Matrimonis d’ahir i d’avui

22 octubre, 2021
Il·lustració d'un matrimoni del segle XIX

Similituds i diferències entre els casaments de les besàvies i els nostres

No tot és comparable. Aquest escrit partia de la idea de trobar les set diferències entre un casament del segle XIX amb un de contemporani. I no sempre es pot. El context és primordial. Forçant el joc de les diferències, podríem dir que el Tinder de l’època passava per la collita i les tasques al camp. I clar, comparatives com aquesta són poc acadèmiques.

Així que ens oblidarem de les altres possibles (i forçades) sis diferències i ens fixarem en algunes particularitats entre els esdeveniments de l’època i els actuals. I els seus principals motius. I per fer-ho ens basarem en investigacions i conclusions de la professora Joana Maria Pujadas dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

L’estacionalitat i el pas del camp a la ciutat

Els matrimonis fins a la industrialització, que arriba acompanyada d’una certa secularització i urbanització, estaven marcats pel calendari agrari, les tasques de recol·lecció i les festes religioses. Les parelles d’abans, per exemple, no es casaven per Quaresma, els 40 dies abans de Setmana Santa.

Calendari agrari (1919)

Així doncs, amb l’auge de les fàbriques el calendari laboral passà a ser més uniforme al llarg de l’any i en conseqüència el matrimoni va tendir a la desestacionalització. Però és aleshores quan es detecta un nou canvi de dates i hàbits. “La gent treballadora de les fàbriques passa a casar-se més al desembre, ja que reben les estrenes (més conegudes com a “aguinaldos”) i acostumen a disposar d’uns dies de festa”. En canvi, la noblesa es casava sense un “comportament estacional” molt marcat. 

Forçant el joc de les diferències, podríem dir que el Tinder de l’època passava per la collita i les tasques al camp

Ara hem tornat a l’estacionalitat i a celebrar la gran majoria dels matrimonis en temps primaveral o estival, i així l’esdeveniment llueix, en part, “buscant imitar a la burgesia”. Cal pensar que el nombre de matrimonis en l’actualitat és molt inferior al del passat on en determinades zones històriques gairebé es podria parlar d’una nupcialitat universal, tot i que no era ben bé així a Catalunya.

Fotografia publicada per Juan García Tristante. Casament a principis del segle XX

Homogàmia, casar-te amb un “igual”

La tendència és casar-se “entre iguals”, i cada vegada és més evident. Alguns autors com Branko Milanovic parlen de què aquest comportament, junt amb altres factors, és un dels motius de l’augment de la desigualtat socioeconòmica del temps present. Així que la qüestió dels candidats/es sempre ha estat important, sobretot entre certs cercles socials i classes benestants com a part del forjament de determinats grups socials.

Explosió de la consanguinitat

Passa a partir del segle XIX, quan paradoxalment els mercats matrimonials s’anaven ampliant, fos per la Transició Demogràfica o per una urbanització més intensa… els matrimonis en moltes ocasions se celebren entre parents de sang, talment com els matrimonis entre cosins, o molt afins -parents polítics- es casen.

I també afloren els matrimonis simultanis, és a dir un mateix dia es casen dos germans amb dues germanes (de dues famílies diferents) o fill i fill d’uns contraents vidus. Però, a més, també s’observa un increment dels denominats levirats i sororats.

Així, “a vegades quan la dona es moria, el vidu es casava amb la seva cunyada, amb la germana de la primera dona”. En el passat, de manera general s’ha observat que  “es casaven abans els vidus que les vídues, ja que si aquestes tenien fills acostumava a ser una barrera”.

Harper`s Bazaar USA (1916)

Conviure abans, una passa vers la modernitat

El matrimoni dels nostres avantpassats estava fortament lligat a la reproducció, ja que hi havia un suposat celibat. A Occident, per exemple, en el passat i en condicions normals l’arribada de fill era després dels 9 mesos preceptius d’embaràs, cosa que no passava a Àsia on el matrimoni no implicava la procreació immediata.

Ara, en canvi, la gran majoria de parelles conviuen primer i es casen després, majoritàriament, per formalitzar la seva situació administrativa per tenir descendència (o un cop n’han tinguda).

La gent treballadora de les fàbriques passa a casar-se més al desembre, ja que reben els “aguinaldos” i acostumen a disposar d’uns dies de festa

Entre els nostres avantpassats, però, també hi havia convivència entre parelles del mateix sexe. Moltes d’elles havien de fer-se passar per amics o amigues. Sobre aquestes parelles LGTBI la documentació eclesiàstica no aporta dades, i la civil existeix a partir de finals del segle XIX, quan l’any 1871 es generalitza el Registre Civil. Per això, “documentalment no podem seguir la pista a aquestes unions entre el mateix sexe”.

Marcela i Elisa, dues mestres de La Corunya que es van casar i a qui Isabel Coixet va dedicar una pel·lícula

Ara bé, un tret característic de l’actualitat és la corresponsabilitat, que es dona molt més entre les parelles amb una certa formació acadèmica. En gran manera, “a Espanya la revolució de gènere s’ha fet de portes en fora i no tant cap endins. És a dir, les dones tenen doble càrrega, la de casa i la de l’esfera social i laboral”.  

Diferències que venen de lluny

Es parla molt de la diferència entre els països nòrdics i els mediterranis, pel que fa a la bretxa salarial entre sexes, a les facilitats per tenir criatures… És així i ve de lluny. Entre el segle XVII i el XIX el model europeu implicava que històricament la dona sortia de casa abans del matrimoni i treballava fora, i es casava un cop havia acumulat estalvis. Això és l’anomenat European Marriage Pattern. Aquesta independència no es troba al model mediterrani.

Ara bé, “ni tot és tan blanc, ni tot és tan negre”, ja que estudis de les darreres dècades van mostrant com la dona del Sud d’Europa també va sortir a treballar abans del matrimoni i com després del matrimoni va continuar amb un paper actiu al mercat de treball. Autores com Cristina Borderias, Carmen Sarasua o Beatrice Zucca, entre d’altres ho han posat sobre la taula.  

Herències i dots, costums del passat?

A Catalunya no era tendència la unió matrimonial de dos hereus, ja que significava subsumir un dels patrimonis en l’altre. I és que a Catalunya sempre ha existit la separació de béns. I és l’hereu qui té la funció de col·locar a la resta de  germans/es.

Estudis de les darreres dècades van mostrant com la dona del Sud d’Europa també va sortir a treballar abans del matrimoni

“Tot i que podria semblar que la resta de germans/es, els que no eren hereus, perdrien l’estatus social, en estudis que hem realitzat hem pogut veure que es cuida que no pateixin un descens social”. Però a més, cal tenir present que l’hereu rebia el patrimoni quan els pares morien, mentre que les dones comptaven amb el dot en vida, abans de casar-se, igual com passava amb els cabalers…

Fotografia publicada per Juan Carlos López Medina

Aquesta idea d’herència indivisa cau en desús a partir de l’aprovació del Codi Civil, a finals del segle XIX que propugnava un repartiment igualitari entre els fills/es com era imperant a la Corona de Castella.

Val a dir que, històricament, ni l’herència indivisa era tan desigual a efectes de distribució entre filles/es ni tampoc era tan igual l’herència divisa. Així, i juntament amb l’efecte de la industrialització, els cabalers (fills no primogènits ni hereus) deixen la terra i marxen cap a les poblacions industrialitzades a la cerca de feina.

Hi ha una dita que parla que Barcelona està feta de cabalers”. També n’hi ha que marxen del camp i van a estudiar. Tot plegat correspon al que es coneix com a “estratègies de reproducció social”, que significa que cada germà té el seu destí. “Per alguns és el Seminari. I amb tot es busca mantenir l’estatus de la família d’origen i si es pot millorar, encara millor”.

Fons de la Biblioteca de la Universitat de Sevilla

Hi ha  altres regions d’Espanya on el destí passa per fer-se militar. “Es reparteixen entre diverses opcions per evitar el conflicte entre els germans i mantenir la posició de la família”.

Amb l’efecte de la industrialització, els cabalers (fills no primogènits ni hereus) deixen la terra i marxen cap a les poblacions industrialitzades a la cerca de feina

Així doncs no hem jugat a les set diferències, però sí hem intentat contextualitzar com es casaven els nostres avantpassats, i traçat certes similituds amb els temps actuals. El que és ben segur, i així ho indica l’Instituto Nacional de Estadística, és que tot i que a Espanya la població puja, el nombre de matrimonis va a la baixa.

Juan Pablo Rodríguez (Unsplash)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari