Lluitant contra l’estigma sense aturar el viatge

17 setembre, 2021
Mans intentant sortir d'una piscina

Projecte MOMENT: metàfores dels trastorns mentals del Grup de Recerca GRIAL de la UOC

En l’imaginari col·lectiu, el concepte de metàfora s’acostuma a relacionar automàticament amb l’àmbit literari. Sabem que poetes i escriptors empren aquest recurs per a abellir el llenguatge o per generar algun tipus d’efecte en el lector. Tanmateix, el camp d’actuació de les metàfores és molt més extens. El nostre dia a dia és ple de metàfores i nosaltres mateixos fem servir aquests recursos, sovint, sense ni tan sols adonar-nos-en. És per això que diem frases com ara “Ja veig què vols dir” -per molt que no estiguem veient res, sinó entenent- o bé “Estic ple de ràbia” -encara que la ràbia no sigui una substància que es trobi dins del nostre cos. I això no ho fem perquè vulguem ser creatius, autèntics o sorprenents: en la majoria dels casos, ho fem, senzillament, per comunicar millor la realitat que ens envolta.

En la majoria dels casos, usem metàfores, senzillament, per comunicar millor la realitat que ens envolta

A més a més, les metàfores tenen el poder de posar llum sobre uns aspectes de la realitat, mentre que en poden ocultar uns altres. I és que no és el mateix dir que la soledat és un pou o dir que la soledat és una platja: la primera metàfora destaca el caràcter d’aïllament i de malestar de la soledat, mentre que la segona destaca el sentiment de llibertat i calma que pot sentir una persona quan està sola. Així doncs, les metàfores esdevenen unes ulleres que ens permeten accedir a la realitat d’una manera o d’una altra

Il·lustració Conill i ànec, publicada a Fliegende Blätter el 23 d’octubre de 1892. Font: Wikipedia

Aquest darrer aspecte resulta cabdal per tal d’entendre el projecte MOMENT: metàfores dels trastorns mentals. Així com hi ha altres estudis que s’han centrat en l’ús de les metàfores en la política, la religió o els mitjans de comunicació, aquest estudi s’ha centrat en les metàfores que es fan servir a l’hora de parlar dels trastorns mentals. Amb aquest objectiu, s’han analitzat els discursos dels dos principals col·lectius implicats: les persones diagnosticades d’un trastorn mental (concretament, persones que pateixen esquizofrènia, trastorn bipolar, depressió o TOC) i els professionals que treballen amb aquests col·lectius (psiquiatres, psicòlegs, infermers i educadors socials). L’objectiu principal del projecte és detectar quines són les conceptualitzacions principals que s’amaguen rere aquestes metàfores, per tal d’entendre millor la manera en què aquestes persones entenen la salut mental.

Salut mental. Font: Pixy

Principals fonts

La majoria de discursos analitzats s’han extret d’Internet: sobretot, de blogs (en espanyol i català) i, en menor mesura, de comptes de Twitter (en espanyol). La raó per la qual s’ha triat aquest mitjà és ben clara: en aquests contextos, les paraules de les persones no estan filtrades per cap entrevistador extern, sinó que neixen d’una voluntat genuïna i espontània d’expressar la mateixa opinió i de compartir-la a través de les xarxes. Això ha fet que aflorin temes -i, en conseqüència, metàfores- que no s’havien detectat en estudis previs similars.

Escriure a les xarxes. Font: Piqsels

Conclusions

Els resultats de l’estudi constaten que les principals metàfores que s’utilitzen per entendre què significa viure amb un trastorn mental són les de viatge i les de guerra. Aquí en teniu alguns exemples: 

“Yo solo sigo mi camino, que es el de mejorarme a mí”.

“Todo se te hace cuesta arriba y piensas: “¿Hasta cuándo durará esto?””.

“[La meva vida] és una lluita per vèncer el monstre que em domina”.

“Seguirem lluitant contra l’estigma”.

