Per què pensar l’obediència?

26 novembre, 2020 obediencia-miquel-seguro-filosof

Miquel Seguró, filòsof i professor col·laborador UOC, reflexiona entorn el concepte ‘Obediència’ amb motiu de la seva pròxima intervenció al Cicle Obediència, organitzat pel Màster d’Humanitats de la UOC i el Màster de Filosofia UOC. La sessió serà online l’1 de desembre 2020 a les 19 h via Google Meet.


Per Miquel Seguró
Filòsof i professor col·laborador UOC

L’obediència no té bona fama, certament. Habitualment se la relaciona amb una imposició o una resposta d’abnegació, i, per tant, un fenomen poc relacionat amb la voluntat. Un fenomen, en definitiva, allunyat d’una genuïna experiència ètica i política

D’ençà de la Modernitat, però, la noció d’obediència s’ha relacionat també amb la vida comunitària i les seves necessitats, perquè la societat reclama, per fer-se sostenible, l’acceptació d’unes regles de joc compartides i transversals que comporten aplicar límits a la individualitat. D’altra banda, l’experiència ètica individual se l’ha anat concebent progressivament com a autodeterminació, és a dir, com un procés de determinació de la pròpia voluntat, una dialèctica que, en el fons, implica d’alguna manera “obeir-se a si mateix”.

Des d’aquest vessant, doncs, sorgeixen dues qüestions cabdals per a pensar l’experiència “obedient”:

  1. Podem interpretar aquesta experiència d’autodeterminació com un fenomen relacionat amb l’obediència, en el sentit que fem “cas” a alguna instància interna a la qual ens entreguem? La raó, les emocions, els costums, o el que es consideri… O, pel contrari, l’obediència només té sentit si fem referència a un element aliè que d’alguna manera s’imposa ab extra?

  2. Hi ha alguna possibilitat de vida en comunitat que no passi per l’obediència a alguna instància meta-subjectiva? En cas afirmatiu, el que faria problemàtica l’obediència seria l’obediència en si, o més aviat, allò a què hem de ser obedients?

 

Per acabar d’obrir més la reflexió, sembla que les dues preguntes (sobretot la segona) apunten a dos elements més: el poder i les fonts del poder. El poder, perquè l’obediència (o desobediència) implica sempre un reconeixement (negatiu, en el cas de la desobediència) de quelcom que ens implica i ens transcendeix. I sobre les fonts del poder perquè apareix la pregunta per allò que ens duu a realitzar l’acte d’obeir (o desobeir), tema en el qual cal considerar, també, el pes de les emocions, i sobretot la por


En la propera xerrada-col·loqui que us proposem, ens acostarem a aquestes qüestions que, si bé d’antuvi poden semblar clares i diàfanes, a mesura que hom s’hi va endinsat va trobant més portes per obrir i nous camins per transitar. Us esperem l’1 de desembre a les 19h a Google Meet.

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari