Temes de Literatura Contemporània: violències contra les dones

Segons l’Organització Mundial de la Salut, un 35% de les dones ha patit violència física o sexual, percentatge que ascendeix al 70% en alguns països, sense comptar dades sobre assetjament, que no es veuen reflectides a l’estudi. Això és una de cada tres dones en el menys dolent dels casos. 137 dones són assassinades per membres de la seua família cada dia arreu del món. En l’últim any, les circumstàncies excepcionals de la pandèmia global de COVID-19 han comportat un augment del 500% en les trucades a serveis d’emergència amb denúncies de violència produïda en el confinament domèstic. Les dades són esfereïdores. La seua puixança objectiva apel·la majoritàriament a una dimensió concreta, racional, que ens demostra i ens recorda la soferta indignitat de la dominació patriarcal.

Representar la complexitat d’aquesta realitat, però, no segueix una pauta fixa. Com parlem d’aquest horror sense frivolitzar-hi? Com articulem una anàlisi sistèmica a partir de l’exploració de casos individuals? Com evitem dissenyar agendes de resposta eurocèntriques que es creuen universals? Com descrivim a la víctima sense victimitzar-la? Com eludim essencialitzar les idees de dona i de violència sense perdre la força política, empàtica i mobilitzant dels seus significats? 

L’art, i en concret la literatura, s’enfronta a tots aquests reptes de manera heterogènia i en diàleg amb el seu temps. A l’assignatura “Temes de literatura contemporània” ens hem proposat fer una aproximació a les múltiples formes en les quals les lletres formulen maneres de processar i interpretar les expressions de violència patriarcal que es pateixen arreu del món.

Per què ‘violències’?

Durant segles, el discurs públic ha limitat les opressions patriarcals a una dimensió de la violència: la física, aquella que es manifesta com a agressions que posen en perill la integritat corporal. En escollir parlar de violències, en plural, volem remarcar que la física és una cara del poliedre que suposa l’estructura heteropatriarcal del nostre món. La violència sexual i la violència psicològica també suposen eixos de subjugació i al també contemplar-ne altres igual d’importants com les violències econòmica, racista o ecològica. Entendre les violències dins d’un entramat de dominació ajuda no només a discernir la complexitat del sistema, sinó també a identificar la diversitat en les representacions, obligant-nos a pensar en solucions més completes.

Per què ‘dones’?

De la mateixa manera que no podem limitar-nos a una sola dimensió de la violència, les nostres exploracions han de partir d’una concepció plural de la idea de dona. Ens apropem a la idea de dones com al subjecte subalternitzat pel patriarcat. Quan parlem de dones, ens obrim als individus i als col·lectius que no estan definits en exclusivitat per criteris de sexe, restriccions tradicionals de gènere, classe, raça, nació, religió o edat. Com no hi ha només una manera de patir l’opressió ni de representar-la, tampoc hi ha un prototip de dona.

Sobre el corpus

L’assignatura confecciona un corpus de textos literaris que s’atén a aquests principis: la representació de múltiples violències contra diversos models de dones. Seguint un esperit comparatiu i decolonial, en aquest curs convidem a llegir d’entre una selecció d’obres que inclou L’últim patriarca, de Najat El Hachmi (Nador, 1979), La casa de la fuerza, d’Angélica Lidell (Figueres, 1966), La vida sense ell, d’Isabel Clara-Simó (Alcoi, 1943-2020), Temporada de huracanes, de Fernanda Melchor (Veracruz, 1982), Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi (Kafr Tahlah, 1931) o Senos y huevos, de Kawakami Mieko (Osaka, 1976). L’objectiu del curs serà introduir als estudiants als principis de la literatura comparada, en particular a la branca de la tematologia, i realitzar una sèrie de reflexions en conjunt i de forma personal sobre com la literatura representa les diverses violències patriarcals infligides sobre les dones arreu del territori i a través de les darreres dècades.

L’assignatura és impartida pel Jordi Serrano-Muñoz, doctor en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.