Com podeu observar, en el viatge de la vida, la millora pot ser el camí i també hi pot haver pujades i baixades. En un viatge, hi ha obstacles, entrebancs, bifurcacions, companys de viatge, motxilles que pesen… Aquestes persones, doncs, se serveixen d’aquests elements per entendre la mateixapròpia experiència com un itinerari amb una destinació ben clara: una vida sense patiment

Les principals metàfores que s’utilitzen per entendre què significa viure amb un trastorn mental són les de viatge i les de guerra

Pel que fa a les metàfores bèl·liques, cal destacar que, sovint, l’enemic principal és el trastorn, que es percep com un ésser amb vida pròpia contra el qual cal lluitar. Tanmateix, aquest no és l’únic enemic de les seves vides: l’estigma social també ho és. Així doncs, en contra del que es podria pensar, aquestes metàfores no sempre evidencien el caràcter de víctima de la persona afectada, sinó que també poden servir per destacar el seu caràcter agentiu, com a persona que es reivindica per tal de canviar la realitat que l’envolta. De la mateixa manera, les metàfores de viatge no destaquen elements “positius” per defecte, sinó que, tal com hem vist, poden destacar les càrregues i els obstacles que els fan més feixuc el pas.

Les metàfores esdevenen unes ulleres que ens permeten accedir a la realitat d’una manera o d’una altra. 

Més enllà de les metàfores bèl·liques, la tendència a conceptualitzar el trastorn com una entitat externa és una constant en aquests discursos: pot assumir formes tan diferents com una ombra, un monstre o una bèstia, entre d’altres:

“Porque la sombra se pone por el medio, y me tropiezo”.

 “(…) los engranajes que articulan mi Alien y su lubricante fundamental”.

Aquestes metàfores evidencien la pèrdua de control que experimenten aquestes persones quan es troben sota els símptomes del trastorn. No s’identifiquen amb la manera en què es comporten i, per tant, perceben allò que els ocorre com a extern. Això també es pot apreciar en les metàfores del jo escindit. En aquestes metàfores, es posa èmfasi en la divisió interna que experimenten: el jo “sa” i el jo “malalt” lluiten constantment per prendre les regnes de la seva vida:

“Feia tot el que podia per combatre’m, però la part malalta em superava”.

Aquesta dualitat, però, no sempre serveix per destacar la pèrdua de control. En aquells moments en què la persona accepta allò que li passa, el trastorn acostuma a ser conceptualitzat com un company de vida:

“Hoy en día hago una vida normalizada, viviendo y conviviendo con mi trastorno obsesivo compulsivo”.

Pel que fa a les metàfores emeses pels professionals de la salut mental, cal dir que tendeixen a centrar-se en menor mesura en el trastorn i, en canvi, se centren més en la professió. Sobretot, destaquen a MOMENT les metàfores que són crítiques envers el sistema psiquiàtric, percebut com una entitat opressora que exerceix un control autoritari cap a les persones que tracten. 

“La policía médica actúa impunemente, impone sus tratamientos bajo engaños, bajo coacción, coerción o chantaje o bajo la desinformación sistemática”.

Això s’explica perquè la majoria de professionals que es decideixen a escriure sobre salut mental a Internet ho fan, precisament, per mostrar el seu rebuig envers un sistema psiquiàtric excessivament centrat en la medicalització i el control.

Per últim, volem destacar la presència en els afectats de les metàfores de la societat, que tendeixen a posar èmfasi en la necessitat d’eliminar els prejudicis i la discriminació.

“Segurament, el fet que ens marquin les distàncies, sense voler comprendre més sobre el que realment ens passa…”.

“(…) la vergüenza que hemos sentido, por haber sido invisibles.

La falta de comunicació amb la societat es percep com una gran distància, com una barrera o com un mur que, sovint, ha fet que aquests col·lectius se sentissin invisibles

La darrera fita del projecte serà la de crear el primer diccionari de metàfores de salut mental (disponible a partir de l’octubre), en què es podran consultar les principals metàfores detectades a l’estudi, juntament amb exemples reals dels textos analitzats. D’aquesta manera, es pretén acostar tota aquesta xarxa de metàfores a tothom a qui li pugui interessar. 

Comentaris
Deixa un comentari