Vulnerabilitats

En el Dia Mundial de la Filosofia, Miquel Seguró Mendlewicz, professor d’aquesta disciplina als Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, reflexiona sobre com la Filosofia ens pot ajudar a entendre la vulnerabilitat.

La vida ens posa constantment en situacions que ens saturen, i a vegades en situacions en les quals ens sentim clarament superats. Quan això succeeix, aleshores descobrim que la condició vulnerable de la nostra existència és real i palpable. En situacions de prova i de partiment la vulnerabilitat es fa manifesta, concreta i quotidiana, i el món que coneixíem muta de forma i d’aparença, fent que les eines que teníem per a fer-hi front se’ns quedin curtes. 

La lògica ens diu, però, que per a viure moments de vulnerabilitat manifesta cal ser, d’antuvi, susceptibles de ser vulnerables. És per això que, per exemple, no podem volar, ja que no estem en disposició de poder volar. La vulnerabilitat, doncs, sempre hi és, aquí i allà, en nosaltres, encara que estiguem avesats a reconèixer-la quan se’ns fa molt evident; és a dir, quan fa mal i és punyent.  Al capdavall vulnerabilitat prové de “vulnus”, que vol dir ferida en llatí.  

Encara estem immersos en una pandèmia en la qual hem hagut d’aprendre a conviure i a lidiar amb vulnerabilitats manifestes. Temps en què vivim tota mena de situacions que han generat i generen molt patiment. Temps on ens hem descobert manifestament necessitats, precaris, fràgils i cridats a exercir una responsabilitat col·lectiva que ha demostrat, també de manera molt palmària, que tota responsabilitat és en el fons una corresponsabilitat. 

El prisma de l’individu i el seu individualisme, en el que cada dia vivim i ens desenvolupem, representa una part de la realitat. Ara bé, aquest prisma pot esdevenir una nefasta ficció si no s’acompanya i corregeix amb l’altra part de la realitat: que som, com sabem des de l’Antiguitat, ésser socials. La vulnerabilitat té a veure no només amb la nostra individualitat com a éssers concrets, sinó que és la categoria antropològica comuna. Tots som vulnerables, sigui o no la nostra situació de vulnerabilitat manifesta. 

Certament, hi ha situacions de molta vulnerabilitat manifesta que cal fer afrontar i tractar de superar. Són casos urgents i que no permeten dilacions. Vulnerabilitats de tota classe en les que la dependència i la precarietat es fan especialment evidents. Però els vulnerables no són només els “altres”. Els vulnerables som tots plegats. La vulnerabilitat és la nostra condició, i com a tal és el nostre punt de trobada i, per tant, el punt de partida per a la construcció de relacions i societats. 

D’altra banda, cal tenir en compte el següent: si vulnerable és la nostra condició, també ho és per tot el que no té a veure amb la dimensió de patiment. És precisament perquè som vulnerables que també podem deixar-nos encisar per un paisatge, que podem contagiar-nos de l’alegria dels altres o que podem empatitzar amb les il·lusions amoroses de qui ens la comparteix, encara que no siguin les nostres. Pensar la vulnerabilitat en clau d’antropologia filosòfica és pensar, doncs, la condició del que encarnem en totes les seves dimensions, també les positives. 

La filòsofa Adriana Cavarero explora en aquest article una suggerent arqueologia filosòfica del concepte. Hi subratlla un nom, Emmanuel Lévinas, com el primer a tematitzar la qüestió de la vulnerabilitat en la relació amb l’alteritat, en el seu cas. És en el pensament de l’ètica on la qüestió de la vulnerabilitat es fa palesa, ens diu. De l’ètica i, per extensió, podríem dir, de la política. Però la qüestió de la vulnerabilitat està latent en tot allò que fem i pensem. També en la nostra manera de conèixer, on estem sempre oberts al dubte i a la fal·libilitat, o en la nostra manera de pensar-nos a nosaltres mateixos, on descobrim una quantitat indeterminable d’influències i afectacions (educacionals, ambientals, econòmiques) que ens fa quasi impossible poder respondre a la pregunta de qui som realment. Per això, la qüestió de la vulnerabilitat està molt present en molts pensadors de la història de les idees d’Occident, per no dir en tots, perquè, de fet, dedicar-se a la filosofia és de totes totes pensar i treballar a partir de la vulnerabilitat que encarnem. 

Dedicar-se a la filosofia és estar disposat a viure la vulnerabilitat en primera persona i a compartir-la amb els altres. Si per filosofia entenem l’exercici quotidià de preguntar-se i repreguntar-se per tot plegat, començant per les mateixes certeses, filosofia és saber-se a cada pas que es fa vulnerable. És a dir, saber que no se sap completament i que s’està obert a la paraula dels altres, saber que les respostes comporten més preguntes i que pensar, com viure, es fa en plural: pensem i convivim. 

La vulnerabilitat és la condició transversal que ens fa a tots ser codependents, estar interconnectats i esdevenir corresponsables. Certament, tenim l’opció de no fer-li cas i fer com si no fóssim vulnerables, però això ni mitiga la nostra fragilitat ni menys encara la fa desaparèixer. És més, en intentar reprimir-la el que estem també hipotecant és la nostra capacitat de viure la vida en totes les seves expressions. Perquè ser vulnerables no significa només ser éssers que patim; significa també  que som éssers afectables i per això capaços de contemplar la bellesa, de contagiar-nos dels somriures i d’explorar els camins de l’estimació.