Disseccionar l’obediència en escenaris de nova normalitat

10 setembre, 2020

Tot i la quotidianitat de la incertesa, seguim en l’escenari que ha emmarcat el 2020. Un any clarament atípic per la pandèmia de la COVID-19 que rere seu ha generat un conjunt d’interrogants, alguns d’ells incidint directament en qüestions que refereixen a la societat i a la ciutadania. És per aquest motiu que els cicles que habitualment ha organitzat el Màster d’Humanitats de la UOC, enguany gira entorn l’obediència.

El cicle “Obediència”, un concepte estretament lligat a la idea de normalitat —i la nova, també–, s’inaugura aquest 16 de setembre de 2020 i tindrà una durada de 10 sessions planificades fins al 2 de febrer de 2021.

El programa amplia localització i es diversifica en dues ubicacions: Barcelona i Terrassa. Compta amb la col·laboració de La Llibreria Documenta i Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa. El cicle “Obediència” està organitzat per Francesc Núñez, director del Màster universitari d’Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies UOC, i pel Màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis UOC.

Abans d’estrenar el cicle “Obediència”, us convidem a reflexionar sobre aquest concepte amb una dissertació filosòfica de Jordi Sadurní, filòsof i professor de filosofia a l’INS Valldemossa.

Al final d’aquesta publicació hi trobareu el programa. 



Reflexions sobre l’obediència des d’una mirada filosòfica

Jordi Sadurní

El normal és obeir. 

Només que admeti l’afegitó sintètica d’algun altre enunciat, a favor o en contra de l’obediència, aquest primer enunciat ja sap que serà lapidat o que morirà a la foguera. Per això s’ha quedat sol, a mitja levitació, abans de deixar-se cuirassar per una mera trivialitat: el normal és obeir, perquè el que constitueix la normalitat és una forma o altra d’obediència. Està clar que no són el mateix, però normalitat i obediència són un matrimoni entranyable que mai no se separa. 

Normalitat i obediència són un matrimoni entranyable que mai no se separa.


Quan s’esquerda una normalitat, però, una de les primeres preguntes que es fa la nova orfandat resultant és la que es demana a què hem d’obeir i per què i, paral·lelament, és clar, a què hem de desobeir i per què. El primer despertar de l’obediència és el d’Antígona. La filla d’Èdip ja no pot només obeir els déus antics de la llar, perquè l’esquerda l’expulsa de la tradició. Cap llei, ni nova ni vella, no pot preveure el pitjor, perquè el pitjor és justament —segona trivialitat, també relativa— l’esquerda no prevista que deixa la llei a l’ombra d’una altra llei. Com és que els déus de la llar no van preveure això? Com és que la llei civil tampoc no va preveure un cas de col·lisió com aquest? Qui podia preveure que el llamp de Zeus prescrigués primer el combat fratricida i que, a sobre, no evités després que els dos germans se servissin, l’un defensant la ciutat i l’altre atacant-la,  una mort mútua i simultània? Forçada per les noves lleis civils, Antígona ja no pot limitar-se a obeir la tradició que ha rebut dels pares i que ve, si més no, del temps fundacional dels mites, d’aquella conversa arriscada entre Príam i Aquiles davant del cadàver d’Hèctor. El rei de Troia i el protegit dels déus comparteixen sense esquerda l’obligació d’enterrar cadascú els seus morts: a l’ombra d’aquesta llei, la còlera d’Aquiles encara és capaç de plorar la solitud del seu propi pare, perquè Aquiles sap que el seu pare no, que no podrà enterrar el seu fill. El que dos enemics sí que poden pactar al camp de batalla en descobrir una llei secreta que encara els uneix, quan el pitjor engendra un cas de confrontació entre dues obediències, el governant novell que defensa la llei civil no ho sabrà decretar, en canvi, a favor de les lleis universals no escrites que la seva pròpia ciutadana-neboda voleia, perquè les lleis universals no escrites no són les que aquesta ciutat sí que ha escrit. Ara l’esquerda porta Antígona, si de cas, al tradicionalisme, és a dir, a optar pels déus antics de la llar en detriment de la nova llei de la ciutat. I optar ja no és mai continuar. Príam i Aquiles encara continuen la llei no escrita perquè ploren plegats la solitud dels qui no poden enterrar els seus. Però Antígona, confrontada a la prohibició de la llei civil, ja no plora: vol enterrar el germà insepult perquè així ho mana el fet que sempre s’hagi fet així fins ara, el moment de l’esquerda. Ella continua la tradició tan poc com Creont. Tanmateix, l’esquerda i la pregunta que la forcen a obeir una llei, a desobeir-ne una altra —i a respondre de la tria amb raons— ha estat sens dubte el distintiu propi del procés crític i civilitzador de l’obediència, que es diferencia així de les seves formes més opaques. Al segle xx, però, aquesta distinció toca a la seva fi perquè apareixen formes de barbàrie que diuen el que fan, que fan el que diuen i que, amb molt poques dosis d’opacitat, aconsegueixen quotes d’obediència justificada esfereïdores, del tot contràries a la tradició i al sentit comú, a través d’una sàvia administració dels temps i els espais en què s’ordenen els fets i els discursos.

El resultat fou que també l’interès filosòfic per l’obediència va seguir el camí de la diferència ontològica: va deixar d’entretenir-se per les coses a les quals obeíem, i per les raons d’obeir-les o desobeir-les, i va descobrir la urgència d’ocupar-se de l’obediència mateixa, de l’obediència que dona raó dels obedients i de les coses que mereixen obediència. El segle XX contravindrà l’antiga ocupació d’explicar l’obediència com una funció dels amos i els servents, dels dominants i els dominats. L’ontologia de l’obediència substitueix, en l’anàlisi del present i també del passat, els vells sabers òntics i fonamentadors sobre qui mana, qui obeeix i per què. Tal vegada, l’experiència d’Orwell en aquest tomb de la qüestió sigui de les més exemplificadores: present al terrabastall que es produeix el 37 en plena guerra civil espanyola, desprès de fer-ne la crònica a Homenatge a Catalunya i de l’experiència de la segona guerra mundial, l’escriptor sap que les formes de domini que ha vist en el període bèl·lic aspiren a una eficàcia que va més enllà de la guerra i dels blocs que en resultin: a Mil-nou-cents vuitanta-quatre (1949), el gran al·legat novel·lístic contra el totalitarisme —i explícitament filosòfic, al voltant del tema de la veritat—, Orwell gosa projectar les línies mestres d’aquell ideal de domini en un futur indefinit i en una localització que juga irònicament amb els referents òntics: el dolent s’assembla a Stalin, el bo s’assembla a Trotski, però la ciutat ja és Londres, i tot això és igual perquè els altres règims oposats, si existeixen, fan el mateix que el de Londres; només són tres règims diferents perquè, per poder fer el mateix, necessiten l’hostilitat mútua. És radicalment fals que l’obra es deixi tractar com una novel·la de ficció futurista, si abans no parlem de les credencials de la ficció per encarar-nos a una ontologia de l’obediència creixent. El que Mil-nou-cents vuitanta-quatre ens explica de debò és el mètode i la generació permanent i retocable de la infal·libilitat, a través de l’estovament dels fets, les coherències i els interessos divergents, tots ells docilitzats sobre la marxa. Els règims no menteixen: inventem un llenguatge nou i produeixen les veritats obeïbles o desobeïbles. Només hi haurà resistència mentre hi hagi necessitat generacional de traducció dels vells llenguatges al nou.

La diferència ontològica en el planteig provoca, d’altra banda, que l’antic concepte antitètic de l’obediència quedi esmicola en el procés. Per la sola empenta de l’anàlisi de l’obediència, tal com Isaiah Berlin la descrigué, la llibertat mateixa s’esqueixa en dues formes segons se la consideri des del punt de vista de la causa o de l’efecte de les accions. El concepte negatiu de llibertat, és a dir, l’absència d’impediment o d’obstacle a l’execució de les decisions, sigui el que sigui el que ens mou a seguir-les, es contraposa ara al concepte positiu, és a dir, a la convicció de saber-se un ésser autònom, de donar-se un mateix la llei a seguir, sense obeir a cap autoritat exterior, siguin les que siguin les conseqüències de l’exercici de l’autonomia. Lliberals i republicans, per dir-ho ras i curt, mentre és llancen els plats pel cap acabada de segona guerra mundial, ens ajudaran a entendre que, així com hi ha una forma d’obediència que s’insereix en el discurs de la sobirania, de la creació de sentits de pertinença que sotmeten les facultats inferiors a les superiors, la sobirania de l’individu a la del grup i la d’uns grups a d’altres grups, també creixen les tècniques que forcen la presa d’aquestes decisions que les democràcies liberals es vanten de no obstaculitzar. Tots dos grups pensen la llibertat per evitat l’obediència que temen mentre legitimen la que els satisfà. Mentrestant, els uns i els altres ens ajuden a fer visible i a confirmar, en llur batussa, que la llibertat ha esdevingut més un mode de l’obediència que no pas l’obediència un dèficit de la llibertat. En el descrèdit mutu dels uns pels altres, l’ontologia de l’obediència s’ha anat desvinculant, doncs, dels vells enclavaments fixes de l’amo que mana i de l’esclau que obeeix, de la causa que obliga i de l’obstacle que barra el pas a l’efecte. Sense oblidar els vells enclavaments, s’orienta més cap a les formes d’obediència sense amo que ens ensenyen a parlar i a desitjar, a pronunciar els enunciats que passen per nosaltres com si fossin més ells els qui ens constitueixen que no pas nosaltres a ells. Les formes possibles de millorar les democràcies ja no fan oblidar, sinó escoltar amb oïdes renovades, la sentència inserida per Plató a la frontissa que franqueja el pas de la democràcia a la tirania, i que tant va desfermar les cauteles dels republicans clàssics: «sembla que la tirania no s’estableixi a partir de cap altre règim polític que la democràcia, i que sigui a partir de la llibertat extrema que sorgeixi la més gran i més salvatge esclavitud». L’ontologia de l’obediència, atenta sempre a la diferència, a l’ésser obedient de cada obediència, sembla desentendre’s dels prefixos per centrar-se només en el cratos de cada prefix. Es tracta, sens dubte, d’un miratge: la diferència no es tal si no diferencia. Però la filosofia decideix des del mètode: desatén el subjecte i l’objecte per atendre als mètodes que els constitueixen i els relacionen o no com a tals. Podríem dir que substantiva el mètode de l’obediència, que la converteix en el tema. I és en això, precisament, que la vigent ontologia de l’obediència tard o d’hora també s’haurà de mirar al mirall.

Perilla de caure, en cas contrari, en l’arrogància de la lucidesa, que tot ho veu menys els efectes de dir el que veu. Portar a primer terme l’ésser de l’obediència, que devia una part no menor del seu èxit al fet d’haver esdevingut invisible per més que la tinguéssim al davant, ens ajudarà a desobeir o bé ens condemnarà a haver de respondre a formes de control més conscients de si, més cauteloses i eficaces? Quan l’obediència és analitzada al laboratori i se la sotmet al mètode experimental, per exemple, per veure quins factors ens fan obeir les ordres cruels i quins ens ajuden o ens forcen a desobeir-les, a què ajuda el nou coneixement lúcid, a la resistència o a la proliferació refinada de la crueltat a mans dels nous aprenents? Al servei de qui es posa el mètode que l’experimentador mostra? En general, qui redimoni llegeix El Princep de Maquiavelo? L’autor el va escriure per als prínceps nous, ja ho sabem, no pas per als súbdits nous, ni per als vells tampoc. Publicat el 1514, prou temps desprès d’arribada la impremta a Europa pels volts de 1440, el llibre ja planteja com a objecte, com a llibre i prou, una sèrie de qüestions que no es responen ni des de l’estricta doctrina, ni des de l’epistemologia que desplega, sinó des de l’ars dramatica que embolcalla la publicació del llibre: qui l’escriu, per a qui, per governar a qui i en coneixement de qui? Perquè aleshores, per exemple, el príncep nou encara pot prometre alguna cosa als seus aliats, atès que El Príncep li dona llicència per a no complir les promeses que faci i que això pot ser llegit per tothom que sàpiga llegir, inclosos el possibles aliats del príncep nou? Aquesta és la més elemental i kantiana de les paradoxes i, si la resposta és afirmativa, deu voler dir que els obedients no llegeixen, que són obedients perquè no llegeixen. O són obedients encara que llegeixin? Tal vegada les tècniques d’obediència amb què avui ens encarem tendeixen a no ser fal·libles encara que siguin conegudes. Tal vegada l’ontologia de l’obediència hauria de ser prou sàvia per callar el que veu o audaç per dir alguna cosa més del que veu, alguna cosa que converteixi l’obediència en una opció, només en una opció. Perquè el normal és obeir, tan normal com excepcional és que s’obrin les esquerdes.


cicle-obediencia


PROGRAMA | CICLE OBEDIÈNCIA | Xerrades a la Documenta i a Amics de les Arts i Joventuts musicals de Terrassa

Organitza: Màster en Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies i Màster en Filosofia pels reptes contemporanis. Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. 

Responsable: Francesc Núñez, director del Màster d’Humanitats de la UOC. 

Col·laboren:

  • Llibreria Documenta (Carrer de Pau Claris, 144)
  • Amics de les Arts i Joventuts musicals de Terrassa (Carrer de Sant Pere, 46 / Carrer del Teatre, 2)


“Obediència” | XERRADES DOCUMENTA | De 19 a 20.30 h

16 septiembre 2020

Maquiavelo: poder, ficción y conflicto, per Antonio Gómez Villar

Resumen: Maquiavelo ha sido presentado con frecuencia desde lecturas simplificadoras que lo han señalado como como un defensor del cinismo y la crueldad como formas de actuación del poder. Lejos de estas miradas, planteamos una lectura de Maquiavelo desde el antagonismo y la emancipación. Pueblo es para Maquiavelo el nombre de un deseo: lo que no quiere ser dominado. Sólo a través del tumulto, del conflicto entre el pueblo y los grandes, podrán nacer leyes buenas. Maquiavelo es, en definitiva, la figura que mejor captura la plenitud de la ruptura fundacional de la Modernidad y propone una fecunda concepción del fundamento de todo orden político.

Antonio Gómez Villar, profesor de Filosofía en la UB y en la UAB. Es autor de El método genealógico en F. Nietzsche (UOC, 2020); Working Dead. Escenarios del postrabajo (La Virreina, 2019); E. Laclau y Ch. Mouffe: hegemonia i populisme (Gedisa, 2018).

14 octubre 2020

El biaix disjuntiu, per Jordi Sadurní Sol

Resum: Els filòsofs poden ser més o menys empiristes; poden ser més o menys racionalistes o logicistes i poden ser més o menys pragmatistes, però els règims polítics no poden triar entre aquests –ismes, perquè se les han amb fets, també se les han amb enunciats coherents o incoherents i, naturalment, tant els fets com els enunciats poden ser més o menys favorables als interessos del règim en qüestió. I se les han amb aquestes tres realitats en la seva emergència originària, abans que arribin els filòsofs d’aquestes escoles per reduir, a través de l’argumentació, dues de les anteriors realitats a la que fa tres, cadascú a la seva, que és, més o menys, el que fan les tres escoles filosòfiques esmentades. La filosofia arriba massa lentament als requeriments d’un règim polític o de qualsevol altra entitat amb urgències, un individu, un govern, un partit… que pugui experimentar com a adversos els fets o la coherència lògica dels enunciats. El totalitarisme, la tendència de qualsevol tendència política o civil al totalitarisme, es caracteritza per la supeditació absoluta de les dues primeres formes de veritat a la veritat interessada que proclama. L’interès d’allò o d’aquell que es troba en transit totalitari desestima, genera, modifica i anul·la les dades i els fets, com també obvia incoherències o reconstrueix coherències sobre la marxa. És clar que calen diversos elements persuasius, de control i d’autocontrol, per acompanyar aquesta doble subordinació. El biaix disjuntiu és una de les disposicions persuasives, per no dir la fonamental, a través de les quals l’autoritarisme s’ensenyoreix del domini lògic, de la premissa major del raonament dels obedients, altrament dit, els fa el xantatge imperfecte, però eficaç, que genera l’obediència.

Jordi Sadurní i Sol. Llicenciat en filosofía. Professor de filosofia a l’INS Valldemossa de Barcelona

11 novembre 2020

La governamentalitat ambiental, per Esther Jordana

Resum:  Quan pensem en una relació de dominació sovint la pensem com un exercici asimètric de poder d’un individu o col·lectiu sobre un altre. Una relació que, en extrem, pot implicar la força per a efectuar aquesta relació de domini. Si bé aquesta violència es manifesta quan apareixen mobilitzacions o protestes que se situen des d’una crítica sistèmica i una voluntat transformadora, la nostra vida quotidiana es desplega en una altra mena de dominació. Un govern de la nostra vida que s’exerceix des de pràctiques que configuren les nostres maneres de ser i comportar-nos. La nostra proposta és introduir des d’aquesta perspectiva el pensament de Michel Foucault tractant de portar-lo fins al present.

Ester Jordana Lluch, Investigadora i Docent. Actualment professora al Grau d’Arts i disseny de l’Escola Massana (UAB) i al Màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis (UOC). El seu camp de recerca gira al voltant dels vincles entre estètica, política i pensament crític contemporani des de la pregunta pel seu caràcter transformador. És autora del llibre Michel Foucault: Biopolítica i Governamentalitat. Barcelona: Gedisa, 2018. 

9 de desembre 2020 

Sujeto desobediente, objeto obediente Las paradojas de la libertad, la igualdad y la fraternidad, por Juan Manuel Cincunegui

Resumen: La pandemia del Covid-19 ha desatado un debate encendido entre aquellos que denuncian a los gobiernos y organismos internacionales de imponer un orden de control social y a las poblaciones de aceptar pasivamente las restricciones a los derechos fundamentales, y animan comportamientos desobedientes de todo tipo; y los que aducen que, ante la enormidad de la crisis, necesitamos cultivar un comportamiento socialmente obediente y responsable. 

De manera análoga, en la pugna soberanista, se han enfrentado los desobedientes frente a un orden constitucional que se juzga injusto, y los obedientes apegados a la ley que garantiza la convivencia pacífica.  

Ante las políticas de ajustes económicos que han afectado a las ciudadanías en las últimas décadas, vuelve a escenificarse una encrucijada semejante, en la que se debaten los desobedientes a los mandatos presupuestarios europeos, y quienes exigen obediencia ante las políticas de ajuste. 

Lo cierto es que no existen sujetos desobedientes que no sean, a su vez, obedientes objetos de deseos e ideales, como no hay objetos obedientes que no sean a su vez sujetos activos que se reafirman en su conformidad aparente a las normas sanitarias, la legislación constitucional o las prerrogativas que impone el mercado.  

En los individuos concretos, las obediencias y las desobediencias conviven dando forma a personalidades complejas y contradictorias. Estas contradicciones en el corazón de la subjetividad no hacen más que reflejar las contradicciones inherentes de nuestras sociedades contemporáneas, que se debaten en torno a la obediencia y la desobediencia hacia sus tres principios fundacionales: los de la libertad, la igualdad y la fraternidad.  

Juan Manuel Cincunegui. Licenciado y Doctor en Filosofía (Universitat Ramon Llull), Doctor en Ciudadanía y Derechos Humanos (Universitat de Barcelona), Doctorando en Sociología (Universitat de Barcelona).

Fundador y director de Mente, vida y Sociedad. Autor de Miseria planificada. Derechos humanos y neoliberalismo. Madrid: Dado Ediciones, 2019. 

10 febrer 2020

La desobediencia obediente, per Montse Crespín

Resumen: Tendremos una tiranía de desobediencia obediente (conformist nonconformity) presidida por un infiltrado simbólico cuya elección misma se habrá basado en nuestra convicción profunda de que su personaje es una trola absoluta.” escribía David Foster Wallace (1962-2008) en su novela inacabada y póstumamente publicada El rey pálido (2011). La punzante realidad de nuestro tiempo es que esa aparentemente grotesca parábola literaria ni es ridícula o extravagante ni es un suceso fingido del que extraer hermenéuticamente una enseñanza moral. Es un hecho. Quizás la única acotación que se puede hacer al escritor es el futurible para, así, ayudarnos a comprender los motivos por los que ya no “tendremos”, sino que, “tenemos” o, mejor, “vivimos” en la tiranía de la “inconformidad conformista”. 

En esta conversación se propone discutir, pensar y contrastar reflexivamente sobre ese patrón de despotismo blando que retorna con el tiempo. Esto es, sobre las circunstancias que propician el espacio vital para el soberano autoritario -nuestro elegido fullero- y su retórica revolucionaria que, en cada época, se legitima gracias a su cohorte de agentes burócratas que no tienen nada que perder y sí mucho que ganar al uncir el yugo invisible del pacto social entre engañador(es) y engañado(s) (deceiver and deceived), siguiendo las palabras del filósofo Bernard Williams (1929-2003). ¿Pueden nuestro narcisismo y pretenciosidad, con los que nos deleitamos al proyectarnos como individuos (o sociedades) inconformistas o desobedientes, favorecer que no hagamos otra cosa que apuntalar los mecanismos de la sumisión?

Montse Crespín. Doctora en Filosofía (UB). Licenciada en Derecho (UPF) y en Filosofía (UB). Máster en Investigación en Asia Oriental Contemporánea (UAB). Es profesora en el Grado de Filosofía de la UB y en el de Estudios de Asia Oriental de la UAB. Profesora colaboradora en el Máster de Humanidades (UOC). Miembro del Grupo de Investigación ALTER (UOC). PhilPeople Profile: https://philpeople.org/profiles/montserrat-crespin-perales 

“Obediència” | XERRADES AMICS DE LES ARTS | De 19 a 20.30 h

22 setembre 2020

Maquiavelo: poder, ficción y conflicto, per Antonio Gómez Villar

6 octubre 2020

Repensar la dominació totalitària amb Hannah Arendt, per Felicitat Llop

Resum. Quan Hannah Arendt intenta explicar els orígens del totalitarisme, es pregunta quina mena d’experiència  humana bàsica i coneguda pels homes, ha fet possible el sorgiment d’una forma política, segons ella, absolutament original. Arendt dirà que el totalitarisme, l’essència del qual es el terror, respon d’alguna forma a les necessitats de l’home; aquesta necessitat és la de defugir la soledat, que no la vida solitària, de l’home prèviament aïllat.

Felicitat Llop. Llicenciada en filosofia. Catedràtica de filosofia a l’ensenyament secundari.

3 novembre 2020

La governamentalitat ambiental, per Esther Jordana

1 desembre 2020

Obediència: l’ombra del poder?, per Miquel Seguró 

Resum. La qüestió de l’obediència desperta, en general, antipaties. La connotació d’imposició que desprèn fabrica anticossos de manera quasi bé immediata. En la seva estructura destil·la una determinada concepció del poder i és en aquest sentit que cal preguntar-se per la obediència sobre la idea del poder s’opera i la seva dimensió antropològica. En aquesta xerrada-conversa plantejarem algunes de les concepcions del poder i discutirem la seva rellevància per una consideració crítica de l’obediència i, de retruc, de l’autoritat, tant necessària com perillosa per tota estructuració social. Acudirem a diversos autors, fent esment sobretot de Karl Jaspers per a qui el binomi llibertat-autoritat només pot anar de manera conjunta i conjugada. Recuperarem algunes posicions seves per a discutir-les i veure’n la seva actualitat. 

Miquel Seguró.  Professor col·laborador de grau i de màster de la UOC i de màster a la URL. Doctor en Filosofia per la Universitat Ramon Llull, amb menció de Doctorat Europeu, i llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. He realitzat estades de recerca predoctoral a la P. Università Gregoriana i a l’Albert-Ludwigs-Universität, i estades de recerca post-doctoral a la Université Paris Descartes-Sorbonne i l’Università La Sapienza. És director de la revista Argumenta Philosophica. 

2 febrer 2021

Sujeto desobediente, objeto obediente. Las paradojas de la libertad, la igualdad y la fraternidad, per Juan Manuel Cincunegui.

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari