Raons per a un nou Màster Universitari d’Història del Món Contemporani

28 maig, 2021
Peces decoratives amb cares de dirigents polítics

Hi ha qui es demana si té sentit desenvolupar un nova titulació quan, com la resta de disciplines més humanístiques, la Història veu qüestionat tant el seu prestigi social com la seva presència a l’espai públic, assetjada pel pragmatisme de l’aplicabilitat i una mirada creixentment economicista sobre la formació. I, tanmateix, la resposta és que sí.

Algunes raons per a proposar (i cursar) un nou Màster Universitari d’Història del Món Contemporani.

En primer lloc, necessitem adonar-nos com a ciutadania de la fal·làcia que s’amaga rere uns plantejaments que bandegen les disciplines que, precisament, faciliten el pensament crític i dialoguen amb la tradició. Res ho exemplifica millor que adonar-se com, mentre es redueix l’oferta i la demanda educatives genèriques, s’intensifica la dedicació a les humanitats per part dels centres d’elit i de les classes dirigents durant la seva etapa formativa i més enllà. Aquesta paradoxa resulta ben reveladora respecte de la falsedat de la seva suposada inutilitat

S’intensifica la dedicació a les humanitats per part dels centres d’elit i de les classes dirigents durant la seva etapa formativa i més enllà

En el cas de la Història, a banda dels coneixements, bàsics per entendre els orígens del món actual i per dotar-nos de les coordenades interpretatives bàsiques, aquesta ens facilita una sèrie d’eines metodològiques i, sobretot, un mètode per pensar històricament i així entendre els processos que caracteritzen l’experiència humana. Parafrassejant a l’historiador valencià Pedro Ruiz Torres, la bona Història és precisament aquella que incita a pensar críticament, a trencar amb el conformisme social i les fórmules donades, a construir una visió pròpia i depurada de tòpics i a formular interpretacions del passat útils per encarar els interrogants de present i futur immediats. 

Al món anglosaxó, ja són diverses les veus que adverteixen contra aquesta segregació que accentua les desigualtats. En paraules de la historiadora i divulgadora britànica Kate Williams necessitem més història, no menys. Perquè, contra el què diuen alguns, el pensar històricament segueix sent rellevant, pertinent i decisiu.

Aveedibya Dey (Unsplash)

En segon lloc, sense menystenir la vessant econòmica i sense reduir-la a l’aplicabilitat immediata, cal entendre el retorn social d’una forma més àmplia que abasta des de la complementarietat competencial amb d’altres àmbits i àrees de coneixement –del periodisme a l’economia, passant per les ciències polítiques o la comunicació—, fins la generació de continguts per a la creixent multiplicitat de plataformes. Mai s’havia consumit tanta història com ara: des de sèries de televisió a equipaments culturals de tota mena, passant per revistes i podcasts de divulgació o la novel·la i els còmics històrics. 

Mai s’havia consumit tanta història com ara

History in HD (Unsplash)

Això ens aboca també a repensar la pròpia disciplina per fer-la evolucionar, per enriquir-ne la mirada, i per acostar-nos a territoris de frontera i problemes actuals. La Història no ens dona receptes, ni ens permet endevinar el futur, ni tan sols evita recaure en certs errors. Ara bé, sense les coordenades adients i sense conèixer els processos previs, és evident que partim en desavantatge a l’hora d’entendre el present i d’imaginar possibles escenaris de futur immediat. D’una banda, perquè hi ha dinàmiques que transcendeixen el moment concret i demanen de ser enteses i analitzades des d’una mirada diacrònica. De l’altra, perquè la metodologia històrica ens permet accedir a un tipus de pensament on l’analogia, la crítica i les competències mobilitzades ens atorguen un avantatge tant a l’hora d’entendre i explicar el passat com de facilitar la prospectiva respecte l’endemà.

Tenint present aquest terreny de lloc, el nou Màster Universitari d’Història del Món Contemporani presenta tres clars trets distintius. La primera característica és inherent a la pròpia UOC, al seu model educatiu i al seu caràcter online. Com afirmava la historiadora britànica Mary Beard, la nostra universitat ha trobat la manera “d’aprofitar el poder de les noves tecnologies per a millorar l’experiència de les noves generacions”.

Això ha revertit en assignatures capaces d’assumir amb naturalitat els textos i autors més recents sobre historiografia, obrir-se a les possibilitats de la ciència de dades i col·laborar amb especialistes destacats dels seus respectius àmbits de coneixement. Perquè no es tracta, per exemple, d’afegir unes gotes de perspectiva de gènere, sinó incorporar aquesta mirada de forma transversal, conscients que, en paraules de la historiadora Natàlia Mora, sense ella no podem entendre, per exemple, transformacions tan rellevants com els processos d’industrialització.

CHUTTERSNAP (Unsplash)

El segon fet diferencial ja s’explicita al nom de la nova titulació i és la voluntat d’una perspectiva realment mundial i contemporània. En aquest sentit, la cronologia arrenca amb el sorgiment de la modernitat i comprèn fins el dia d’avui, perquè ens centrem en processos històrics pertinents i vius, amb talls que no responen a criteris geogràfics sinó temàtics. Això ens porta, per exemple, a parlar de les revolucions productives i de la més recent globalització i uberització, tot analitzant com el seu impacte, profunditat i calendari varia segon la regió analitzada i, en cada cas, podem identificar continuïtats i diferències. Per tant, parlem d’Occident, però també d’Àsia o d’altres zones del món, però d’una forma integrada i raonada. Sense una perspectiva global, la nostra comprensió sempre serà limitada.

Sense una perspectiva global, la nostra comprensió sempre serà limitada.

I, finalment, hi ha la voluntat d’incorporar noves mirades tant a través d’aproximacions que tinguin presents d’altres formats i usos (també els abusos) de la història, però també qüestions frontereres amb d’altres disciplines, amb arrels en el passat i amb continuïtat en el present. Per això ens aproximem, entre d’altres, a l’impacte de la ciència i la tecnologia a les diferents realitats culturals; a l’emergència climàtica des de l’ecologia i els estudis ambientals; als efectes de les epidèmies, les migracions o les crisis poblacionals des de la demografia; als darrers treballs sobre desigualtats econòmiques tant des de la mirada política com la sòcio-econòmica; o a les derives il·liberals i les esperances de col·laboració transnacionals des de les ciències polítiques. Perquè com va recorda-li a l’historiador Josep Fontana un dels seus mestres: “No és una ciència freda el que volem; però és una ciència”.

L’historiador Josep Fontana (Wikimedia Commons)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari