompatible i que es mou entre el desig de revenja i la voluntat de regeneració. A la seva darrera i exitosa novel·la, el cubà Leonardo Padura recull precisament aquest ampli ventall intern i extern del post-castrisme, no exempt de contradiccions personals i incompatibilitats de projectes col·lectius.

Amb tot i com ha succeït a la història contemporània de l’illa, l’economia i els interessos internacionals acabaran sent els elements decisius pel seu futur. Pel que fa a les influències estrangeres, Cuba ha perdut preeminència en l’agenda global, fins i tot pels Estats Units. A diferència dels republicans que mantenen una fructífera simbiosi amb el lobby illenc instal·lat a Florida, l’administració de Joe Biden té d’altres patates calentes tant a nivell intern (Black Lives Matter, recuperació post-covid, pla d’infraestructures…) com extern (Rússia, Xina, Veneçuela…). A més, com recorda Juan González, un dels seus principals assessors, l’actual president “no és Barack Obama” i la porta oberta durant el seu mandat difícilment es tornarà a obrir. Encara més contundent és Peter Hakim, president emèrit del Inter-American Dialogue, “Cuba, ras i curt, ja no és un gran problema pels Estats Units”.

Barack Obama i Raúl Castro a Cuba l’any 2016 (AFP)

Properes passes

De fet, pel futur de Cuba sens dubte resultarà més cabdal l’evolució econòmica i, de retruc, les seves derivades polítiques i socials. Els dirigents encapçalats per l’actual president Miguel Díaz-Canel estan obligats a incrementar l’actual ritme de liberalització, després de quatre anys de estagnació, amb una contracció del 11% durant 2020. Com hauria reconegut el primer ministre Manuel Marrero Cruz: “el pueblo no come planes”. Però aquesta apertura obligada necessita evitar els perills d’una fractura social, les possibles resistències de la vella guàrdia i, alhora, atreure suficient inversió estrangera amb un cert control sobre els seus efectes econòmics, socials i mediambientals.

Autor: Joris Visser (Unsplash)

Pràcticament descartat un retorn massiu de l’emigració cubana, amb el gran veí ocupat en els seu propis assumptes i amb unes organitzacions panamericanes massa debilitades, l’illa caribenya difícilment pot dur a terme per si sola les reformes i inversions necessàries per incorporar-se al mercat globalitzat i no esdevenir un país fallit o patir involucions dictatorials. Sense excloure un futur interès xinès que tornaria a situar Cuba com a peó entre superpotències, el més plausible és augurar una terciarització intensa de la seva economia de la mà del turisme i, en donar-se les condicions geopolítiques, de les segones residències, congressos, etc., sempre i quan el món post-covid ho permeti.

I és que per parlar de la fragilitat dels països dependents de sectors econòmics basats en mà d’obra massiva i poca qualificació i amb estratègies turístiques centrades en la massificació i els preus baixos, potser no cal anar fins a Cuba, apunta l’historiador Jaume Claret

Alguns interessos espanyols

Les grans cadenes hoteleres espanyoles –i significativament les mallorquines— poden jugar un paper principal en aquesta aposta turística. Fins ara, aquestes inversions estaven condicionades a les regulacions del castrisme, amb concessions i percentatges accionarials prefixats pel govern. Aquests obstacles no han impedit un alt rendiment econòmic i un creixent compromís empresarial. Així, el 2019 cadenes com Meliá o Iberostar prorrogaven les seves concessions en el temps i incrementaven les participacions accionarials del 25 al 35%.

En certa mesura, la continuïtat i evolució del post-castrisme (sigui en forma de dirigents, sigui en forma de determinades polítiques) dependrà de la capacitat per generar riquesa i benestar entre àmplies capes de la població. L’exitós capitalisme d’estat xinès, capaç de conjugar la modernització econòmica amb el control polític, és un referent tant temptador com poc útil per una illa que no compta ni amb un mercat, ni amb una indústria, ni amb uns recursos comparables als del gegant asiàtic. Però posar tots els ous al cistell turístic t’exposa a imprevistos climàtics, a disrupcions epidemiològiques, a la discrecionalitat de gustos i a la dependència d’uns pocs majoristes. I és que per parlar de la fragilitat dels països dependents de sectors econòmics basats en mà d’obra massiva i poca qualificació i amb estratègies turístiques centrades en la massificació i els preus baixos, potser no cal anar fins a Cuba.

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari