Un segle de relacions entre Xina i Espanya

8 octubre, 2021
Barcos llegando a puerto

Des de l’introductor del cinema a Shanghai fins als impulsors de la moda de la Pilota Basca, passant per un torero xinès que va torejar a les places espanyoles, les relacions entre la Xina i Espanya en el període que va del 1845 al 1945 es podran entendre millor a l’exposició que el 28 de setembre s’inaugura a la seu de l’Instituto Cervantes de Shanghai. La mostra, que ja ha passat també per Pequín, està comissariada per dos experts de la UOC: David Martínez-Robles, investigador del grup ALTER i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats, i Xavier Ortells, doctor en Traducció i Estudis Interculturals per la Universitat Autònoma de Barcelona i també investigador del grup ALTER de la UOC.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és cataleg-portada-copia-768x1024.jpg
Cartell promocional de l’exposició

El repositori digital Archivo China España, 1800-1950, dedicat a les interaccions entre aquests dos països, va ser el punt de partida d’aquest encàrrec, que parteix de mirar “cap a un buit”, en paraules d’Ortells, sobre les relacions entre els dos països un cop Filipines deixa de ser colònia espanyola. “Abans, amb les Filipines com a colònia, les relacions eren més fluides i conegudes, però els historiadors van tancar una mica la investigació del que va succeir després”, assenyala. L’arxiu acaba l’any 1950, quan els comunistes s’imposen a la Xina, amb Mao al poder i Franco a Espanya, i “es trenquen totes les relacions”, afegeix Ortells

A mig segle XIX arriba el primer diplomàtic enviat pel govern espanyol a la Xina. Es tracta del català Sinibald de Mas, intel·lectual i home d’estat enviat per la cort espanyola que va residir a la Xina durant vuit anys i va escriure informes i llibres que explicaven com era la vida política al país. 

El ‘boom’ del cinema, un llegat espanyol a la Xina 

Ben entrat el segle XX, un dels personatges que més criden l’atenció és Antonio Ramos, un antic soldat que va intentar sense massa èxit introduir el cinematògraf a Filipines i que després, a Shanghai, sí que va aconseguir ser el pioner d’aquesta tecnologia. Tot i que hi havia registres previs de projeccions al país, va ser el primer a fer del cinema un negoci lucratiu i l’any 1908 va construir el que va ser el primer teatre dedicat exclusivament al cinema de la ciutat de Shanghai.  

Abans, amb les Filipines com a colònia, les relacions eren més fluides i conegudes, però els historiadors van tancar una mica la investigació del que va succeir després

Fins llavors, les pel·lícules es projectaven a teteries i altres locals. Però poc després, el també espanyol Abelardo Lafuente va començar a dissenyar els primers cinemes del país. “Per fer-se una marca personal i espanyola, va afegir detalls d’estil neo-àrab, semblants als de l’Alhambra, als seus edificis”, explica Ortells després d’anys investigant anades i tornades d’espanyols a la Xina i les relacions entre els dos països. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és cinerialto.jpeg
Antonio Ramos va fundar set grans sales cinematogràfiques a Shanghai, va construir el cinema Rialto a Madrid i fins i tot va dirigir i produir diverses pel·lícules per al públic xinès

Shanghai era per aquella època “com el Dubai d’avui en dia”, comenta Ortells, “un lloc on es va a fer diners ràpids, on la legalitat és fluida i on els estrangers fan i desfan, per molt que formés part d’un estat sobirà”. 

Als anys 30, Shanghai va viure un altre moment important i dinàmic durant el qual va atraure una nodrida comunitat estrangera i també espanyola. Entre ells, un grup curiós de bascos que va introduir la pilota basca com esport, tal com es pot comprovar en cartells de l’exposició. “No és perquè els agradés molt, sinó perquè era un esport ràpid que permetia fer moltes apostes. I era una ciutat que funcionava molt per homes sols, amb molt de diner negre, drogues, vici i prostitució”, explica l’investigador. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és expo-1-detall-copia-1-1024x768.jpg
Detall de l’exposició. Love Art – 魔都生活ART

La investigació es va dur a terme a biblioteques i arxius de la Xina i Europa i, gràcies a la repercussió a xarxes, van poder contactar entre d’altres amb “la besneta d’un català que havia estat el primer a introduir el formigó a la Xina”, rememora David Martínez-Robles. La recerca documental va deixar una altra anècdota curiosa: van trobar l’àlbum del fotògraf espanyol Juan Mencarini, que va viure a la Xina a finals del XIX, en un museu d’història natural de Lille, a França. Entre restes de balenes i orangutans, el centre també tenia un fons documental que havia arribat allà per un moviment d’arxius i que ningú no sabia ben bé què era.

Shanghai era per aquella època com el Dubai d’avui en dia

Comunisme i Franquisme, fi d’una època

L’exposició es tanca el 1945 perquè poc després va arribar el comunisme al poder i, amb Franco a Espanya, les relacions es trenquen. Per aquella època, el franquisme reconeixia la República de la Xina allotjada en allò que avui dia coneixem com Taiwan sota el control del “generalíssim” anticomunista Chiang Kai-shek, un dels mandataris estrangers més condecorats pel govern franquista.  

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és rey.jpg
Xi Jinping a la Plaza de Armas amb S.M. el Rei Felipe VI, autoritats militars i la cavalleria de la Guardia Real

Va ser als anys 70 i 80 quan les relacions es van normalitzar entre ambdós països i Espanya reconeix a la República Popular de la Xina com a legítima. El govern xinès intenta mantenir avui dia relacions cordials amb Europa i Espanya. L’any 2018, la visita oficial del president xinès Xi Jinping va ser rebuda amb tota pompa per les autoritats espanyoles, que van aconseguir reforçar les relacions internacionals en part per tal de potenciar l’exportació de productes carnis o productes elaborats com l’oli d’oliva i els vins, tot i que són productes encara avui anecdòtics al país asiàtic. 

Comerç i migració, les principals relacions avui

L’intercanvi social i cultural més obvi per als ciutadans està en la immigració i els comerços regentats per xinesos a Espanya. Són la setena comunitat estrangera a Espanya més nombrosa amb més de 190.000 habitants, la gran majoria de Zhejiang, una regió on “és possible trobar alguns antics residents a Espanya o que hi tornen de visita i parlen castellà”, explica Martínez-Robles

La comunitat espanyola a la Xina, en canvi, és d’unes 5.000 persones, una mica més que en dècades anteriors, tot i que s’ha reduït durant la pandèmia de covid-19, fet que ha propiciat el retorn dels residents estrangers als mateixos països arreu del món.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és ano-chino-1024x683.jpg
Celebració de l’Any Nou Xinès a Barcelona. Any 2019. Joan Cortadellas (El Periódico de Catalunya)

En contra de la imatge que es pot tenir de país tancat, “la Xina és un país multiètnic i multicultural”, el que passa és que històricament ha estat “una cultura llunyana” i per tant hi ha encara molt desconeixement sobre la seva realitat, reflexiona Martínez-Robles. Reconeix, això sí, que actualment impera un discurs oficial “nacionalista”. “Xina és molt gran. Cal diferenciar Shanghai, on la gent té una vida més moderna que qualsevol barceloní, d’una comunitat rural”, afegeix Ortells

Autor / Autora
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari